Vaig saber de l’exfutboliste, i ara educador social, Jacinto Elá Eyene gràcies a una de les extraordinàries entrevistes de Sergio Heredia en La Vanguardia, entrevistes que s’estudiaran en les facultats de Periodisme com a exemple de detallisme, bona literatura i excel·lència; de fet, recorden aquells “retrats escrits” del Mr Gwin d’Alessandro Baricco, molt més visuals que una imatge.
Elá Eyene nasqué en Añisok, una vila de la part continental de Guinea Equatorial, en 1982; passà la preinfància en les illes Canàries, i s’instal·là als 7 anys en Barcelona amb sa mare i sos dos germans, ciutat que convertí en punt d’arribada durant el seu periple per diversos clubs de futbol de la Península i del Regne Unit. Entre eixos, l’Hèrcules CF. Ara bé, el seu pas per Alacant, quan l’equip estava en Segona B, no fon de sol i platja, sinó, ben al contrari, de dolor i paciència: a soles hi jugà una temporada, i patí una greu lesió.
De primeres pensí a localitzar-lo i plantejar-li la possibilitat d’una entrevista. No obstant, després de vore la quantitat que n’hi ha en vídeo, en àudio i escrites, tirí cap al meu vici privat, i comprí un llibre. De la vora de deu que té a la venda en Amazon, vaig decidir-me pel de títol més denotatiu: Ser futbolista, penjat en la plataforma de venda a mitjan 2024; recent, puix.
Hi ha una bona quantitat de llibres teòrics escrits per exfutbolistes de gran volada (o en els quals col·labora algun periodiste o editor posant orde en pàgines, idees o pensaments). Així, recorde al bot els de Jorge Valdano, Toni Schumacher, del malaguanyat Michael Robinson…, però estos veuen el futbol des d’una altura assolida, després d’haver triomfat en el deport o en allò a què es dedicaren una volta penjades les botes (com la popularitat i reconeixement de l’anglés en la seua etapa periodística en Espanya). El cas d’Elá és distint. Ell també fon un jove prometedor, com la parella del poema de Charles Bukowski, però una lesió va apartar-lo joveníssim de l’alta competició, i decidí retirar-se als 26 anys, i això que, paraules seues, “ser futboliste és una de les professions més privilegiades del món”.
El llibre està dividit en quinze seccions amb la possibilitat de llegir-les en qualsevol orde. Elá no parla des de l’àmbit de la teoria, sinó des de l’experiència, la qual cosa la fa valdre per a apuntalar afirmacions: allò que defén ho fa perquè ho ha viscut, perquè va conéixer les bondats i les promeses del futbol professional, i també la part més agra. Per a Elá, ser futboliste no és només entrenar i eixir cada setmana al terreny de joc, és també assumir una sèrie de responsabilitats davant xiquetes i xiquets que t’admiren i t’imiten, i per això escriu ja en la pàgina 5: “No estaria malament que els futbolistes hagueren de firmar un document de responsabilitat social per a exercir la seua professió”, puix “els futbolistes no són herois”, ben al contrari: “El deportiste professional sol tindre l’autoestima baixa a causa del fet que s’examina contínuament”. I remata amb una comparació molt visual: “Ser futboliste és com una carrera de Fórmula 1 a la qual es van afegint participants contínuament. No hi ha un final de carrera comú per a tots”.
Elá analitza així mateix les condicions de vida de qualsevol futboliste professional, entre les quals, la inestabilitat ‒una constant en la carrera‒ i, lligada a esta, la indecisió: quin equip tries quan tens més d’una opció? El nostre autor es confessa: “Els meus criteris per a valorar una oferta eren, en este orde: divisió, sou i ciutat”. Evidentment no parlem de Primera o Segona, puix en estes categories inclús els sous mínims són boníssims, i més encara per a un futboliste jove; parlem de les categories en les quals “els clubs i els representants oloren la desesperació dels jugadors” i “les negociacions, al remat, són com una partida de pòquer”. Elá es confessa: hi ha un desajustament quan la gent et pregunta a què et dediques, respons que eres futboliste, i no han sentit parlar mai de tu; i reconeix esta sensació: “Encara que vivia exclusivament del futbol, comencí a dubtar de la meua identitat com a jugador”. Assevera així mateix: “Sentia que ma vida com a futboliste no coincidia amb la imatge que la gent tenia d’un jugador professional”. I sentencia: “Ser futboliste semiprofessional és treballar com un professional però viure com un aficionat”. De fet, considera “que és més valuós traure’s una carrera universitària”.
El nostre autor lliga el futbol no només al triomf en el camp, sinó a una sèrie de “valors intangibles com poden ser la resiliència, el respecte a les jerarquies, la competitivitat, l’autoexigència, la companyonia, la capacitat de treballar en equip, etc.”, és a dir, a viure el deport en la seua condició de porta oberta a altres parcel·les de la vida, la qual cosa enriquirà la persona, més que si s’està centrat en el triomf i l’elit: “Els xiquets que no es prenen el futbol seriosament per complet disfruten més”. Eixa obertura ha de deixar espai per a abordar altre objectius, puix l’excés de temps lliure i la manca d’inquietuds, al costat de la incertea de ganar o perdre cada setmana, pot conduir, per exemple, al joc o a les travesses.
Les conclusions d’Elá Eyene, explicades amb exemples que per a molts seran desconeguts, i amb les seues experiències vitals, se sintetitzen fàcilment en el conegut adagi olímpic: “Allò més important no és guanyar, sinó participar”. Parla així, en la seua condició de monitor de futbol base: “el meu pla no era convertir-los en màquines de guanyar [sinó] que terminaren la temporada amb millors habilitats que quan començaren”; no debades, des de xicoteta una persona s’ha d’acostumar a perdre, ja que guanyar és molt difícil, i al cap i a la fi “el més gratificant és poder compartir les teues experiències sense dolor”.
Quan lliges llibres o veus documentals sobre jugadores o jugadors que han triomfat, tot pareix lògic, i la carrera deportiva un camí natural des del punt zero d’entrada en un club durant la infància fins arribar al primer equip. Elá Eyene és l’altra cara: va ser internacional amb Espanya en les categories inferiors, després amb Guinea Equatorial, mogut en part per l’exemple de George Weah en Libèria; va ser també “el jugador més jove a debutar amb el RCD Espanyol en competició europea”; va ser fitxat pel Southampton FC…, i es retirà als 26 anys a causa d’una lesió (tema de qual s’ocupa a bastament, al costat del dolor com a constant en la vida d’un deportiste d’elit)
En el futbol no tot són històries victorioses; més ben dit, la majoria no ho són. Per això resulta aprofitós i suggeridor l’acostament al futbol no des del llorer deportiu i social, sinó des d’una trajectòria truncada, transformada en experiència guanyadora. Jacinto Elá Eyene ens el proporciona en este curt llibre, sincer i gratificant.
