L’amistat que va unir Josep Ballester Gozalvo (1893-1970) i Emili Gascó Contell (1898-1972), continua com a punt cec i alhora referència inexcusable en les seues biografies. L’explicació no requerix conspiranoies vàries, sinó senzillament la força d’un vincle. No obstant, si obrim l’angle en eixa relació, trobarem, en casa nostra, desinterés o manca de consciència sobre la importància de la història cultural i intel·lectual per a un poble: oblidem que esta transcendix la literària i l’artística, puix crea l’humus del qual estes s’enriquixen. Cal afegir a eixe abandó que es tracta de dos noms de la cultura valenciana violentats pel temps que els tocà viure: tots dos conegueren l’exili i no n’isqueren indemnes.
Estes anomalies marquen també la voluntat de recuperar les seues figures, la qual cosa, des de diverses bandes, s’intenta repetidament. Per això, a pesar d’unes relativament llargues trajectòries vitals, i de la seua presència activa en la València republicana i anterior, des de l’exili en França, o des d’Espanya en ple franquisme (només en el cas de Gascó Contell), són dos noms emblemàtics d’una eventual Generació perduda valenciana, independentment de la llengua en què escrigueren.
Ballester i Gascó ja eren amics en la València marítima durant la seua adolescència, quan els desigs de plenitud s’ensenyorien d’ells. Ballester somiava amb el canvi social i de les estructures polítiques; Gascó, més lligat a les lletres, volia seguir els passos del seu admirat mestre, Vicent Blasco Ibáñez, un referent per a tots dos. I així, després de deixar la seua profunda calcigada en el Cap i Casal (Ballester, entre altres coses, com a fundador i primer president del Llevant FC i Gascó com a col·laborador d’El Cuento del Dumenche), Madrid o París foren les destinacions respectives d’eixos hòmens cults, valencians i valencianoparlants, que donaren les seues millors dècades a unes lluites, al remat, perdudes: ni Ballester pogué consolidar la seua prometedora trajectòria política en una Espanya democràtica, ni Gascó es convertí en un escriptor amb el ressò de Blasco.
L’amistat entre ells va fruir d’instants de gran vivea, i sobretot de mutu agraïment. Segons ens relata personalment Emilio Gascó García, net i coautor d’una biografia de Gascó Contell, la seua família, durant la Guerra Civil, residí en un pis de la Finca Roja propietat de la família de Teresa Molins, muller de Ballester, qui els el va cedir sense compensació. Més tard, i en les primeres passes de l’exili en França i Occitània, seria Gascó qui ajudaria els Ballester-Molins. De fet, amb ell travessaren els Pirineus. Del període entre la derrota de 1939 i l’any 1942 s’ocupà Marinette Gascó Poy, filla de Gascó Contell, en les seues memòries Mis vivencias en tiempo de guerra (2006), tot i que, per discreció, no esmenta mai Ballester pel seu llinatge, i a més a més li canvia el nom. Gràcies a Gascó Contell, qui recuperà la seua condició de resident en França, i, per tant, adquirí administrativament un estatus diferent del de refugiat polític, Ballester començà a treballar en l’editorial d’Aristide Quillet en París fins a 1940, i després continuà fent-ho quan les dos famílies es traslladaren a Montpelhièr. En eixe interval, arran de l’arribada de l’exèrcit nazi a Bordèu, es data l’intent de Ballester de fugir a Anglaterra… En algun altre moment els dos amics mostraren el desig d’emigrar a Mèxic, però romangueren en les terres de l’Hexàgon. Ara bé, l’inici de la dècada dels cinquanta marcaria el final de la relació dels intel·lectuals, quan Emili Gascó Contell decidix retornar a Espanya, en concret a Madrid, a conseqüència d’una amnistia per a militars lleials a la República sense altres delictes… Josep Ballester, en canvi, no retornaria mai, i possiblement, aventura el net de Gascó, i és fàcil deduir, el polític cabanyaler se sentí, si no traït, sí desencantat amb la decisió d’Emili de regressar a una Espanya dictatorial i sobretot quan el règim normalitzava a correcuita, davant el bipolarisme creixent del món, els seus contactes (alçament de les sancions per part de l’ONU en 1950, represa de les relacions diplomàtiques amb Washington en 1951, en 1953 signatura del Concordat amb el Vaticà i dels Pactes de Madrid amb els Estats Units…).
En eixes dos últimes dècades de vida, Gascó estigué al càrrec d’editorials com Afrodisio Aguado i Escelicer, col·laborà en premsa (Las Provincias i Levante, ABC de Madrid, El Tiempo de Bogotà…), feu conferències en institucions i universitats d’Espanya, Dinamarca, Suècia, Noruega, Puerto Rico… i entre els grans reptes que va assumir es compta l’edició de l’obra completa del nicaragüenc Rubén Darío. Els seus dos llibres essencials també aparegueren massa tardanament, i meriten un lloc d’honor en les lletres valencianes en castellà: Encuentros y despedidas (1965) i París cuando yo era viejo(1973, ja pòstum): dos joies de la literatura memorialística plenes de cosmopolitisme, d’optimisme, de joventut i de vida (també de melancolia…).
Eixos trets els va compartir amb Josep Ballester Gozalvo durant molt de temps, però la impossibilitat de retornar a la península Ibèrica per al nostre polític, i el fet d’assimilar que la història i el món corrien en contra d’allò que en els anys 30 havien defés tants derrotats de cor i de raó, el llançaren a una fugida cap avant. Cremà totes les naus, visqué en el somni d’un impossible futur per al seu ahir, i es mantingué fidel als principis pels quals va regir-se, independentment de la seua prevalença o de les possibilitats de triomf. Com escrigué en el seu poema “A mi madre”, la seua veritat era “que no me he arrepentido del pasado, / que me siento orgulloso de mí mismo, / que sigo siendo honrado, / que amo la Libertad”, i que el seu anhel fon sempre “forjar un mañana / en que los hombres vivan como hermanos”. Eixa va ser –com rubricà en el mateix poema– “toda mi culpa”. L’única possible en un home lliure i bo.
PS: Este article es publicà en Posdata en setembre de 2025, en el monogràfic publicat per Levante-EMV amb motiu del repatriament de José i Teresa.
Foto: Ballester Gozalvo i Gascó Contell en les oficines de l’editorial Quillet en París.
