El 27 d’abril farà trenta anys del penúltim ascens de l’Hèrcules a Primera. Fou en El Vivero, contra el CD Badajoz. Un gol del davanter il·licità Sigüenza va permetre que els alacantins celebraren la tornada a la màxima categoria quan faltaven tres jornades de Lliga. Aquell Hèrcules, presidit per Aniceto Benito, comptava amb futbolistes del renom de Pavličić, Rodríguez, Janković, Alfaro, Paquito, Palomino, Višnjić o l’esmentat Sigüenza.
Dirigits per Manolo Jiménez, practicaven un gran futbol que encara és recordat amb nostàlgia per l’afició del Rico Pérez. Hui raonem amb l’entrenador d’aquella gran plantilla. L’extremeny Manolo Jiménez (Madrigalejo, 1960) no renovà, tot i l’ascens, i no pogué debutar en Primera.
—Manolo, vas arribar a l’Hèrcules a mitjan temporada 1994-95. Com fou el teu fitxatge i quina experiència prèvia tenies?
—Havia entrenat el Benidorm CD quatre temporades consecutives en Segona B, amb bons resultats, sobretot en Copa, on eliminàrem equips com Vila-real, Badajoz, Lleida, Mèrida, Celta o Elx. Un dia, tornant d’un partit disputat a Sabadell, vaig escoltar per la ràdio que havien destituït l’entrenador de l’Hèrcules, Felipe Mesones. I llavors vaig rebre una telefonada del president Aniceto Benito per a oferir-me el lloc. Li vaig contestar que m’encantaria. Ens reunírem a Alacant i vaig fitxar. El primer partit com a entrenador, contra l’Extremadura, el vaig vore a la grada per no tindre encara la llicència. El va dirigir Humberto Núñez. En el següent, contra el Lleida, ja vaig seure a la banqueta.
—Què et trobares quan arribares al club?
—Encara que el Benidorm estava molt ben organitzat, l’Hèrcules era un club totalment diferent… molt més gran. Mediàticament hi havia 10 o 15 mitjans pendents de qualsevol cosa que ocorreguera. Recorde la primera pregunta que em feren: “Manolo Jiménez ve debades a l’Hèrcules?”. Vaig contestar, amb este caràcter que forma part de la meua manera de ser, que em sentia ofés per la pregunta i que no anava a respondre. El periodista que la va fer és hui un gran amic meu. Aquella resposta va fer entendre que encara que vinguera d’un equip de Segona B, no era fava… Em vaig trobar uns jugadors desanimats pels mals resultats i per la destitució de l’anterior míster, així que em vaig posar a la faena per tal que els futbolistes es motivaren i treballaren fort per a tirar l’equip avant.
—Després de la primera derrota vas declarar: “No sé si l’equip jugarà millor o pitjor amb mi, però em talle una mà si no es mata els diumenges sobre el camp”. Va ser premonitòria esta declaració d’intencions?
—Hi hagué molts futbolistes als qui els va encantar eixa frase i uns altres als qui no, perquè no jugaven. En el primer any hi havia molt poques possibilitats d’aconseguir l’ascens, però jo era molt ambiciós i apretava els jugadors. Podíem jugar millor o pitjor, però qui no donava el màxim no jugava. Per això se’m va començar a conéixer com un entrenador molt exigent. No me’n penedisc. Guanyàrem o no, no volia que ningú poguera dir que no s’havia lluitat.
—Al curs següent, et sentires qüestionat en la pretemporada?
—Només en el primer partit de Lliga. En pretemporada s’entrenà a un nivell altíssim, amb un gran preparador físic, Fernando Muro… fins a tres sessions diàries. Hi hagué partits que perdérem perquè l’equip estava físicament molt cansat. En la primera jornada guanyàrem 0-1 al Castilla, però en arribar a Madrid es rumorejava que si perdíem podria ser destituït. No sé si era cert, però viatjaren molts directius… Els resultats positius posteriors demostraren que el treball físic de la pretemporada havia sigut l’adequat.
—L’objectiu d’eixa temporada fou l’ascens des del primer moment?
—Sense cap dubte. Quan acabà la primera temporada vaig tindre una reunió amb Aniceto Benito per a preparar la campanya i em digué: “Apanye-se-les com vullga, però hem de pujar a Primera”. I complírem l’objectiu, després d’una temporada brillant. Trobe que l’ascens hauria de ser sempre l’objectiu d’un club tan gran com l’Hèrcules. Més encara mentres seguisca fora del futbol professional.
—Quins foren per a tu els moments més decisius de la campanya?
—Els onze primers partits. Deixàrem arrere el Barça Atlètic i ens posàrem líders en solitari.
—I en quin moment vas tindre la certesa que s’aconseguiria?
—Quan vaig vore tota la gent bolcada, amb l’afició que acudia a l’estadi en autobusos des de moltes localitats i els futbolistes que es mataven per jugar. També per golejades com el 0-6 al Vila-real o el 5-1 al Logronyés. O quan passàrem d’un 1-2 a un 6-2 contra l’Alabés. Amb tot allò t’adonaves que l’equip no anava a fallar, anava a donar-ho tot, a ser campió de Lliga.
—Es treballava la preparació mental dels partits?
—La preparació mental la donava l’afició, una de les millors d’Espanya. Cada diumenge, quan estàvem en el vestidor, se sentien els crits. Eixa era la preparació mental que calia per a eixir a guanyar.
—Eres una persona amb caràcter, com també alguns jugadors d’aquella plantilla. Com es gestionava un vestidor amb tants grans futbolistes quan només onze poden ser titulars?
—Amb caràcter. Tots volien i mereixien jugar. Posaré dos exemples. En la jornada 10, contra l’Almeria, Janković no estava complint allò que li havia encomanat en l’aspecte tàctic i el vaig substituir en el minut 39. Quan se n’anava tirà la camiseta a la banqueta. En el descans vaig dir i vaig fer coses de les quals no em penedisc… La resta de futbolistes entengué que qui no s’ho deixara tot en el camp, no jugaria. Un altre exemple que sempre pose és el d’un dels futbolistes que més he volgut, Sigüenza. No sempre podia ser titular perquè hi havia altres bons jugadors. Si el deixava en la banqueta, s’enfadava i quan jugava i marcava es dirigia a la banqueta i ensenyava el puny. I jo pensava “que bo eres, però diumenge que ve tornaràs la banqueta perquè quan isques marcaràs de nou”. Des de la humilitat, crec que la part que em toca d’èxit en eixe ascens és el nivell d’exigència i de disciplina a jugadors com aquells.
—Com preparàreu el partit de Badajoz?
—Amb moltíssima il·lusió.
—Sabies que eixe dia s’aconseguiria l’ascens?
—Sabíem que si guanyàvem seríem campions de Lliga i açò ens donà ales. L’equip ja era una pinya, sabia que no podia fallar a l’afició de l’Hèrcules i que a Alacant s’estava vivint un moment històric. Havíem de mantindre la porteria a zero… perquè el Badajoz en un moment o un altre ens concediria alguna oportunitat. I així fou. El gol va arribar gràcies a una molt bona jugada de Rodríguez que culminà Sigüenza.
—Hi ha alguna anècdota que recordes?
—Quan l’àrbitre xiulà el final, els futbolistes anaren al mig de camp a celebrar-lo i jo, fet un nervi, me’n vaig anar al vestuari i em vaig trobar la porta tancada. Tot el món estava en el camp celebrant l’ascens, però jo em vaig quedar allí, assegut, i em vaig posar a plorar fins que arribaren els jugadors i ens abraçàrem. Ens ficàrem a la dutxa… Fou el moment més important de la meua carrera professional.
—Com vas viure les celebracions?
—Fou una bogeria. Tornàrem de Badajoz en avió i quan arribàrem a l’aeroport ens el trobàrem ple d’herculans. Isquérem per una porta reservada i els aficionats seguiren el nostre autobús fins a l’estadi. Allí ens canviàrem de roba i anàrem a la plaça dels Cavalls, on ens esperava una multitud. Baixar de l’autobús i arribar a la font va ser una odissea. Fou una celebració meravellosa. Per a mi i segur que per als futbolistes, un dels moments més bonics de les nostres vides.
—Quin record tens de l’eliminatòria de Copa contra el Barcelona de Cruyff?
—Són records inesborrables. Fou un honor enfrontar-me a un mite, un dels millors entrenadors de la història del futbol. L’única cosa roïna és que m’havien expulsat en el partit anterior de Lliga, contra el Mallorca, i no vaig poder estar en la banqueta. Però en aquells moments no era com ara i vaig poder vore el partit des del túnel de vestidors, així que el vaig viure com si haguera estat en la banqueta. L’encontre fou molt bo, empatàrem a zero i, si hi haguera hagut VAR, inclús podríem haver-lo guanyat, perquè s’haguera assenyalat un penal en l’àrea del Barça.
—Per què no continuares en el club després de l’ascens?
—L’Hèrcules em va oferir la renovació, però amb unes condicions econòmiques irrisòries… per tal que diguera que no. Havia entrat en el club el Grupo Bahía, que volia portar al seu entrenador, Ivan Brzić. Així que me’n vaig anar a l’Albacete, que em va oferir unes condicions moltíssim millors que l’Hèrcules, i em vaig quedar sense entrenar en Primera Divisió. Brzić durà només onze jornades i l’Hèrcules descendí, ja amb Quique Hernández, que va substituir el serbi.
—Tingueres una segona etapa d’una temporada i mitja en el club, amb una destitució en plena promoció d’ascens a Segona. A què vingué allò?
—Era la temporada 1999-2000. De la primera a l’última jornada l’equip estigué sempre en llocs de play-off i inclús fou líder per moments. Comencem la promoció d’ascens amb una derrota a Jerez i després guanyem al Saragossa 3-0, que ens va véncer 1-0 en La Romareda. Tornant de Saragossa en autobús, em comunicàrem que estava destituït. Em va doldre molt, perquè havia sigut una gran temporada i encara hi havia possibilitats d’ascens. Em va substituir Teo Rastrojo i no es guanyà cap dels tres partits que quedaven. Així que tinc “l’honor” de ser el primer entrenador que va destituir Enrique Ortiz, que acabava d’entrar al club. Temps després em va dir que ell no va prendre la decisió. Jo crec que, com en altres ocasions, no estigué ben assessorat. Quan es publique el llibre que estic escrivint sobre la meua trajectòria com a entrenador se sabrà qui em va destituir en realitat…
—Trenta anys després, què va suposar l’ascens de 1996 per al club i per a la ciutat?
—Una fita històrica. No a soles va ser un ascens, fou una temporada espectacular i a més es va aconseguir el campionat de Lliga de Segona que forma part de la història del club. Des d’aquell ascens, en tres dècades, l’afició de l’Hèrcules només ha pogut vore l’equip dos temporades en Primera, una xifra ridícula per a un club i una ciutat tan importants.
—Continues seguint l’Hèrcules?
—Tota la vida he seguit l’Hèrcules. Esta temporada, per exemple, he vist tots els partits, tant en el Rico Pérez com en televisió, i els tinc tots gravats. Crec que hi ha un gran equip i pel motiu que siga no se li ha tret el rendiment que toca. Pot ser que els jugadors no estan prou preparats mentalment per a jugar en un club amb una afició espectacular, però que alhora transmet una pressió afegida. M’hauria agradat tindre l’oportunitat de demostrar que es podia traure millor rendiment de la plantilla, tant d’esta com de les últimes temporades.
—Hauries volgut viure una tercera etapa com a entrenador blanc-i-blau?
—Per descomptat, ¿a qui no li agradaria entrenar a un club com l’Hèrcules, el meu club? Amb humilitat, crec que ho hauria merescut, però sempre hi ha hagut dos persones que m’han tancat les portes, una de les quals ja no es troba en el club. Crec que Enrique Ortiz m’aprecia, però mai m’ha donat l’oportunitat. Igual soc un il·lús, però encara tinc l’esperança que algun dia el club toque a la meua porta.
—Què sents quan veus la trajectòria herculana en els últims anys, en categories no professionals des de l’any 2014?
—Molta pena. És el meu club, és la meua sang, és l’entitat que em va permetre ser una persona reconeguda en el món del futbol i tindre una trajectòria més llarga. Que una ciutat com Alacant, amb un equip com l’Hèrcules, amb una de les millors aficions, capaç de ficar en Primera RFEF més de 20.000 persones en l’estadi, estiga fora del futbol professional és per a fer-s’ho mirar. M’hauria agradat tindre l’oportunitat de retornar-lo a la categoria que es mereix.
—A què es dedica hui en dia Manolo Jiménez?
—Soc assessor de l’Ajuntament de l’Alfàs del Pi, un municipi meravellós que recomane visitar. He estat en Deports, en Turisme i allà on em necessitaven. Ara per ara no entrene a escala professional, però he continuat vinculat al món del futbol, amb escoles de tecnificació, a les quals han vingut futbolistes que triomfen, com l’exherculà Cristhian Mosquera, actualment en l’Arsenal. També he fet clínics, campus, i actualment col·labore amb l’acadèmia de futbol Acatec d’Alacant.
—Quines persones han sigut importants per a tu, en la teua trajectòria?
—Recorde amb un afecte especial, perquè sempre m’han ajudat, a Aniceto Benito, que em donà l’oportunitat d’entrenar en el futbol professional; a Juan Carlos Hidalgo, expresident del Jaén i gran amic; a Emilio Etxarte, Pablo Verdú, Fernando Muro, Francesc Punsí i Pepe Bordalás, u dels millors entrenadors d’Europa. I “el meu” alcalde, Vicente Arqués (de l’Alfàs del Pi), una persona molt intel·ligent, sempre disposat a ajudar, amb qui vaig descobrir que existia vida més enllà del futbol i del deport.
—I ja per a tancar… Què significa l’Hèrcules per a tu?
—L’Hèrcules forma part de la meua vida. És un club gran, on sempre m’he sentit molt volgut per una afició a la qual vull amb bogeria. Després de tants anys la gent encara em para i em diu “Manolo, per què no tornes?”. En l’àmbit professional el pas per l’Hèrcules és l’experiència més important que he viscut. És un club al qual voldré tota la meua vida. I això que he de reconéixer que estic dolgut perquè mai se m’ha donat l’oportunitat de tornar a casa.
Foto de portada: celebració de l’ascens al vestidor. Arxiu de Vicente Mestre.
