Una jove de dèsset anys plora desconsolada en el corredor d’un institut. Segon trimestre de 2n de Batxillerat. Ho ha intentat. N’ha suspés set. Vol abandonar. No veu altra eixida. No pot amb el curs i creu que és la millor opció. Enfront té al tutor. La coneix fa quatre anys. Sap que li costa, que ho té molt cara amunt i que potser no ho aconseguirà. Però no serà per ell. Ho intentaran fins al final. Juntes.
Una jove de tretze anys mira al Gol Alboraia com qui mira l’infinit. Descans en l’estadi Ciutat de València. El seu equip guanyava 2-0 a l’Oviedo en una primera part quasi perfecta, però en cinc minuts l’esquadra asturiana ha posat la igualada en el videomarcador després d’una errada defensiva i d’un penal il·lògic. Al costat està son pare, que sap què està pensant ella. Tampoc en este cas serà per ell. Queda tota la segona part i cal tirar de casta, anar a pel partit i a per la permanència. Junts.
A l’alumna li queda poc de temps. Ha de remar contra corrent i està desmotivada. Però no pot abandonar. Si alguna cosa ens fa créixer com a persones és lluitar sempre i intentar-ho fins al final. El tutor li diu que creu en ella, que l’acompanyarà i li farà costat, però que, per a aconseguir-ho, ha de ser ella qui crega que és possible. I ha de treballar fort, ha de donar-ho tot fins a finals de maig.
I en Orriols comença a sonar la primera estrofa d’una icònica cançó de Los Secretos: “He muerto y he resucitado, con mis cenizas un árbol he plantado…”. Pur ADN granota: caure i tornar a alçar-se, remar amb el vent sempre en contra. Lluitar contra tot i contra tots per a buscar allò impossible. Per això és tan bonic el sentiment llevantí. Perquè el pare, encara que no les té totes amb ell, li diu a sa filla al començament de la segona part que hui guanyaran. I que se salvaran per a romandre un any més en Primera. Encara que siga en l’última jornada, a finals de maig.
Perquè, per damunt de tot, la vida ens ensenya que al costat de cada caiguda, de cada fracàs, de cada vegada que frenem per a tornar a prendre impuls hi ha una persona que ens fa costat, que posa el muscle o ens espenta per a tornar a emprendre el vol. Però l’esforç i el treball són innegociables. Mai no hem d’abandonar. Cal donar-ho tot i més. Per ella, que vol anar a la Universitat. Per ella, que va al futbol amb son pare. Pel Llevant, que s’ha de salvar per a garantir un futur més estable. I per elles, les xiques del femení, que fins no fa molt estaven entre l’elit del futbol europeu… Continuarem donant el millor que tenim i, tant si ho aconseguim com si no, valdrà la pena haver-ho intentat. Si arribem, ho celebrarem fort. I si no, tornarem a intentar-ho amb més força. Però al teu costat. Sempre.
