Açò és una declaració en tota regla: Em cal reconéixer que Aitana Bonmatí em té enamorat, de la mateixa manera que vaig estar enamorat als 18 anys de Rabah Madjer. Era la pura fascinació. Tinguí la fortuna de presenciar la classe del davanter algerià en el FC Porto i en el València CF quan acompanyava mon pare, Carlos, al camp de l’avinguda d’Aragó; anys després em deia, soterrades les èpoques dels últims ídols absoluts de Mestalla, Pedja Mijatovic i Claudio PiojoLópez, que Madjer era el millor jugador que havia vist en sa vida: “Aquel tío sí que era bueno; daba un paso y se llevaba a tres detrás”. Era d’eixos jugadors que marquen, i després de Johan Cruyff quan jugà en el Llevant UD, era la primera gran figura que jo contemplava en directe. ¿No serà que continuem anant al futbol o mirant partits televisats per a descobrir eixa meravella que redimisca una vesprada o una nit?
Hi havia una característica d’aquell temps adolescent de la fi del segle passat: eixa excel·lència en el camp només podien marcar-la els hòmens. Odiaves alguns per jugar on jugaven, i amaves els que amaves pel mateix motiu, però en silenci reconeixies que canviarien els teus sentiments si arribaven a jugar amb una altra samarreta, i això, de totes formes, no té res a vore ací. El futbol era cosa d’hòmens, i punt. Per sort, l’apartheid de sexe a l’hora de tractar de virtuosismes amb la pilota desapareix, lentíssimament, però desapareix, i afloren noms de pila que fa una dècada pertanyien al millor dels ensomnis futuribles, però no a una realitat aproximada ni immediata. Per esta raó, per esta mutació, i a quasi quatre dècades de distància d’aquell estudiant de COU en el temps de Madjer, proclame de nord a sud, i d’est a oest, que Aitana Bonmatí és un d’eixos noms que brillen a hores d’ara com un dels grans del futbol, del futbol total, dic, sense distincions entre masculí i femení, del futbol com una de les Belles Arts.
La millor de les aptituds de Bonmatí és, com en qualsevol disciplina artística, la facilitat. No pareix que assistències, gols o accions sense pilota li suposen un esforç. Ho fa amb naturalitat absoluta. Desconeixem quins viaranys conduïxen a un magnífic poema, i si ens posem a analitzar una pel·lícula que ens commou, i ens espenta a sensacions poques vegades viscudes enfront d’una pantalla, de poc servirà parlar de trames i subtrames, de personatges o de monòlegs. En el cas d’esta jugadora, ocorre una cosa pareguda: hi ha una tècnica fonamentada en l’esforç, per descomptat, i en la superació, i també una introjecció de la tàctica fins a dur-la incorporada amb la visió del grup i de les possibilitats individuals, però com si fora un joc en el sentit més lúdic de la paraula; no debades, ella mateixa afirma en el seu llibre Totes unides fem força que el futbol s’assembla a un trencaclosques: és com “la metàfora d’un partit”. Ara bé, per damunt d’eixa tècnica d’hores de pràctica –i durant dècades–, i d’eixa visió del desenvolupament dels dos conjunts en lliça, hi ha una gràcia intrínseca, una excel·lència, que transforma la complexitat en senzillea, i els gols quasi impossibles en la cosa més òbvia del món. I, sens dubte, una elegància natural.
Aitana Bonmatí, de pare d’Ontinyent i mare catalana, ha hagut de superar dificultats en la seua carrera i en els primers anys de pràctica, quan xiquetes i xiquets juguen barrejats. D’uns anys ençà es veu amb més normalitat, la qual cosa significa que si fa vint anys hi havia 100 energúmens, ara n’hi haurà 80: encara ens falta recorregut de lluita i persistència fins a entendre que la mateixa quotidianitat cal assumir en un xiquet amb desigs de grandea, que en una xiqueta amb els mateixos anhels; sobretot perquè ja disposen, elles i ells, de referents femenines mediàtiques, com la mateixa Aitana, que apareixen en revistes no deportives, protagonitzen anuncis publicitaris o els dediquen documentals. A un xiquet no li cal respondre la pregunta de per què vol jugar al futbol; a una xiqueta sí, puix la diferència alguns voldrien gestionar-la com a desigualtat; eixe desgast emocional els futbolistes no el coneixen, per la qual cosa, encara hui, una xiqueta comença amb desavantatge la seua carrera.
Aitana Bonmatí ha aconseguit nombroses distincions personals en els últims tres anys, fins a ultrapassar la vintena: entre elles destaquen la Pilota d’Or i el Premi The Best en 2023, 2024 i 2025, una fita consecutiva històrica, a banda de diversos reconeixements de competicions o partits específics. Però sens dubte, per la seua trajectòria i les seues declaracions sempre reivindicatives, la migcampista del Barça valorarà que la BBC la incloguera en la llista de les 100 dones més inspiradores i influents del món en 2023. D’una altra banda, la seua defensa de la llengua valenciano-catalana no té cap guardó, però són recurrents les manifestacions a favor del seu ús i la seua normalització en tots els contexts.
Bonmatí i Madjer lleument comparats en esta prosa que volia ser poètica… Quaranta anys han passat… i una vida sencera. Com m’agradaria que mon pare l’haguera vista jugar.
Portada: fotografia d’Steffen Prößdorf (via Wikimedia Commons).
