Cada vegada són més els jóvens que es dediquen de manera professional a l’esport que ens roba, a més d’un, l’alé cada cap de setmana, i que compaginen la seua carrera amb estudis o formació reglada. La curta carrera d’esportista d’elit en comparació amb altres àmbits laborals obliga sovint a pensar en el futur. Què faré amb la meua vida quan penge les botes? És una qüestió recent o sempre havia sigut així?
Al principi, abans, molt abans de tot, quan el futbol estava en vies de professionalitzar-se, era just al contrari. Jóvens referents en els equips primigenis de la ciutat, en l’albada del futbol valentí, que es vestien de curt els caps de setmana en enfrontaments on ja es debatia l’hegemonia del nostre futbol i, entre setmana, anaven a la universitat. Un d’ells, migcampista de luxe, era un autèntic crack del primer Llevant. Amb tan sols 14 anys, ja despuntava en el FC Cabanyal, club homenatjat amb encert en les samarretes de la jordana retro el passat cap de setmana per l’equip degà del futbol valencià, del que és considerat embrió fundacional.
Víctor Ballester Gozalvo era molt bo. Com a futbolista i com a persona. I després com a mestre, com son pare, el Mestre Vicentico. I com son germà Pepe, amb qui va fundar el club que porte al cor aquell dilluns llunyà de 1909. Més tard va ocupar una plaça d’inspector d’educació a Múrcia, on va desplegar bona part de la seua carrera professional. L’any 1935 va publicar un assaig, Transparentes cristales para un calidoscopio, una obra breu però brillant. Escrita entre el 2 d’abril i el 19 de novembre de l’any anterior, constituïx una crítica oberta a la caiguda en picat del règim republicà, provocada, d’un costat, pels sectors antirepublicans, i de l’altre, per la passivitat d’alguns republicans tebis. Una xicoteta joia que representa una radiografia precisa dels últims mesos de pervivència d’un règim que estava ja ferit de mort.
El calidoscopi és un aparell tubular que integra diferents jocs de cristalls i espills decorats amb varietats de colors i formes que, en girar-les, permet vore una multiplicació d’efectes geomètrics i visuals. La paraula, d’origen grec, vol dir “observar belles formes”. Però els efectes que genera el calidoscopi fan la sensació de deformar la realitat o fins i tot de trencar-la. El règim proclamat aquell 14 d’abril, que va fer noranta-cinc anys el passat dimarts, era un cant a la llibertat, la democràcia, la igualtat i el futur. Víctor escriu el seu assaig mirant la realitat a través d’un calidoscopi, al que li calen transparents cristalls, per tal de no distorsionar-la o, com va passar en el 36, trencar-la per sempre.
Quan s’acabà la guerra, Víctor va ser condemnat per auxili a la rebel·lió (va posar en marxa una escola per a fills i filles de combatents), per la seua filiació política i, igual que algunes de les seues germanes, per dur els cognoms Ballester Gozalvo. Va salvar la vida, malgrat els paseos i tribunals de guerra que patí, encara que la presó debilità la seua fràgil salut, tenint constància de successius trasllats a l’hospital per a retre atenció sanitària. Va morir la vesprada del 2 d’abril de 1956, als 62 anys, en sa casa del Cabanyal. Un infart se’l va endur quan venia de Vallejo de vore com el seu Llevant li guanyava a la UD Cartagenera per dos gols a un.
Futbol, cultura, i compromís ciutadà no han estat tan units com en l’era dels Ballester Gozalvo. Ens queda tant per aprendre com per fer. Mai és massa tard.
