Bona tasca periodística, construcció d’un relat verídic i alhora màgic, prosa que fluïx i és de tot entenedora, recurs a la cada volta més imprescindible història oral, memòria viva d’un passat imminent, bona còpia de material per a l’enveja d’altres conjunts, foto fixa d’un lustre potser irrepetible… De moltes maneres podríem descriure No ens diguis que és impossible. L’equip que ho ha canviat tot (2025) de la periodista deportiva Maria Tikas, relat dels anys que són un punt d’inflexió en la consideració de l’equip femení del club més cosmopolita de la lliga espanyola, i també de l’emergència mediàtica del futbol jugat per dones (com es comprovà en els rècords mundials del Camp Nou en 2023), i corroborada pel seguiment de l’Eurocopa 2025.
Bona part d’eixa influència en l’ascens a una relativa normalitat, tot i que encara siga, per desgràcia, d’estacionals cites, la tenen les futbolistes de les quals s’ocupa majoritàriament Tikas en el seu llibre. Recordem que de les vint-i-tres jugadores convocades per Montse Tomé per al torneig esmentat, deu n’eren del Barça (onze si hi comptàvem Laia Alexandri, qui retornava a l’equip després de la convocatòria; o tretze si hi sumem les que hi havien jugat en algun moment, com ara la catalana Leila Ouahabi i la mallorquina Mariona Caldentey), és a dir, pràcticament la mitat de les seleccionades. En els onzes inicials, a més, sempre foren més de la mitat (en els quarts de final i en la semifinal, aplegaren a ser-ne huit. Eixa preeminència no és fruit d’un dia o d’una temporada excel·lent, sinó d’un llarg treball i d’una aposta concreta.
El punt d’arrancada del millor Barça de la història, i millor equip del món, començà, com apareix en el subtítol del primer capítol de No ens diguis que és impossible, amb una derrota: la de la final de la UEFA Women’s Champions League, celebrada en Budapest el 18 de maig de 2019, en la qual l’equip barceloní pergué contra l’Olympique de Lió per 4-1. A partir d’eixe moment, amb la consciència de les mateixes jugadores d’estar lluny de les franceses, decidiren pegar un pas avant: elles volien aconseguir el nivell de l’Olympique: “Teníem molt marge de millora, però allò més important és que totes ho volíem fer. Estàvem disposades a fer més hores i l’staff, també. A treballar més en el gimnàs i a augmentar les càrregues”, recorda Caldentey. I una dada que llegim a rajaploma i no és gens intranscendent: “l’entrenador comptaria amb més de deu persones dedicades, exclusivament, al primer equip femení”. I a eixe grup de jugadores i a eixe staff, que llavors encapçalava Lluís Cortés, se li sumà el “millor fitxatge de la història” per a Jonatan Giráldez, “el gran bot de qualitat” per a Tikas: la noruega Caroline Graham Hansen.
La temporada 2019-2020 fon la de l’inici d’eixa transformació, amb victòries que quasi sempre resultaven golejades, però també la de la pandèmia ocasionada per la covid-19. El Barça arribà a les semifinals de la Champions, i pergué contra el Wolfsburg per 1-0. Ara bé, les sensacions, després de mesos de treball, foren distintes, i com subratllà Alèxia Putellas, ja no hi havia distància entre aquell combinat i el Barça llançat a la conquesta de tot allò que se li posara per davant. De fet, enguany (2025) tornaren a creuar-se amb les alemanyes en la mateixa competició i el Barça guanyà tots dos partits (1-4 i 6-1): la distància és ja, si de cas, a l’inrevés.
El llibre de Maria Tikas continua avançant cap als millors anys del Barça, en els quals Markel Zubizarreta és la figura emblemàtica, com a director deportiu, d’allò que ha assolit eixe club a través, sobretot, de l’exigència a l’staff i a les futbolistes, d’assenyalats fitxatges (les més cèlebres jugadores europees han sigut blaugranes) i d’una visió innata en la gestió d’un club, faena que l’ha encimbellat a una prestigiosa carrera internacional. Tikas sap ordenar tot el material de què disposa (moltíssimes entrevistes) i, dins d’una linealitat cronològica, analitza, com qui dissecciona sense intervindre-hi, l’estil de joc, les aportacions dels tècnics, l’esperit de superació quan s’enfrontaven a lesions gravíssimes, la soledat de qui procedix de fora, la normalització de l’homosexualitat (Mapi León fon la primera a fer-la pública), les tensions (tot i que Tikas sempre mostra un vestidor unit), els recels arran d’aquella carta de 15 futbolistes que es negaven a vestir la camiseta de la selecció espanyola si no hi havia una sèrie de canvis, la normalitat de vida que reclama Aitana Bonmatí, els èxits de públic amb els 15.000 aficionats desplaçats a la capital del Piemont o els 50.000 que anaren a Bilbao per a les dos finals de la Champions…
I és eixa temporada 2023-2024 la que posà punt i seguit a eixe Barça, justament amb una victòria contra l’Olympique de Lió en San Mamés. La derrota en la Champions de la temporada 2024-2025 contra l’Arsenal ja no la cobrix este llibre, però venen molt bé les paraules que va pronunciar Alèxia Putellas abans de la semifinal contra Alemanya en l’Eurocopa 2025: “Arribarà un moment en què ja no podrem fer més història”.
Massa social, interés de la cúpula rectora, feedbacks econòmics o de qualsevol altra classe, fitxatges cars però assumibles encara que, en térmens absoluts, no resulten rendibles, persones dedicades (psicòlegs, entrenadors específics –el de porteres–, dedicació professional completa, obertura de la Masia també a xiques…) són part de la clau de l’èxit d’este Barça, que es podria resumir en “normalització del futbol femení”. En això, el subtítol del llibre de Tikas és aclaridor, i cert, almenys respecte de l’Estat. D’Europa i dels Estats Units, coneixíem la potència de clubs i seleccions, però en la pell de bou continuàvem, i continuem en bona mida, amb una prudent distància pel que fa al seguiment, importància i repercussió del futbol femení. I al remat és com el gos que vol mossegar-se la cua: no arriba, i així i tot seguix pegant voltes en rogle, com posseït per algun mal interior o alguna bèstia externa. I per això la possible estranyea i dualitat del títol d’este article.
Maria Tikas i Aitana Bonmatí © Instagram
El Barça femení és un model enverinat perquè, amb el nivell d’endeutament dels clubs, a la majoria els seria difícil apostar per la Lliga F Moeve, i també quan les diferències econòmiques en els pressuposts generals resulten insalvables, inclús entre equips masculins competitius: pensem en els 143 milions del Vila-real, o els més de 900 del Barça en la temporada 2024-2025; o per dir-ho amb altres paraules: el total dels pressuposts dels equips femenins no arriba al menor del masculí de LaLiga EASports, i ni tan sols als més notables de la Lliga Hypermotion. I si no hi ha benefici econòmic, no hi ha visibilitat; i si no n’hi ha, tampoc, d’esta última, no hi ha benefici ni possibilitat de créixer; i sense creixement el futbol femení, malgrat els èxits puntuals del Barça o de la selecció espanyola, continuarà disputant-se en les ciutats deportives dels clubs, i no en els estadis amb milers d’assistents.
Però el Barça és alhora un somni perquè també demostra que potser hi ha una via mitjana entre realitat i desig, entre voluntat i poder, entre ser d’un altre sistema solar i crear lligams més estrets en la cerca d’un deport que siga tot allò que se’n valora.
L’aposta per crear un equip femení com no n’hi ha hagut mai un altre en el món diu molt de perseverança, de tàctica no precisament economicista, i d’un compromís amb la igualtat. Perquè, al cap i a la fi, si el futbol femení és el de sempre, però jugat per dones en compte de per hòmens, a soles ens trobarem amb una diferència molt xicoteta, i que també contradirà l’ideal que des d’alguns col·lectius o algunes persones encara es defén: el futbol femení com a possibilitat d’un deport seguit per dones i per hòmens, però lliure de les submissions monetàries i viciades del masculí, i de la violència que s’acostuma a experimentar en alguns enfrontaments. Eixe futbol podria rescatar el masculí de les fosses abissals del mercantilisme salvatge, i trenaria nous vincles i també noves mirades i formes de mirar.
El futbol de dones aporta moltíssim a la lluita per una societat més igualitària, més justa, i llunyana dels patrons masclistes i patriarcals que tant esguiten encara. Com afirmà la Reina: “Sempre he fet el que ha estat a les meves mans per fer millorar el paper de la dona a l’esport”. El FC Barcelona és un gran exemple d’eixe esperit. Més que copiar-lo, caldria que la resta d’equips s’inspiraren en ell per a eixa construcció d’una modalitat deportiva que tantes alegries ens dona ja.
Foto portada: Mariona Caldentey en el Barça en 2019 © Sven Beyrich El Loko
