Jesús Roig: «’La balada…’ és el millor llibre de futbol mai escrit»

—Primer record futbolístic: Lamentablement, no recorde el meu primer partit a Mestalla, ni tan sols la temporada. Envege als qui ho recorden. Sí que tinc clar que degué ser a la fi dels 60 i si tanque els ulls veig clarament en la porteria a un home alt i sobri vestit completament de negre i, sobretot, a un davanter centre que rematava absolutament totes les pilotes que li arribaven, especialment de cap, amb espectaculars i inversemblants bots. No sabia els seus noms, però fou tan gran l’impacte d’aquella beneïda vesprada que, al cap de pocs dies, no a soles sabia de memòria el nom de tots dos (José Manuel Pesudo i Fernando Ansola) sinó també el de la resta dels seus companys. El ratpenat ja m’havia pegat un bon mos. Fins hui.

—Un futbolista: Esta pregunta no cal pensar-la. Sense dubte, Mario Alberto Kempes Chiodi. Ningú va al camp a vore futbol. Tots anem a vore guanyar el nostre equip. I això, amb Mario en l’herba, era més molt probable. Només calia donar-li la pilota. Ell ja s’encarregava de la resta. I la resta, normalment, era que la pilota acabava dins de la xàrcia de la porteria de l’equip rival. Kempes era el millor jugador del món. I jugava en el VCF. En els nostres més de cent anys d’història només en aquella època de finals dels 70 poguérem dir això amb orgull. I ningú en tot el planeta futbol ho discutia. En 1978, la prestigiosa revista francesa Onze publicava “Cruyff est mort. Vive Kempes”. Com totes les coses bones, durà poc, però els qui el varem vore jugar mai oblidarem que pel VCF va passar el millor. I que fórem feliços. “El temps ens ha ensenyat a recordar-te amb amor, per sempre Mario Kempes, Matador” (La Gran Esperanza Blanca).

—Un entrenador: En esta ocasió no és tan fàcil com l’anterior. Molts candidats. Di Stéfano, Espárrago, Luís Aragonés, Ranieri, Benítez, Quique Sánchez Flores, Valverde o Marcelino mereixen que me’n recorde. Però cal banyar-se. El cor em demana dir Di Stéfano, però el cap em demana dir l’entrenador que arribà amb nom de torero i se n’anà amb aura de mite, Rafa Benítez. Es podria pensar que dos Lligues i una UEFA tenen la culpa, però encara que és més que suficient no és només això. No som del VCF precisament per guanyar títols. Rafa formà l’equip més fiable que recorde en els meus més de cinquanta anys d’aficionat valencianista, el «puto València”, odiat (alhora que envejat, encara que no ho reconeguen) pel Barça i el Madrid perquè els tocàvem els ous ben tocats. I això no els agradava.

—Un equip: El VCF del lustre 1999-2004. Com he dit abans, “el puto València”. Res més a dir. Ni més ni menys. Jugadors, entrenadors i, fins i tot, directius dels quals sentir-se orgullosos. És l’única cosa que demanem.

—Un partit: Només hi ha una cosa millor que la primera final amb ton pare, la primera final amb ton fill. Si a més la guanyes i és el colofó de l’extraordinari any del Centenari, assistint a actes que no a soles quedaran en la retina sinó també en el cor per la resta dels meus dies, no hi ha cap dubte. And the winner is… la final de Copa 2019. Estadi Benito Villamarín. VCF 2 – FCB 1. La felicitat.

—Un estadi: No és un estadi, és una cosa molt més entranyable, és un camp de futbol. Com diu el meu gran amic José Carlos Fernández, la tornada de les nostres vides, el nostre beneït camp amb nom de séquia, el camp de Mestalla. No concep la meua vida sense ell. Ni el passat, ni el present… ni el futur. Algú haurà de pegar un pas avant per a evitar una tragèdia que va molt més enllà del futbol i del VCF com a institució.

—Una competició esportiva: La Copa. Em sembla una competició preciosa. I em porta records inesborrables. Partits nocturns, eliminatòries meravelloses, emocions inenarrables, pròrrogues taquicàrdiques, celebracions úniques en l’Avinguda de Suècia amb els jugadors en el balcó. I si arribes a la final, ja és l’hòstia. El millor partit de l’any en el millor ambient de l’any. I si la guanyes (i amb ton fill al costat) ja no hi ha paraules per a descriure-ho. Un motiu més per a odiar Meriton, que menysprea la Copa de manera sistemàtica, supose que per no ser rendible. Clar, què sabran ells de sentiments i emocions. I menys encara, que som el VCF, un equip bronco i coper.

—Un llibre de futbol: A anys llum de la resta, un que no a soles és un llibre de futbol i que per a mi és el millor llibre de futbol mai escrit, la bíblia particular dels valencianistes: La Balada del Bar Torino de Rafa Lahuerta. No haurien de deixar entrar a Mestalla a cap valencianista que no l’haja llegit. Com La Balada del Bar Torino hauria d’estar fora de concurs, com la falla de la plaça de l’Ajuntament, em permetré citar-ne un altre: Camp de Mestalla (1923-2013). Mestalla momentos mágicos de Paco Lloret. El mestre Lloret té llibres meravellosos, però en la meua humil opinió esta és la seua gran joia oculta. I un encara per editar, el meu somni humit. Un llibre de memorabilia del VCF. Algun dia caldrà posar-se a fer-lo. A qui corresponga.

—Un objecte futbolístic per a col·leccionar: La meua col·lecció és un autèntic calaix de sastre (o, més prompte, calaix desastre). En contra de tots els savis consells dels meus amics col·leccionistes, que em recomanen centrar-me en una cosa concreta, no soc capaç de fer-ho. Sempre que siga alguna peça que haja de vore amb la història del VFC/VCF, tant em fa un cromo clàssic que una card moderna, una postal que una foto, un abonament que una entrada, una revista que un llibre, una caricatura a carbonet que un llenç a l’oli, una camiseta que una bufanda o un programa que un cartell. L’únic requisit és que siga del VCF. Només faig una excepció amb Mario Kempes, que té la seua pròpia secció especial dins de la meua col·lecció. De Mario em val qualsevol material, siga amb la camiseta que siga, llevat de la foto amb la camiseta del Reial Madrid intercanviada amb Quique Wolf després de guanyar la Copa del 79.