Una nit freda de dijous d’un febrer llunyà de 2002, un jove de quasi vint anys va sol al futbol.
És la primera vegada que xafarà el Ciutat de València, però no animarà als locals. Jornada 26 de Segona Divisió. Va a vore per primera volta al seu Atlètic de Madrid. Fa poc que s’ha fet matalafer. De menut, com la majoria, va heretar l’equip de son pare: el València. Va anar fins i tot a Mestalla i animà als de blanc i negre, però alguna cosa dins d’ell li deia que no era l’equip de la seua vida. Alguna cosa fallava. No li omplia del tot i sabia que els che no eren els seus. I es posà a buscar equip com qui busca pis de lloguer. S’enamorà dels blanquirojos de la vora del Manzanares. Potser perquè des que tenia memòria al·lucinava en passar en cotxe per les entranyes del Vicente Calderón, quan anava amb la família a visitar a son tio Pepe i les seues cosines, que vivien a Las Rozas. Potser perquè li agradava des de menut la samarreta, igual que li agradava també la de l’Athletic de Bilbao. O potser perquè, sense saber-ho, era un lluitador, un buscador de causes perdudes, un utòpic. Haver-se fet del Madrid o del Barça hauria sigut més normal, més fàcil. Però no, posats a buscar equip, hauria de ser-ne un que tinguera un panorama agre, un futur incert. I es va fer de l’Atlètic de Madrid just quan va baixar a Segona, la temporada anterior a esta visita al Ciutat. Luis Aragonés dirigia la nau en una tornada a Primera que costaria dos cursos. Però què hi ha més emocionant que aconseguir un ascens, pensava aquell jove, i alhora acompanyar al teu equip des del fang fins al lloc que li correspon. Si haguera viscut a Carabanchel s’haguera tret l’abonament per a anar tots els diumenges al Manzanares a animar al seu equip. Però no tenia eixa sort. O sí, però encara no ho sabia. Vivia en Orriols.
El partit va ser vibrant. S’avançaren els locals a la mitja hora, amb gol de penal de Ricardo Lima. Va empatar un jove Fernando Torres al límit del descans. En l’equador de la segona part va remuntar l’Atlètic a compte de Correa, per a que dos minuts més tard Kaiku aconseguira la igualada. El Sabio de Hortaleza va tirar de banqueta i els visitants demostraren la seua superioritat, imposant-se als locals en els minuts finals amb gols d’Alonso i de nou, Torres. Al remat, 2-4.
El jove va eixir del coliseu granota amb una estranya sensació. Estava content pel resultat, però alhora contrariat: l’afició, la gent, l’ambient… El Ciutat. No era com el camp dels veïns. Era diferent. Més menut, sí, però acollidor, familiar. Es va sentir com a casa. Va empatitzar amb aquella afició que navegava per les mitjanies de la Segona Divisió i lluitava per romandre en el futbol professional. Només havia estat en Primera dos temporades, a mitjan anys seixanta. Era un club humil, però genuí, distint. Amb una història de superació i lluita constant, plena de dificultats. Un sentiment va despertar en ell aquella nit mentre tornava caminant al pis del carrer Peníscola.
I des d’aquell dia, sense voler, va començar a compartir equip en el seu cor. Continuaria seguint durant anys a l’Atlètic de Madrid, al mateix temps que començava a acudir amb assiduïtat a l’estadi que l’acabaria d’enamorar: el seu Ciutat. I mentres els matalafers guanyaven títols, ell celebrava amb més força l’ascens de Preciado, ja com a abonat, i més tard el pas per Europa, i els altres ascensos fins a arribar a l’últim, aconseguit en Burgos.
No crec massa en el destí, però si hi ha alguna força que guia els nostres passos, en mi ho tenia molt fàcil: estava buscant fora allò que tenia molt prop. No recorde el dia que vaig deixar de seguir a l’Atlètic, però des de fa uns quants anys que no veig un partit dels del Cholo. Dissabte aniré amb la meua filla, que és granota de bressol, a animar al Llevant amb totes les nostres forces. Espere que no faça com son pare, però si decidix canviar d’equip, li desitge la mateixa sort que vaig tindre jo. Mon pare, per cert, també va decidir seguir a son fill, i ara seu al meu costat en el camp i anima al seu Llevant com el qui més.
Serà cosa del destí que, vint anys després d’enamorar-me del meu Llevant, m’adjudicaren plaça en l’institut de Secundària que du el nom del nostre fundador, José Ballester Gozalvo i, junt amb la meua companya Irene, ens embarcàrem en l’aventura del Cor Tereseta i decidírem tirar avant la utopia de complir les voluntats de Pepet i de la seua esposa, Teresa Molins Gausach, Tereseta, i traslladar les seues restes des del lloc on foren soterrats a París fins al Cabanyal. Siga o no cosa del destí, això ja forma part d’una altra història.
