Bernat Navarro Porter (Vinalesa, 1961) és mestre, escriptor i col·leccionista. Autor de les obres Vinalesa. Senyors, llauradors i filadors. Fets i gents i La número 25 (guanyadora del premi literari Sebastià Juan Arbó en 2023), és posseïdor d’una de les millors col·leccions de fotografia futbolística d’Espanya, especialitzada en el València CF.
—Primer record futbolístic: Més enllà dels partits al camp de terra de la Devesa de Vinalesa, que estava a tocar de casa i on jo anava molt a jugar i a vore el Vinalesa, el primer record futbolístic que va ser colpidor —i que va tindre un impacte molt fort sobre mi— va ser, si no recorde malament, el 17 de març de 1968: un València 3-2 Reial Societat. Mon pare i jo vam anar darrere de la porteria del Gol Nord. Mai havia vist un camp de gespa i allò em va impactar moltíssim. Vore a Waldo —qui a més marcà dos gols—, altres jugadors als qui no coneixia, viure l’ambient de Mestalla i contemplar la gespa verda, sobretot, són aspectes que em van marcar.
—Un futbolista: No tinc cap dubte: el meu ídol per excel·lència és Mario Alberto Kempes. És el jugador que més m’ha fet disfrutar dins d’un camp de futbol, el que he venerat i idolatrat més, per motius obvis. Darrere d’ell podria situar, per exemple, a Pep Claramunt. També podria nomenar un futbolista amic, Robert Fernández, un germà per a mi des de fa molts anys. Mantenim una amistat que cada vegada va a més, que s’estén a la seua família —i a l’inrevés—. Cite tres futbolistes, doncs, per motius ben diferents.
—Un entrenador: Podria dir-ne molts. Per qüestió d’edat, molta gent respondria Benítez, Cúper o Ranieri. Jo diria Don Alfredo Di Stéfano. És l’entrenador que va demostrar estimar al València. Quan l’equip baixà a Segona ell es va quedar. Guanyà títols en diverses etapes diferents i amb poc aconseguia grans equips. Se n’ha parlat molt del seu caràcter i de la seua metodologia, però a mi em va marcar. La meua primera Lliga és la 70/71 i la vam aconseguir gràcies a ell, amb un equip pel qual ningú donava un duro. Alfredo va fer moltes coses pel València i va demostrar sobradament que estimava moltíssim el club.
—Un equip: Tampoc tinc cap dubte: el València de la 70/71, l’equip d’aquella Lliga. Recorde perfectament el partit final a Sarrià, amb Vinalesa repleta de traques. Un rebombori fascinant en aquell dia de Pasqua. És una època que em recorda al primer amor, l’adolescència… Va ser el primer gran València que vaig vore. Tot i que per noms no era un gran equip, em donà una gran alegria.
—Un partit: En l’aspecte positiu, en diria dos: la darrera Copa guanyada pel València al Barça i el partit contra el Recreativo de 1986 al qual s’aconseguí el retorn a Primera Divisió. Per a molts valencianistes que sabem el que vam patir aquell any en Segona va ser molt important. Jo no vaig dormir aquella nit. En el vessant negatiu, una altra vegada el Barça: la final de Copa 70/71 en la que el València va perdre d’una manera molt injusta. Encara no havia fet els deu anys i vaig plorar molt. Vàrem meréixer el doblet, però ens pegaren un atracament —i no solc parlar dels àrbitres— en majúscules. Segurament no interessava que el València aconseguira el doblet.
—Un estadi: Mestalla, sense cap dubte. Tot i que la part emocional influïx molt, arquitectònicament em sembla únic. Si haguera de citar un altre estadi, faria referència als antics Atotxa i San Mamés, per la mística que sempre han tingut.
—Una competició esportiva: la Lliga Espanyola. També qualsevol dels trofeus d’estiu dels d’abans, des del Taronja passant pel Colombino, al Teresa Herrera, el Carranza… Quan jo era xicotet es disputaven en l’època que es col·leccionaven els cromos. Esperàvem que començara la temporada com aigua de maig i els trofeus d’estiu, als quals acudien equips de molt de renom de tot el món, eren fonamentals. Jo era un assidu del Taronja.
—Un llibre de futbol: Seria injust si no diguera que n’hi ha moltíssims que m’agraden, però si m’he de quedar amb un, diria qualsevol dels de José Ricardo March, Silla de enea, per exemple, o de Paco Lloret. A banda de la rigorositat històrica i de la redacció, m’encanta aquella aportació que fan de valencianisme i que no tots aconseguixen de la mateixa forma. M’encanten.
—Un objecte futbolístic per a col·leccionar: Podríem estar hores detallant o contant. Tot i que ara estan de moda les samarretes i els banderins, jo, que soc un romàntic en el sentit ample de la paraula, continue quedant-me amb dos objectes: els cromos i la fotografia. Pense que els àlbums i els cromos tenen un encís especial que a un el fan tornar a la infantesa, als amics del col·le i als carrers de Vinalesa. I, sobretot, perquè és el meu punt fort —actualment tinc un fons bastant considerable—, qualsevol foto del València des dels seus orígens fins als anys 80, especialment en blanc-i-negre, en la que apareguen jugades, jugadors o alineacions.
