Alguns porters han entrat en la teua vida per gestes, com el friülà Dino Zoff, per la victòria d’Itàlia en 1982 en la final de la Copa del Món d’Espanya, amb 40 anys d’edat acabats de complir. Uns altres per manifestes errades, com el basc Luis Miguel Arconada pel, digam-li, autogol en la final de l’Eurocopa de 1984 entre França i Espanya. D’Higuita (Medellín, 1966) no ens ve a la memòria cap faena d’aquella ressonància. De pífies menors, un fum. Era un porter de números de varietats. Tu el miraves, i esperaves que li arribara la pilota… a vore si tenies sort i feia l’alacrà (“el escorpión”; invent del paraguaià Arsenio Erico, 1915-1977, no com a rebuig, sinó per a marcar un gol), pujava a rematar un córner, o aplegava a terreny del contrari regatejant. Per què feia tot això un porter? Quina necessitat tenia d’assumir un risc que podia convertir-se en letal per als seus? Recordava els seus temps de jugador de camp? Ara no li ho tolerarien. Higuita pertangué a aquella trinitat exòtica, procedent de Colòmbia, tots melenuts, que obrí Leonel Álvarez per al Real Valladolid en 1990, i a la qual s’incorporaren, per a la temporada 1991-1992, ell mateix i Carlos Valderrama. Eren bons jugadors, popularíssims en el seu país, i eren vistosos. Tal volta per la seua pròpia idiosincràsia no fruïren de llargues carreres en el futbol europeu, i també perquè aquella temporada el Valladolid de Medellín de Pacho Maturana acabà baixant a segona divisió…
El de porter és un lloc per a destacar-te o per a afonar-te en la mediocritat, puix sempre és més fàcil recordar un erro que una parada. Ja ens ho explicaren clàssics de la literatura: o estàs sol o tens por. Sorprenentment, Higuita demostrà que ni una cosa ni l’altra. I no només ho deixà vore en cada encontre… perquè travessà episodis en la seua vida en què la porteria de futbol es va ampliar, com si el travesser creuara l’estadi i prenguera el carrer eixamplant-se i elevant-se. D’eixes experiències d’Higuita, més desconegudes ací, ens parla l’excel·lent llibre Higuita. Locura y sentimiento (Altamarea, 2026) del documentaliste i escriptor calabrés Claudio Metallo (1981), una obra que barreja la llarga entrevista, l’escorcoll d’hemeroteca, el relat de gènere negre i les emocions del suspens per a oferir-nos una altra manera d’entendre el futbol, de transformar-lo en literatura corprenedora sense la necessitat de recórrer al discurs íntim.
Higuita destacà, tal com iniciava este escrit, per ser un porter, almenys per als seus seguidors, inqualificable, de monyo cridaner i a qui li agradava jugar sense pors. Ara bé, allò que no es coneixia tant en Europa era l’experiència torbadora i perillosa que patí en ser el garant en el segrest de la filla de Luis Carlos Molina Yepes, exdirigent de l’Atlético Nacional de Medellín, el seu club de l’ànima, en una escalada entre dos càrtels. Higuita no només va arriscar la seua vida en acceptar portar els diners a una trobada amb els segrestadors, sinó que acabà en la presó per haver participat en eixe pacte, quan ell només volia ajudar a una xiqueta, i, com a figura respectada, mitjançar en una acció criminal. Inclús se sospità que tot havia sigut un muntatge per al seu benefici…
Amic de Pablo Escobar (1949-1993), té paraules bones cap ad ell, i assegura que començà a patir la persecució internacional quan decidí convertir-se en polític. De fet, com afirma Higuita, “[Escobar] havia fet camps de futbol amb il·luminació elèctrica en tota Colòmbia”, i d’estar en la delegació a la qual saludà el llavors president espanyol Felipe González, passà a convertir-se en l’enemic públic número 1 perquè “no volia ser el seu llepaculs [dels ianquis i dels colombians blancs i rics], el mico ensinistrat que els fa guanyar diners, els resol el treball brut i roman en l’ombra fins que el trauen i arriba un altre”. Higuita reconeix que el narcotràfic és un gran problema global, però que sense ajuda exterior una sola persona no alça un imperi com el de l’antic cap del càrtel de Medellín.
Sense entrar en grans detalls, perquè tampoc és el propòsit del llibre, Claudio Metallo fa una miqueta de llum sobre la Colòmbia dels anys 90 i l’alt grau de violència que la sacsejava, de la qual poques persones eixien incòlumes. I ho fa perquè és necessari ocupar-se de l’àmbit social i polític en el qual nasqué, visqué i esdevingué mític pertot arreu un porter que no va jugar en cap equip europeu de renom, i la selecció nacional del qual tampoc disputava les fases finals dels mundials. Açò té un mèrit fora de dubte.
Higuita, en este brillant volum, transcendeix l’univers futbolístic amb la mateixa facilitat que, en els seus millors moments, sobrepassava l’àrea i convertia la totalitat del terreny de joc en la seua zona de confort.
