No és fàcil filmar una pel·lícula deportiva. Transmetre la monotonia de les sessions d’entrenament, la intensitat d’un partit, la tècnica de les jugadores o la tàctica de l’entrenadora resulta difícil, si no impossible. A soles el boxeig ha donat grans títols al cine, i potser perquè la càmera sí que permetia percebre la substància d’allò que és possible mostrar o vore. Però el futbol… Tal volta aquella Victory (John Huston, 1981), estrenada en castellà com a Evasión o victoria, és una certa referència, i perquè barrejava el cine bèl·lic amb el carcerari. Així i tot, la indústria espanyola s’ha atrevit durant el segle XXI a enfrontar-se al tema des de la comèdia: en eixe palmito podem trobar: Días de fútbol (David Serrano, 2003), El penalti más largo del mundo (Roberto Santiago, 2005), i, en el bàsquet, l’exitosa Campeones (Javier Fesser, 2018). En l’època en la qual s’ambienta Pioneras, el panorama descoratjava: les espectadores tenien a l’abast La vida sigue igual(Eugenio Martín Márquez, 1969), amb la frustrada carrera de Julio Iglesias com a porter del Real Madrid, o lamentables i feridores pel·lícules amb el “futbol femení” de protagoniste: Las Ibéricas F.C. (Pedro Masó, 1971) o La liga no es cosa de hombres (Ignacio Iquino, 1972). Per això crida i no crida l’atenció esta Pioneras (Marta Díaz de Lope Díaz, 2026) que mescla deport, crònica social, comèdia i cine polític.
Ara bé, Pioneras tenia sobre ella una ombra allargada: Bend It Like Beckham (Gurinder Chadha, 2002), estrenada en castellà com a Quiero ser como Beckham, i encara que compartixen determinats trets i resolucions (el canvi d’opinió d’amics i pares, l’acceptació del futbol com a futur vital, la unió entre comunitats en l’anglesa, el rebuig social…), Pioneras té un gust agredolç a posteriori, crea una incomoditat en l’espectador, perquè assistim hui a una floració del futbol femení (que no a la seua normalització), quan aquelles xiques que iniciaren el llarguíssim viatge cap a una normalitat (no assolida encara), sabien que estaven abocades necessàriament a la frustració: la carrera de futbolista és curta, i el temps jugava contra elles, sotmeses a models socials que ni dècades després s’haurien revertit per complet. És formós que l’última escena de la pel·lícula no siguen gols ni jugades de l’empat a 3 contra la selecció portuguesa, sinó tan sols els dos equips eixint al camp, de cara al futur, amb esperança.
El quart llargmetratge de Díaz de Lope és també reivindicació feminista o almenys ens resulta possible llegir-lo així, per bé que en el film, i a l’inici de la dècada dels 70, la consciència de les jóvens protagonistes només podia reflectir-se en una certa autoafirmació, en la lluita per assolir una visibilitat que els era negada, en una busca del respecte dels altres que tan fàcilment els perdien ad elles i a totes les dones. Les espanyoles havien d’adaptar-se a un model de discreció i domesticitat, de llar i cuina, i qualsevol desviament de la norma havia de ser aprovat pel mascle, en la figura del pare, el germà o el marit, d’una manera transversal a pesar dels clavills que difícilment s’obrien; en este sentit, la directora és equànime, puix pareguda tutela, que no per complet idèntica, exercix en Pioneras el germà tradicional que no tolera que sa germana jugue al futbol, que el líder sindicaliste universitari, qui recrimina a la seua parella no haver assistit al comité per haver estat entrenant.
Excel·lentment ambientada, amb uns creïbles anys 70 en els emplaçaments i el vestuari, Pioneras visibilitza també la pressió social sobre actituds difícils de pensar en l’Espanya d’aquella època, en un franquisme moribund però encara letal. Així, el conat de normalitat d’una relació lèsbica, amb un bes en l’exterior d’una finca, o el viatge en solitari de tres jugadores des de Barcelona, Huelva i la Ciutat de València (justament la portera, com va ser-ho en realitat la valenciana Carmen Arce Kubalita), fan l’ullet a fets no estrictament impossibles, però no de tot versemblants. De qualsevol manera, la pel·lícula treballa, des de l’inici, amb una certa osmosi entre el nostre present i el de llavors: les imàtgens d’arxiu d’Olga Carmona marcant el gol de la victòria d’Espanya contra Anglaterra en la final de la Copa del Món celebrada en Austràlia i Nova Zelanda l’any 2023, els intertítols del final de la pel·lícula referents a l’augment periòdic del futbol femení en les últimes dècades, la conformació d’equips poderosíssims en l’àmbit internacional, la professionalització de la lliga… Per descomptat, s’assenyala de forma claríssima, a través de diferents personatges (una tia patrona, una mare, un germà, una parella masculina, públic en general…) l’animadversió cap a la pràctica per dones d’un deport considerat masculí, a banda d’insults directes, una cosa que s’ha moderat, però que no ha desaparegut, sobretot en xàrcies socials.
Cal destacar també l’obra coral que és el film, sense protagonistes absolutes tot i la referència que supon el personatge de Nati (Sofía de Iznájar); i amb equidistància entre els personatges femenins i masculins preponderants (Javier Poga (Daniel Ibáñez), transsumpte de l’entrenador i pioner Rafael Muga). Per una altra banda, cal remarcar que tot i l’interés comercial de les figures dels dos promotors, l’esmentat Javier Poga i Manolo (José Troncoso), assumixen la lluita per la normalització del futbol femení en els enfangats solars d’entrenament, en les sol·licituds dels camps per a disputar partits, en les reunions amb la Federació per a buscar la necessària cobertura, i inclús en el pas per la caserna policial del protagoniste… En este cas, la directora posa de manifest que les lluites justes deuen involucrar dones i hòmens, i no establir cap apartheid de sexe.
Pioneras és, al remat, un film dolç, reivindicatiu, que no fa presagiar cap tragèdia, només tristor i ràbia. Ens posem en la pell de la filla de pare absent i de mare controladora, de la perruquera que ha de patir a sa tia i la imposició heteronormativa d’un nóvio quan li atrauen les dones, de l’estudiant universitària que compagina la lluita per la democràcia amb la pràctica del futbol, de la infermera desimbolta que és amenaçada amb l’acomiadament si seguix jugant… Vides reals i desgràcies reals que, si no succeïren així, no se n’anirien molt d’allò que narra la pel·lícula. Pioneras és un clam contra la injustícia, cine per a tots els públics que evidencia la irracionalitat de qualsevol discriminació.
