S’ha estés la falsa idea que la normalització del futbol femení i el seu èxit popular és imminent. Inclús ja l’hauríem d’estar vivint! Potser no s’aplegarà a la massificació del futbol d’hòmens, però milers de persones haurien d’omplir els camps ‒i els de veres, no els de les ciutats deportives‒ cada jornada. D’alguna manera, els mitjans de comunicació audiovisual han tractat de convéncer-nos durant l’últim lustre que eixa realitat la teníem prop… Per desgràcia, era una idea falsa. Ens escabussem amb ànsia en futuribles, i més les persones que oferim part del nostre temps, des de fora dels àmbits estrictament deportius, a la posada de llarg i la visibilitat del futbol femení, però ens caldrà ressituar-nos per a no confondre desigs amb veritats amargues.
El primer desig que és en realitat veritat amarga és creure que una major visibilitat del futbol femení implicarà un pas avant en la lluita per la igualtat entre dones i hòmens, que servirà per a que cresca el respecte, per a acabar amb comportaments masclistes, per a reduir la violència contra les dones… És el deport-reina, per descomptat, però des de la infància hem tingut en els ulls i en la ment els noms de Martina Navratilova, Arantxa Sánchez Vicario, la malaguanyada Blanca Fernández Ochoa, i més tard Serena Williams, Carolina Marín… i això no ha significat franquejar el camí cap a la igualtat. Recórrec al tòpic: s’ha avançat molt en el segle XXI, però en falta molt, també, i cal vigilar, perquè les coses no sempre van en la direcció correcta.
Per una altra banda, i tocant aspectes crematístics, ¿es voria amb bons ulls que des de l’Estat es finançaren els clubs femenins de futbol (i només de futbol) per a fomentar eixa igualtat? Una possibilitat tal volta necessària si juguem la carta de la preeminència d’esta pràctica deportiva.
En aspectes més immediats, se’ns vol fer creure que els triomfs de la selecció s’han produït per una millora del conjunt del futbol (femení) espanyol. Ara bé, observem que en la final de la Nations League 2025 contra Alemanya, huit de les onze titulars eren del Barça, i les tres restants no jugaven en la Lliga F. En l’actualitat, hi ha un abisme entre el club degà de la capital catalana i els altres. Un abisme que minva si no juguen les estreles absolutes, és de veres, però a banda d’eixe detall –que també succeïx en qualsevol altra esquadra del món–, en el Barça hi ha una planificació i un interés que ha redundat en èxits deportius, que, al remat, esdevenen també econòmics. I per això nodrix la selecció: ha posat, des de les estructures del club, les bases d’un futur.
També voldríem creure que els equips de La Lliga F aposten per ser competitius en el marc d’una lliga professional… Només cal mirar la procedència de les dos entrenadores i dels 14 entrenadors –alguns són més jóvens que les jugadores més veteranes–, per a adonar-se que els clubs tracten el femení a penes com un escaló superior al futbol base o com un juvenil millorat. La brillantor d’algun tècnic donarà dies de glòria, perquè l’excel·lència existix, però cap club fitxa tècnics, ni tan sols de la Hypermotion, per a dirigir clubs de la Lliga F. S’ajunten falta d’interés pressupostari, i reducció de la secció a apèndix de la plantilla verdaderament important (la masculina). En realitat, la presència de certs noms entrenant-los normalitzaria les coses, esborraria eixa divisió entre sexes, i ens faria vore, així sí, que tot és futbol. I a espai! No m’atrevisc a insinuar si hi hauria una prevenció, en els hòmens que han entrenat conjunts masculins tota la vida, per a acceptar el repte de dirigir un equip femení. ¿Hi hauria un transvasament sense problemes? ¿O se sentiria com una degradació? En este aspecte caldria també actuar des de les societats deportives, des de la federació i inclús des de les institucions.
El futbol femení tindrà una història llarga, però encara estem deprenent les beceroles. Canvis n’hi haurà molts, i dels equips que ara sonen potser en una dècada en queden la mitat, els clàssics només, amb un altre grup amb descensos i ascensos periòdics. El poder econòmic continuarà sent la mesura de totes les coses, perquè allà on u vol vendre, un altre compra, i ara, justament ara, ronden inversors desitjosos d’ampliar el negoci. El futbol femení s’incorpora a la voràgine del futbol del segle XXI, no a la de fa mig segle, quan els colors se sentien.
Eixos canvis entristixen, perquè tardarem anys a vore milers de persones cada setmana assistint als encontres de la Lliga F, però també desperten i posen les coses en el seu lloc: el de la paciència i el del treball continuat, crític i optimiste alhora, per eixa societat més justa i sense prejuïns.
Foto de portada: Llevant i Espanyol, dos històrics vinguts a menys © Llevant UD
