El polígraf català Eugeni d’Ors (1881-1954), que començà la seua carrera com a exquisit i poderós intel·lectual en la Barcelona noucentista, i va rematar els seus dies en la capital de la Meseta, renegant del seu nom i de la seua llengua, com a coent escriptor franquiste, també trobà el moment d’escriure sobre futbol: quatre texts en llengua castellana que, publicats en el diari La Libertad entre setembre i novembre de 1922, no foren agrupats mai en cap volum destinat al seu Glossari, i només trobaren plaça com a “pròrroga deportiva”, l’any 2006, en un tom miscel·lani de títol Teatro, títeres y toros, editat per Ángel d’Ors i Ángela García-Navarro per a Renacimiento.
D’Ors vol mostrar-se distanciat del futbol en els seus articles, com si algú l’haguera obligat a escriure del nou deport, i avantposara a eixa pràctica “rèptil” (perquè va pel sòl) la seua independència i el seu criteri saberut. En el primer de la sèrie, “Notas sobre el balompié”, no li veu moltes possibilitats estètiques al deport vingut d’Anglaterra, i de fet inclús considera que erren els periodistes quan canten les meravelles dels jugadors en llançar la pilota a l’aire, puix, ben al contrari, es tracta de fer-la circular per terra; en este sentit, troba més idoni comparar-lo amb el billar que amb l’aviació… Esta naturalea i disposició del futbol comporta la seua impossibilitat de ser tema de la poesia pindàrica, tot i que el propi d’Ors confessa haver escrit una glossa d’homenatge a un capità d’equip desaparegut massa jove. D’una altra banda, li reconeix dinamisme, però tal particularitat és un destorb per a vore en ell un valor estètic. El fet que els finals dels encontres els marque un xiulit i no un toc de clarins també és un demèrit. L’autor de La ben plantada acaba capbussant-se en l’spleen dels diumenges…
En el segon article, “Notas nuevas sobre el balompié”, la pedanteria llibresca el conduïx a ni tan sols ocupar-se de futbol, sinó de comparar els seus fins i la seua pràctica, també algunes presumibles vetes evolutives, amb una teoria del coneixement. Però d’Ors no actua amb les mans lliures, més aïna es deixa arrossegar pel pensament castís espanyol, i les seues fòbies protestants (religioses, em referisc) florixen i afloren entre gracietes de distància i ironies de qui, per força, ha de mirar el futbol des d’una superioritat teòrica. Este deport, al capdavall, seria només una pràctica muda sense el concurs d’altres disciplines físiques, i els seus jugadors persones a cavall de la realitat balompèdica i de la pràctica no especialitzada d’un sol deport, que és, a més a més, innoble: “la victòria és inevitablement per al simulador, per a l’astut”.
Amb “Semifinales sobre el balompié” Eugeni d’Ors comença el seu comiat, i es dedica àmpliament a l’entrenador, de freda glòria comparada amb la dels futbolistes. Inclús avança que no hi ha tècnics espanyols, puix qui ama este deport, “vol personalment jugar”. Realitza una descripció d’un entrenador que resulta brillant, i conclou el seu discurs amb una premonició que apunta certea, no sabem si per anàlisi acuradíssima o per imprudent desmesura de la parla: “El futbol espera el seu Cervantes. Li urgix. Quan el professionalisme el domine deixarà de fer part de la civilització”. Pàgines i pàgines de verborrea culturitzant (i les que falten), és de veres, però a la fi arribem a una joia de pensament que, un segle més tard, ens fica en cavil·lacions.
En l’últim dels articles, “Finales sobre el balompié”, d’Ors firma un discurs sobre el fora de joc (ofsaid en la transcripció que fa del terme anglés) sobrevolant la història futbolística i valorant la importància d’esta regla per a un desenvolupament del futbol més tens i atractiu. Vol aparentar coneixement i profunditat, però a soles transmet diletantisme, i una displicència que paradoxalment el rebaixa, el pedantitza, i, a la fi, acabem tocant el llibre amb un palet…
Foto de portada: detall del retrat d’Eugeni d’Ors obra de Ramon Casas © MNAC
