Ara fa 84 anys, el 22-3-1942, el València aconseguí matemàticament el campionat de Lliga per primera vegada en la seua encara jove història. Sumant este ressonant títol al trofeu de Copa de 1941, l’equip de Mestalla, dirigit pel savi gallec Ramón Encinas, es confirmava com l’esquadra més en forma d’aquell futbol espanyol de postguerra farcit d’aspirants a la glòria.
El campionat de la regularitat, assolit pels blancs en l’antepenúltima jornada (amb una renda final de set punts sobre el segon, el Madrid), va ser possible gràcies a una plantilla relativament reduïda, conformada per dèneu futbolistes i construïda des d’inicis dels anys trenta per Luis Colina, secretari general del club, i Luis Casanova, home fort de l’entitat des de 1935. A la ja magnífica base que havia aconseguit el títol de Copa (amb les excepcions de González, Domènech, Blasco, Felipe, Poli i Goiburu, que foren baixa a finals de la campanya 40/41), s’afegiren el porter Eizaguirre, donat d’alta definitivament en desembre de 1941 —per les curioses circumstàncies que de seguida repassarem— i tres promeses del futbol amateur local: Mena, Giraldós i Igoa.
En la porteria es produí una cridanera alternança que redundà en benefici de l’equip. El prestigiós Eizaguirre, incorporat pel club en 1940, es trobava a l’inici de la campanya 41/42 en un forçós paró. La Reial Societat, disconforme amb les quantitats que el València li havia oferit pel traspàs del jugador, exercí el seu dret de retenció. Eizaguirre, decidit a jugar en Mestalla, desafià al club donostiarra declarant-se en rebel·lia. Mentres la solució arribava, Pío Bau, guardameta del València des de 1937, ocupà amb solvència la porteria. Una vegada desbloquejada la situació, a finals de desembre del 41, Eizaguirre pogué debutar amb el seu nou equip, però una desafortunada actuació en el debut (5-3 a Chamartín contra el Madrid) portà de nou a Pío a la titularitat. Quatre jornades després, una intoxicació alimentària capgiraria la situació, descavalcant definitivament de l’onze l’arquer del Safranar. Des del 25 de gener de 1942, i durant les següents huit temporades, la porta del València seria domini quasi exclusiu d’Ignacio Eizaguirre.
La rereguarda fou una de les línies que presentà menys modificacions durant la temporada. No era per a menys: des de feia tres campanyes, Juan Ramón, capità de l’equip i baluard de la defensa blanca des de 1934, i Álvaro, pescat del Llevant (la UDLG) a finals de l’estiu del 39, conformaven una parella inamovible, només trencada per alguna lesió. En el tram final de l’any, el jove Pechuán substituí el gallec en tres partits, dos d’ells (jornades 25 i 26) d’escassa transcendència.
Quatre veterans migcampistes es disputaren els tres llocs de creació i destrucció del joc: Bertolí i Iturraspe, jugadors del València des de 1933, foren els més regulars, oferint a l’equip els perfils de jugador físic i incansable (Bertolí) i tècnic i clarivident (Iturraspe). Sierra, peça clau en la consecució de la Copa, inicià el curs com a titular, però acabà cedint el seu lloc a Lelé, reconvertit des de la seua posició original d’interior esquerre. La presència en els onzes de Botana, fitxat dos temporades arrere com una inversió de futur, fou purament testimonial, una perfecta mostra del seu poc vistós pas per Mestalla.
Pel que fa a la línia d’avantguarda, el regnat de la davantera elèctrica fou absolutament incontestable: Epi, Amadeo, Mundo (màxim anotador del torneig per davant de César i Alday), Asensi i Gorostiza marcaren 81 dels 85 gols aconseguits pel club durant la Lliga i deixaren poquíssimes oportunitats als seus entusiastes suplents: els amateurs Mena i Giraldós, campions d’Espanya amb l’equip d’aficionats del València; el vistós Igoa, incorporat del Catarroja, qui donà bona mostra de la seua voracitat de cara a porta marcant dos gols en tres partits; i l’infortunat Lerma, qui tornà en novembre de 1941 a les competicions oficials després de la sanció imposada pel Consell Nacional de Deports al final de la guerra.
Foto portada: Gorostiza segons Juanma Rodríguez.
