Lucía Moreno és una de les actrius que fa part, en la pel·lícula Pioneras (Marta Díaz de Lope Díaz, 2026) d’aquella primera selecció espanyola que, per diversos motius, no isqué al camp amb l’escut del seu país en l’enfrontament en Múrcia amb la selecció femenina de Portugal. Nascuda en la ciutat on es fundà en 1889 el primer equip de futbol espanyol, el Recreativo de Huelva, Lucía Moreno es dedica també al teatre i a la música. No debades, en la seua faceta com a cantant, fon finalista en el programa de televisió Factor X. Amb ella hem parlat de cine, de futbol i d’igualtat.
—Has diversificat enormement els teus interessos artístics. ¿El cinema és per a tu una mena de culminació? El cinema és una branca més (meravellosa) d’esta professió. Em costa pensar quin podria ser el punt àlgid de la meua carrera, perquè encara estic formant-me i creixent, i no sé realment què em depararà la vida. Per a mi l’enriquiment personal depén més de la classe de projecte en l’àmbit moral que de les diferents expressions de l’art en què es desplegue. Tant si és cine, o audiovisual en general, com si és teatre, música, composició… serà ben rebut i en fruïré.
—Pareix que l’equip de futbol de Pioneras, format per un grup madrileny de jóvens, es volgué esguitar amb un toc mediterrani i atlàntic. I, curiosament, tu, de Huelva, fas el paper de Rocío, una jugadora precisament de Huelva. Com arribà la teua participació en Pioneras? D’una manera molt bonica. Els meus representants em preguntaren si sabia jugar al futbol, perquè els havia arribat un càsting i no sabien si presentar-me ad ell o no. Jo de xicoteta juguí al futbol en un equip de Huelva, i sempre he tingut eixa espineta clavada d’haver-ho deixat. Al remat, quan era una xiqueta només volia provar-ho tot… Juguí al futbol, al bàsquet, fiu un any d’atletisme, judo… Fins que trobí la música i em quedí amb ella. Esta pel·lícula ha sigut l’inici de la reconciliació de la meua jo de xicoteta amb la que ara soc.
—Córrer massa amb l’ascens del futbol femení per a equiparar-lo al masculí, ¿pot general frustració o cal demanar el cel per a guanyar la terra? És molt frustrant vore que al llarg de la vida ningú qüestiona els avanços i els temps dels hòmens. Com a mínim caldria que se’ns donara la mateixa visibilitat en tot, i sobretot en una cosa que està vist que, com a societat, ens encanta, que és el futbol. A vegades la gent s’escandalitza quan demanem un mínim, i allò que realment és escandalós és que abans ningú haja sigut capaç de qüestionar-se si les coses es feien bé o no. A més a més, el món continua avançant, i allò que aconseguim ara, i que demanàvem fa cinc anys, ens sembla insuficient, puix el món creix exponencialment el doble de ràpid. Tot i això, a poc a poc, si no perdem el focus i continuem per este camí, arribarem on ens mereixem: poder viure en una societat justa i lliure.
—Durant el rodatge, entre l’equip, ¿hi hagué una certa complicitat que en altres pel·lícules no té per què donar-se o fon un rodatge professional al cent per cent, com si haguera sigut una pel·lícula de terror o policíaca? No tinc paraules per a descriure què es va generar allí dins. La gent ens deia: “No vos acostumeu, perquè no sempre hi ha este bon ambient ni les coses són així”. Hi hagué unió, recolzament, compromís, passió i molta professionalitat. Teníem molt clara la història que estàvem contant i des de quin lloc la contàvem. Al remat, estiguérem dos mesos entrenant en ple gener amb fred i pluja… Això unix a qualsevol (Riu). Tant les altres pioneres que estigueren en els entrenaments com l’equip que ens va acollir, i Marta [Díaz de Lope Díaz] férem que aquelles setmanes de rodatge se sentiren com estar en casa amb la família.
—Quina classe de públic pot tindre Pioneras? M’encantaria dir-te que tot lo món, perquè tracta temes que ens afecten i ens remouen a tots com a societat. Al cap i a la fi, parla d’un fet històric en Espanya; ens hauria d’interessar a totes les persones. Però no arribarà a tanta gent… Cal tindre en compte que és una història amb moltes dones protagonistes, cares noves, futbol, lluita… Crec que no cal que et diga exactament a quina classe de persones NO aplegarà (Rialles).
—L’equip de la teua ciutat, el Recreatiu, és el degà. ¿Este fet implica que el futbol es visca en Huelva amb una intensitat diferent? Jo he sigut poc futbolera. Sempre m’ha agradat molt jugar, però poc vore’n i estar-ne informada. Així i tot, és veritat que en Huelva es viu d’una manera molt intensa tot allò relacionat amb el Recre. Sempre s’omplin els carrers de gent amb les camisetes, i hi ha un ambient que a m’agrada molt. Tenim una cosa molt important, que és que som el degà, però en Huelva pareix que no som “pioners” ni especials en res. Celebrar el deport, la unió i, a més, donar visibilitat a Huelva és una cosa que hauríem de reivindicar les persones que hem nascut allí o que ens sentim vinculades a l’equip, a fi que no s’obliden de nosaltres.
—Què tocaria fer per a que Pioneras es convertira en un símbol i no quedara en document polític d’una època? Cal deixar-la ser, que estiga ahí. Que la gent en parle bé o malament, però que en parle. A mi m’encantaria poder transmetre a les persones que no estan d’acord amb el missatge de la pel·lícula que açò no va a soles de futbol, ni de dones, ni dels anys setanta en Espanya… Açò va de col·lectivitat, d’unió. I en el moment tan summament individualista que vivim, és una cosa que ens fa molta falta.
—¿Hi ha res més meravellós que estar en la première de la teua primera pel·lícula amb la camiseta del teu equip? La veritat és que no (Riu). Esta professió és prou precària. La majoria treballem molt poc (les que tenim eixa sort) i després toca viure d’altres faenes per a aplegar a fi de mes. Hi ha una cosa de les premières i de gales així que no m’agrada i és que molta gent (no tota) va amb marques caríssimes i lluint dos-cents mil conjunts diferents quan en realitat no es podria permetre eixos vestits, i, quan isquen d’allí, se n’aniran a treballar tot el dia. Veig molta hipocresia, però en general, no només en la manera de vestir. Per això per a mi és tan important xafar terra i saber, dins de les possibilitats, què vullc contar amb els recursos que tinc. Per això vaig decidir posar-me la camiseta del Recreatiu de Huelva. Perquè, a més de situar Huelva en el mapa, soc coherent amb la història que hem contat i amb el meu lloc dins de la professió.
