Pauet, César i Cardona. Eixe era el trident terrible que va quedar campió del grup II de Segona Divisió en la temporada 58/59, la primera que l’Elx CF va pujar a Primera. Pauet, César i Cardona, em repetia mon pare quan li preguntava per jugadors de l’Elx. Jo no hauria complit encara els 10 anys, que n’eren uns pocs menys dels que tenia ell en aquell ascens. “¿Y eran buenos?”, li preguntava, “Todos los equipos les tenían miedo”, em responia. “Marcaron más de ochenta goles y no perdieron ni un partido en casa”. Temps després vaig saber que mon pare s’enganyava: només foren 74 gols i sí que es va perdre un partit, només un, en el Camp d’Altabix: 0-1 contra el Llevant. Eixa temporada fou simètrica a l’actual: L’Elx campió de grup i el Llevant segon, posició que donava pas a una promoció que l’equip granota va perdre contra Las Palmas.
Altra cosa que vaig saber després és que mon pare tampoc va tindre massa ocasions de vore a Pauet, César i Cardona en directe. Ell i la seua colla anaven al futbol, sí, a vegades muntats en un burro des del poble, i algunes voltes es colaven en el camp al final del partit. També vaig saber que va ser l’estiu en què mos pares es feren nóvios.
Eixe no és, naturalment, el meu ascens, ni tampoc el del 73 ni el del 84, sinó el del 88. Amb deu anys acabats de complir i estiuejant en la platja del Rebollo de Guardamar del Segura, de sobte una xaranga improvisada va envair l’arena a la vora de la mar on estaven els xiquets. Malgrat la felicitat del moment, no fou un any de massa alegries. Sí que recorde que mon germà, culer, va anar a vore el partit contra el Barça i en tornar em va dir que l’Elx havia guanyat. La veritat és que havíem perdut 0-3, però ell era i és molt indulgent i jo encara estava en una edat innocent, en la qual en tenia prou amb saber que nosaltres, els equips menuts, teníem el nostre lloc al costat dels equips grans.
Baix: Pedro Pablo, Sixto, Bracun, Claudio i Isidro © Càtedra Pedro Ibarra.
Ara hem tornat a Primera, una vegada més en un any en què no ho esperàvem, però jo ja no soc tan innocent. I ara sé que tindré sort si en les tertúlies de futbol i els resums de la jornada parlen cada setmana un o dos minuts del meu equip. Un equip que és un poc menys nostre, perquè li ha passat com a tants i ara té un amo estranger, i perquè en l’ecosistema del futbol actual és molt difícil, és impossible, una davantera de jugadors com Pauet, Cardona o César en un equip com l’Elx. Ens té igual: tenim tot un any per davant per a disfrutar de ser menuts en una lliga de gegants.
