Irene. Potser no és suficient el nom, a soles el nom, per a saber qui és hui, i ací, Irene… És de veres, tal volta encara no hi ha prou amb pronunciar, aïllades, les seues lletres. Però qui sap si Irene, en l’àmbit circumscrit a Galícia, i en el futbol, no ha aconseguit allò que en el terreny de la literatura ja assoliren poetes com Manuel Antonio a l’inici del segle XX, Celso Emilio en l’últim terç, i, en el segle XIX, la gran mare de la pàtria gallega: Rosalía. Dir els seus noms de pila és dir llinatges, obra, memòria, apoteosi, i allumenar amb una referència de plenitud el símbol que ara signifiquen. És dir-ho tot. I dir-ho junt. Com dir Federico. O com dir Ausiàs.
Irene era Irene González Basanta, nascuda en A Coruña en 1909, i morta en la mateixa ciutat atlàntica poc de temps després, massa poc, en 1928, als escassos dies d’haver complit els 19 anys. Portera de futbol, admiradora del català fill de valencians Ricard Zamora, de qui copià l’estil del jersei que aquell duia i inclús la superstició de ficar un ninotet en la porteria, pionera en la pràctica d’un deport considerat a soles masculí (idea que encara cueja…), possiblement la primera dona a cobrar per jugar al futbol i, entre altres moltes coses, capitana de l’equip que batejà amb el seu nom propi: Irene FC. Fon l’única dona en conjunts exclusivament d’hòmens. I amb èxit.
Sa curta vida ha sigut objecte d’una biografia (Irene y las puertas del fútbol. Historia de una pionera (2020) de Rubén Ventureira i Juan Luis Rodríguez Cadeiro), és cita inexcusable en títols més abraçadors (Pioneiras do deporte en Galicia (2018) de Cristina López Villar, Las diez mil hijas de Irene. Cien años de fútbol femenino en Galicia (2023) d’Alexandre Centeno, o Historia do fútbol feminino en Galicia. De Irene González a Vero Boquete (2023) d’Héctor Pena), se li ha consagrat el documental Mamá, futbolista quero ser (Martín Rodríguez i Roi Barros, 2024) i fins i tot El País li dedicà un curt vídeo informatiu dins de la sèrie “Pioneras del deporte”. Totes estes peces, de caire històric i biogràfic, remarquen la seua importància com a pionera, i també el relleu que en aquella data aconseguí en el futbol i, de retruc, en la lluita de les dones, tan incipient en eixos moments, i sobretot en el context estatal.
Però calia un pas més: convertir la seua figura en protagonista de llibres per a públic infantil i juvenil. D’això s’han encarregat la il·lustradora Xulia Pisón i el periodiste Óscar Losada en el còmic Irene, a porteira (Universidade da Coruña, 2023). En ell, uns formosos dibuixos i un guió gens sensacionaliste ens presenten la brevíssima trajectòria vital de la jugadora, sense deixar d’assenyalar els reptes als quals hagué d’enfrontar-se: la incomprensió per part de sa família, els insults de moltes persones que la veen jugar, la penúria econòmica, els seus triomfs i reeixits encontres, els mesos de postració a causa de la tuberculosi, i la mort. Conjuga així mateix les dades històriques amb elements aprofitables per les xiquetes (i els xiquets) que el lligen: la força de voluntat, la busca d’una societat igualitària, i l’exemple d’altres dones: “És un èxit important per a les dones. Cada dia n’hi haurà més que compliran els seus ensomnis”, afirma la protagonista en assabentar-se de la gesta de la nadadora estatunidenca Gertrude Ederle, primera dona a creuar el canal de la Mànega.
Irene també ha servit d’inspiració a l’hora de crear el personatge d’Ester, una de les protagonistes de la novel·la juvenil A pioneira (Xerais, 2023), obra de l’esmentat periodiste deportiu Héctor Pena. Situada l’acció alguns anys després de la vida d’Irene, durant els finals del 20, la República, la Guerra Civil espanyola i el dur període de la repressió i de la dictadura, Pena crea una dona autònoma, involucrada en el moviment anarquiste, lesbiana, rebel enfront de la injustícia, i plenament conscient dels passos que encara ha de donar el seu país cap a la igualtat, sobretot en una època tan traumàtica i tan misògina. A banda d’això, Ester té característiques que sens dubte ja ens sonaran: es tractava d’una portera, a més a més de gran qualitat, única corunyesa que jugava al futbol (única també en tot el territori estatal?), garantia d’una exitosa venda d’entrades, admiradora del citat Ricard Zamora i imitadora de la seua zamorana i de la dèria del ninotet, líder del seu equip, amb el cos sempre apallissat, famosa entre els seguidors futbolístics, a la qual li dedicaren una copla, i que va morir a causa de la tuberculosi… La imatge d’Irene planeja clarament en la creació d’este personatge dit Ester, prolongació, recreació o desideràtum del que podria haver esdevingut (o fon) aquella dona trencadora i valenta.
La recerca, l’elaboració d’obres d’alé enciclopèdic i la creació de ficcions (còmic, novel·la) sobre una figura històrica, que a més a més no estan planejades per a explotar-les en un any específic (aniversari, celebració institucional, fita concreta…) demostren que la incorporació d’una dona a la tradició futbolística gallega i peninsular no és una cosa impossible. I també a la cultura del seu país. El futbol gallec és pioner igual com Irene González Basanta va ser pionera. La seua lluita, i la dels companys que li feren costat, continua sent la nostra.
