Tradicionalment s’ha associat el periodisme gonzo a l’escriptor Hunter S. Thompson (1937-2005), i la creació del terme, en 1970, al també periodiste Bill Cardoso (1937-2006), usat per a descriure un article del de Kentucky. L’etimologia, això sí, no està gens clara: procedix de l’argot de Boston, segons s’assegura? I només del de Boston? De qualsevol manera, lluny dels Estats Units, hi ha una informació que no trobarem enlloc: l’aparició del periodisme gonzo cal retrotraure-la a 1954, i en concret a la ciutat de Santander. Ningú el batejà així ni en Cantàbria ni en la resta de la península, ho assumisc, però en les cròniques del Tour de França que tragué aquell any el metge i articuliste Felipe de Mazarrasa (1913-1985) tenim un exemple clar d’escriptura gonzo avant la lettre, o almenys de texts gonzo de saló.
De Mazarrasa, també conegut amb el pseudònim o malnom de Trabuchazo, publicà en la capital de Cantàbria el volum ¡Oficio de perros! (1954) en el qual arreplega les 22 cròniques que aparegueren en el diari santanderí Alerta entre el 8 de juliol i l’1 d’agost de 1954, i que cobriren les 23 etapes, d’Àmsterdam a París, del Tour que acabaria conquistant el cicliste francés Louison Bobet (1925-1983), qui l’havia guanyat l’any anterior i del qual tornaria a resultar vencedor en 1955. El volum duu a més a més una il·lustració en coberta de José Luis Piluis Oraizola (1925-2018), artiste càntabre i antic futboliste del Rayo Cantabria, filial del Real Racing Club santanderí, en la qual mostra una caricatura del mateix De Mazarrasa, suorós, pujant un port de muntanya en bicicleta i envoltat de gossos amb cares sorpreses.
Quina mena de cròniques trobem en ¡Oficio de perros!? L’articuliste santanderí té un relatiu interés en el Tour. Allò que l’atrau de veres és l’anècdota, suscitar-nos el somriure, disseminar una gràcia mai no agra, i sobretot relatar les vicissituds d’un enviat especial a la mítica prova francesa. De Mazarrasa desplega coneixements sobre este deport, evidentment: ens parla del cicliste vènet Ottavio Bottecchia, el Mariscal (1894-1927), guanyador de la prova francesa en 1924 i 1925, i assassinat per una horda feixista; del piemontés Fausto Coppi (1919-1960), tot un enfant terrible i de trista mort; del francés Henri Pélissier (1894-1959), a qui atribuïx la creació de la frase “ofici de gossos!”, posant-la en cada crònica en un context distint; del mateix fundador del Tour, el també francés Henri Desgrange (1865-1940), que descriu com a “pioner del maquiavelisme deportiu sobre dos rodes”; del mallorquí Francesc Alomar (1928-1955), mort massa jove en la carretera; del basc Dalmancio Langarica (1919-1985)…
Quant al seu gonzisme, en la primera crònica, “També els mariscals tenen el seu cor”, posa de manifest el perquè d’eixos escrits: “U ja sap que seguir el Tour en un jeep té una miqueta de dificultat, però recorda que esta estranya aventura d’engolir pols ultrapirinenc perseguint una arjama de folls velocipèdics ha sigut durant molt de temps allò més paregut al seu ensomi daurat”. I uns paràgrafs després, davall de l’epígraf “Tractant d’orientar-me”, ens parla de la seua arribada a l’hotel, de la conversa amb un periodiste suís, de la presumpta causa de la mort de Bottecchia… Al sendemà, després de no dir res de la jornada, es dedica a recordar la cantant i artista francesa Mistinguett (1875-1956), filant memòria ciclista o, directament, inventant-se-la… En la crònica “Louison Bobet es muda els diumenges”, parla del tedi d’eixe dia, de l’oratge, de com estarien plenes de sol, en eixe instant, les platges santanderines i… de l’accident de Jean Robic (1921-1980). I si en general el tarannà de De Mazarrasa ens col·loca davant la tessitura de canviar els orígens del gènere, i havíem esmentat Hunter S. Thompson, en la crònica “Louison Bobet s’ha tornat a mudar” podem pensar en el crític Lester Bangs (1948-1982) i el seu Reaccions psicòtiques i merda de carburador, però dins de la societat franquista i benestant santanderina d’aquella dècada, per descomptat: “Hui, a estos bàrbars del ‘macadam’ se’ls ha ocorregut rodar a més de quaranta de mitjana, i el nostre ‘jeep’, que des de fa un parell d’etapes ve patint d’insuficiència carburatòria, ha estat a punt de tirar l’esponja”. Que tot no estava ja inventat?
Ara bé, De Mazarrasa no intentà enganyar ningú. Al llarg de les seues cròniques ja deixà caure, com qui no volia la cosa, frases o indicacions que feien sospitar de la seua presència real entre els periodistes, i ho assenyala amb tocs aguts (“Passar de Normandia a la Bretanya és una cosa que està a l’abast de qualsevol que tinga a mà un mapa de França i ganes de mirar-lo”) i també lírics (“és dura també ‒moltíssim més dura‒ la vida dels mariners de l’arsenal de Brest, any rere any agitant les seues gorres blanques amb pompons roigs per totes les linotípies europees”). Però si el títol del llibre era ambigu, el subtítol és aclaridor: Una vuelta a Francia, seguida sin ir a Francia. Aclaridor i a més a més spoiler, ja que, abans de qualsevol possibilitat d’ensonyament per al públic, trencava qualsevol il·lusió d’accedir a unes cròniques que relataren, de primera mà, aquell Tour. I no debades, ja des de l’inici, De Mazarrasa ho confessa: “jo somniava a convertir-me en un enviat especial ‒dels de veritat‒ a la Volta a França”. Però atés que no hi havia ningú disposat a fer-ho, “decidí este estiu ‘autoenviar-me’ al Tour pel meu compte, però amb base en Santander”. Evidentment, les cròniques tenien l’aquiescència del director del diari, Francisco Ignacio de Cáceres Torres (mort en 1983), qui dirigí Alerta des de 1939 fins a 1979, convertint-se, per tant, en el periodiste que durant més temps havia ocupat un càrrec d’eixe tipus.
¡Oficio de perros! no fon l’únic llibre que Felipe de Mazarrasa publicà en vida. Pocs anys abans de la seua mort, va aparéixer, amb pròleg del diplomàtic també càntabre Alfonso de la Serna (1922-2006), el volum Los fósiles nostalgicos de Trabuchazo (1982), que recull una àmplia selecció d’articles publicats, sobretot, en Alerta, molts dels quals dedicats als més variats deports (birles, regates, hoquei, futbol, handbol…). Ja pòstum voria la llum amb el segell de l’empresa d’arts gràfiques Hermanos Bedia el llibre Desde otra restinga (2003), en edició semiprivada, amb texts ja publicats en volum. En la introducció, el polític, advocat i articuliste Antonio Zúñiga (1918-2006), un dels fundadors del diari Alerta, desgrana algunes anècdotes de Felipe de Mazarrasa, entre elles la principal d’aquell Tour de França de 1954: “Que llest que és Paco Cáceres! Que podent enviat al Tour un redactor qualsevol, ha enviat Felipe, que farà unes cròniques precioses, però totalment diferents, vaig seguir pensant. Als dos o tres dies passí pel Tennis i allà que em trobí Felipe. Però què fas ací? No estàs en França? Però quines coses tens! Clar que estic ací, però se m’ha ocorregut seguir i escriure sobre el Tour des de Santander”. I a continuació ens oferix una dada sorprenent: “Etapa rere etapa, Felipe encunyà una sèrie de frases que hui ja són tòpiques en el ciclisme: ‘els forçats de la ruta’, ‘la serp multicolor’”. Serp multicolor (“serpiente multicolor”) que ja llegim en l’article “Cachitos de serpiente”, publicat el 3 de juliol de 1952. El llenguatge deportiu en castellà renovat per un outsider, per un franctirador que feu periodisme gonzo sense saber-ho, i que inclús s’ha introduït en el valencià/català, en nombroses notícies de diaris o en escriptors com Quim Monzó.
El ultracitat diari Alerta fonamentalment, però també les revistes Tierras del Norte, San Martín, Standard Eléctrica, la barcelonina Revista, el diari Abc, entre altres publicacions, van vores estampats els seus articles… i alguns poemes, com aquell “Becqueriana”, inspirat en les famoses oronetes del poeta andalús, que comença: “Volverán los equipos de segunda / del Sardinero el césped a pisar…”.
Felipe de Mazarrasa, abocat a la finestra en una foto de Pablo Hojas Cruz (1947-2022), reproduïda en la coberta de Desde otra restinga, contempla iots en la llunyania mar a dins, un remat d’Ico Aguilar que dona la victòria entre crits de joia, una pujada increïble de Martín Bahamontes en el Tourmalet coronant-lo i coronant-se, nadadors que acceleren al final d’una prova, les birles que cauen d’un colp, la serp multicolor inaturable, ràpida, ràpida, ràpida… I potser en el moment darrer de la competició emeté un sospir com Hunter S. Thompson, abans d’eixir de camp per sempre: “Quina passada de viatge!”.
