La meua generació no té mites literaris, de còmic o de dibuixos animats relacionats amb el futbol. Almenys no en l’edat que se m’afigura que es construïxen els mites o s’adopten determinades icones (abans dels 10 anys); una miqueta després –però una eternitat, puix m’agarraren en plena adolescència–, sí que vindrien aquells dos futbolistes japonesos, Oliver i Benji, quan a l’anime encara no li déiem anime, i fins i tot ens preguntàvem si en el Japó coneixien el futbol. Uns anys abans, en el moment d’iniciar la lectura de novel·la de quiosc (els llibretets de butxaca amb històries de l’oest, romàntiques, de ciència ficció, de terror…) algun en comprí amb temàtica deportiva, però eren estranys, i els de futbol encara més. No sé en altres països, però en el nostre, llevat dels cromos de la lliga de Primera Divisió, no recorde productes per a públic infantil amb futbolistes reals com a protagonistes; protagonistes, és clar, que haurien d’haver sigut hòmens: qualsevol altra possibilitat ni tan sols es contemplava, és a dir, ni arribava al pensament de qui manejava el negoci, ni tampoc de la societat.
Per sort, este segle viu l’emergència del futbol femení amb tot el potencial ja conegut per altres pràctiques deportives; i l’impuls conscient d’una disciplina comporta moviments, adequacions i creació de nous recursos; així mateix l’elaboració d’una genealogia; i, per descomptat, la construcció de models en els quals les generacions més jóvens es reconeguen. Cal caminar cap a la igualtat, i en eixe punt el futbol femení ‒la seua normalitat‒ pot influir molt més que campanyes d’anuncis o cicles de conferències. I cal buscar punts de referència en persones concretes.
Si a hores d’ara un nom transcendix les fronteres de sexe i s’ha convertit en la primera estrela global, este és el d’Alexia Putellas (Mollet del Vallès, el Vallès Oriental, 1994). Després del seu pas pel RCD Espanyol i pel Llevant UD (amb el qual marcaria 15 gols), fitxaria pel FC Barcelona en 2012, conjunt on s’havia format, i on ha viscut els grans triomfs fins a hui, puix en la dècada que s’inicià amb la temporada 2012-2013 Putellas ha aconseguit bona còpia de trofeus deportius i personals; entre ells, sens dubte el més emblemàtic, el Baló d’Or, en 2021 i en 2022. A banda d’això, se li ha dedicat una sèrie en tres capítols, Alexia. Labor omnia vincit, estrenada en la plataforma Amazon Prime Video en 2022, i han aparegut tres llibres amb la seua firma, i amb il·lustracions d’Ariadna Oliver (Girona, 1994): Alexia superfutbolista i El campamento antibalones (ambdós de 2021) i Una rival sin igual (2022), publicats pel grup Penguin Random House a través del segell Alfaguara. Vull centrar-me en estos tres títols, primers d’una sèrie que no ha continuat, tot i que, del primer, se’n compten cinc edicions, i dels segons vàries reimpressions.
Evidentment l’objectiu d’esta iniciativa fon el rèdit econòmic: descobert un nínxol comercial, calia aprofitar-lo. El FC Barcelona havia assolit dos xifres inaudites en l’aforament del Camp Nou que es convertiren, successivament, en el rècord mundial de públic en un partit femení: la primera, en la tornada dels quarts de final de la Lliga de Campions de la temporada 2021-2022, contra el Real Madrid, amb 91.553 persones presents; la segona, en l’anada de les semifinals contra el Wolfsburg en eixa mateixa competició, amb 91.648 persones. Hi havia un públic potencial immens, i una jugadora que es transformava a poc a poc en mite.
Potser si la determinació de l’editorial haguera sigut utilitzar Alexia, i el dream team que conforma l’actual Barça, per a lluitar per la visibilitat de les dones entre xiquetes i xiquets, no s’hauria destinat la sèrie expressament per a públic femení. Per desgràcia, es tingué molt clar que el públic d’eixa sèrie de volums havien de ser xiquetes que juguen al futbol des de ben menudes, i busquen –i cal donar-los– models de dones en les quals projectar-se i reconéixer-se. Així, els colors brillants de les cobertes i la mateixa tipografia utilitzada per al títol difícilment els trobarem en volums pensats per a lectors masculins de la mateixa edat; en un cert sentit, i encara, ocorre igual amb els joguets. El target d’esta sèrie de títols són xiquetes, no xiquets. Un error? Sí a l’hora d’introduir dones en l’imaginari masculí, puix les xiquetes lligen llibres amb protagonistes masculins més a sovint que a l’inrevés; els xiquets tendixen a evitar llibres que consideren “femenins” sia per pressió social, sia per associar-los amb debilitat; i també acostumen a evitar llibres amb portades o temàtiques que consideren “de xiques”, com es pot llegir en diversos articles acadèmics, entre els quals el de Macarena Silva i Elvira Jéldrez, “¿Qué libros prefieren leer niñas y niños en la etapa inicial de la enseñanza formal de la lectura?”
Tot seguit anotaré, des d’una mirada que es vol realitzar amb ulleres violetes, aspectes de tot millorables en l’eventual supòsit d’un nou títol, i també aquells altres en els quals he trobat una clara marca de dignificació.
Alexia Putellas, la protagonista del llibre, tot i que el seu llinatge no el coneixerem fins al segon volum de la sèrie, té 11 anys (com el número que duu en la samarreta la migcampista catalana), i ad eixa edat xiquetes i xiquets juguen en conjunts mixts. Així, ella és la capitana de l’Amistad, un equip en el qual coincidix amb tots altres dos coprotagonistes, una xica i un xic: Miriam i Gael. I no sols per este motiu l’autora farà servir el plural considerat no marcat per a referir-se de manera indiscriminada a qualsevol col·lectiu no en exclusiva femení (“Són boníssims”, “tots els meus compas”, “Xics!”). Esta elecció, correcta gramaticalment en castellà, porta, com és sabut, en castellà o en valencià, a la invisibilització de les dones. De fet, més avant, quan Alexia descobreix un complot contra el seu equip, veu com ix al corredor de l’hotel on s’allotjaven “tot un grup de xiquets [i] un d’ells porta una caputxa roja”. ¿Xiquets… o xiquetes també? Ho desconeixem; i, no debades, quan es trobarà amb tres d’eixos xiquets genèrics resultaran ser “xiquets”. En un experiment realitzat per Elisa García i Joan Collado, professors de Plàstica en l’IES Berenguer Dalmau de Catarroja, en el curs 2019-2020, arribaren a unes dades clarificadores quant a la necessitat de no gastar el genèric i per tant anar cap al desdoblament (“les xiquetes i els xiquets”) perquè aparega el sexe femení en el nostre imaginari: Masculino genérico. En estos volums d’Alexia superfutbolista és una ocasió desaprofitada.
Gael és el personatge secundari masculí més important dels llibres. Bromiste, pereós, tardaner, simpàtic…, Alexia se l’estima, i explicita a sovint la complicitat i confiança que existix entre el xic, Miriam i ella. No obstant, en tres ocasions en la sèrie, Gael tracta les seues companyes i amigues de manera desconsiderada, trencant barreres que sería difícil d’imaginar que les sobrepassara amb col·legues masculins. Així, en el primer llibre, Alexia explica: “m’agarra per darrere de la cintura i m’alça en braços”; ella l’esbronca: “Eres idiota!”; i en el tercer: “Qui més crida és Gael, que m’envestix i em carrega a l’esquena com un sac de creïlles”, comportament que el xic torna a tindre amb Miriam després de la victòria (una mena de “piquito de Rubiales” en infantil?). ¿És esta de veres una imatge necessària, i sobretot desitjable, en les relacions que volem que s’establisquen entre xiquets i xiquetes? ¿O no s’ha vist la preponderància masculina física en eixe detall? D’una altra banda, és també Gael qui recorre al tòpic quan parla de “l’Alexia de sempre”: “50 % decidida, 50 % mandona y 100 % a tope!”. Eixe “mandona” [manaire] rebaixa el nivell de lideratge de la protagonista, i també modifica la percepció sobre on rau l’assertivitat de la xiqueta, reduint-la al fet de “manar” tan recorrent per a reduir el lideratge femení a una certa impotència potenciada.
Apareix també el sexisme en el segon volum, quan, en pressentir la protagonista la reacció de Miriam, s’hi referix a una escena de “drama queen”, tan sols perquè la xiqueta avançarà allò que els pot ocórrer si transgredixen les normes del campament on passen l’estiu. Hi ha sexisme no només perquè en cap instant ens trobem davant l’expressió “drama king”, sinó també pel fet que no es detecta mai una reacció “exagerada” per part de personatges masculins. Igualment, quan la protagonista s’estranya de la reacció d’Iris, un personatge ambivalent (comença sent antagonista, i acaba d’aliada), afirma: “No entenc el seu sobtat enuig, com si ens haguérem ficat amb el seu pentinat!”. Cal dir que Iris està obsedida amb el seu físic i amb les seues xifres de “likes” en xàrcies socials, i la crítica podria haver anat en este segon sentit, i no només en el d’un tret considerat sobretot “femení” (la cura dels cabells).
Alexia és una líder total, i com a “bona capitana” tracta d’animar el seu equip (“una bona capitana sempre ha de mantindre la moral alta” i també “una bona capitana ha d’assegurar-se que l’equip funciona bé”, diu en el tercer tom, a pesar de ser conscient que “l’Amistad funciona gràcies al treball en equip”), però en alguns fragments eixe lideratge s’esmuny perillosament cap a un paper de mare o de germana major: “intente calmar-los mentres els ajude a buscar les seues coses”, o fa ús de referències dubtoses i de nou d’un fals neutre: “els capitans [no les capitanes] no som només cheerleaders per a animar els altres”; l’ús sexista i ridiculitzant de la dona com a diversió en les pauses de les grans competicions esportives estatunidenques no és l’exemple més adequat per a una xiqueta, i a més a més no existint tal figura en el soccer.
Quant als punts positius, Alexia és tractada com una xiqueta independent, sos pares són comprensius i actuen sense marques de gènere, i es crea al voltant de la protagonista una xàrcia de consells i d’actituds positives per a equilibrar allò que podria considerar-se una atracció desmesurada pel futbol. Així, cal compaginar lleure i estudi (“encara que vullga ser futbolista, he de ser una bona estudiant per si canvie d’idea o per si a la fi no puc dedicar-me ad això de major”). I Alexia llig i estudia futbol, no només es dedica a la tècnica: “acostume a romandre desperta fins a tard repassant les meues jugades preferides sobre el paper o llegint biografies de jugadores i jugadors famosos”. Compte amb el desdoblament en este exemple, quan per la lògica seguida en la resta dels llibres, només li hauria calgut anotar “jugadors famosos”, però ací l’autora vol remarcar que també hi han jugadores, i ho fa perquè si no ho explicita quedarien invisibilitzades. Possiblement una d’eixes biografies seria la de la brasilera Marta Vieira, l’única futbolista citada amb nom propi.
Igualment, l’alimentació ha de ser natural: jogurt, plàtan, maduixes, avena i mantega de cacauet, en compte d’aliments amb sucre. Es critiquen les xàrcies socials, mostrades com una pèrdua de temps, i Alexia afirma: “jo no tinc xàrcies socials, tant me fan!”. Hi ha també una preocupació ecologista: “Què passarà amb tots eixos animalets si construïm allí el camp?”. Es lloen valors com la decisió, la valentia i l’honradea, encarnats per Alexia i també per Laia, un personatge secundari en el tercer volum. Traspua una certa i subtil crítica social: els pares d’Alexia “estaven avorrits que els seus caps els explotaren sense pausa”. I es posa com a cima dels entreteniments el deport practicat per Alexia, puix les xiquetes i els xiquets del campament superen els seus mals hàbits gràcies a la disciplina, la diversió i la companyonia que transmet el futbol.
Un últim apunt. Del llibre que es ven, en la seua quinta edició, amb una faixa en la qual apareix una fotografia de la migcampista i l’al·lusió al fet de ser capitana del Barça i jugadora de la selecció, no n’hi ha una versió en català. El producte està pensat per a un ampli públic, no per a jóvens catalanes i catalans que valoren i admiren l’extraordinària migcampista. És en el segon volum quan coneixem els noms complets dels tres principals protagonistes: Alexia Putellas Segura, Gael Martínez Rubio i Miriam Sánchez Navarro, és a dir, llinatges d’arrel castellana, ni tan sols barrejats (Martínez Pujol o Capdevila Navarro). No hi ha inclusivitat de la part no castellana de l’Estat, sinó reducció d’eixa pluralitat per tal que no moleste al potencial comprador, quan qui adquirisca este llibre tindrà molt clar en quin club juga Alexia Putellas, d’on és i quina llengua parla. De fet, en el segon volum, tots tres amics són enviats a passar l’estiu al “Camp Rebel”, als Pirineus (a la Garrotxa en concret), nom en perfecte català, però que s’afirma que és anglés, quan en esta llengua és incorrecta eixa construcció…
Els llibres de la col·lecció Alexia superfutbolista són entretinguts, plens d’aventures, mostren personatges respectuosos, divertits i amb un tractament igualitari en general. Es fa referència a superheroïnes quan toca, i no hi ha dubte de qui és el personatge admirat per xiquetes i xiquets. Però sabent què es juga hui en els escacs del món, i la posició tan feble de la dona, sotmesa a violència i a discriminació en les nostres mateixes societats, caldria apostar per una igualtat a l’hora de pensar en llibres intercanviables per als dos sexes, i més encara si és per a col·locar una dona al capdamunt d’allò que ha de ser emulable, prenent-la com a referència. Esperem que la sèrie tinga un quart número, i que l’editorial abandone definitivament el rosa pel violeta.
