Per què escoltàvem cada migdia Meridiano deportivo? No seria només pel fet que el dirigira i presentara Antonio Conejero, imagine. I això que Conejero era un nom mític en el periodisme deportiu valencià, i sobretot futbolístic, no justament per cobrir mundials o eurocopes, per radiar importants partits de lliga, o per entrevistar els grans noms del futbol d’aquell temps, sinó per acostar a les sensacions del prime time a tants futbolistes de les divisions inferiors, quasi invisibles, de la lliga. Parafrasejant Sergio Cortina, allò sí que era infrafutbol en el ple sentit de la paraula. Però com les capes de terra més subterrànies són també les imprescindibles per tal que fructifique tot allò que hi ha damunt, el futbol base, les categories regionals, és l’humus necessari d’allò que començà sent deport i després es fa negoci. Deport en puritat.
El programa Meridiano deportivo durava mitja hora com a molt, entre sintonia i comiat, i els noms dels clubs que sorgien dels llavis de Conejero pareixien lletanies de països llunyaníssims. Conejero acabava al voltant de les 13 h la seua jornada laboral en el col·legi Santo Tomás de Villanueva dels pares Agustins, en el carrer d’Albacete de la Ciutat de València, on era mestre d’una classe de xiquets (només xiquets) de 8 i 9 anys, eixia cap a la ràdio a emetre el seu programa diari, dinava corrents, i a les 15:45 h es trobava de nou entre els seus alumnes. Amb el seu monyo una miqueta llarg per a les modes de l’època, i una cartera de mà de pell marró, el recorde parat en la porta de l’escola, sense pressa, almenys en acabar la jornada vespertina i trobar-se més relaxat, dient adeu a altres companys i companyes de professió, i parlant amb mares i pares d’estudiants que se li acostaven, mentres xiquets junts o per separat feien rogle entorn ad ell per a contar-li un succeït o preguntar-li qualsevol cosa imprescindible a eixa edat. Era popular allà, i molt simpàtic. Procedent de Múrcia, tingué dos filles que vivien en el carrer de Quart, i en la docència continuava quan jo abandoní aquelles aules en 1988.
Però la memòria aplega on pot. I ara mateix, ni exalumnes, ni excompanys, ni l’equip directiu de l’escola on tants anys fon professor, ni l’arxiu d’eixe mateix centre, segons m’indagaren, conserva cap fotografia ni cap record visual. N’hi haurà, sense dubte, en col·leccions privades, perquè Antonio Conejero fon un nom molt popular durant la dècada dels 80, tant en les aules com en esdeveniments lligats a tota classe de disciplines, i estava ben relacionat amb el món del deport en el Cap i Casal. Els premis que anualment concedia amb el nom del programa, l’acte de lliurament dels quals era tot un esdeveniment de socialités deportives (des de la colombicultura fins al deport rei), en seria la mostra més clara.
L’Ajuntament de València publicà en 2002 un llibre del també col·lega José Corell Rausell, Ilustres del periodismo deportivo valenciano, amb títol que no admet dubtes, però Antonio Conejero només venia llistat a la fi del volum, en un capítol dedicat a altres, i no rebé, per tant, l’honor de vore’s entre els seixanta escollits amb entrada pròpia. I això que en el llindar del segle XXI encara continuava amb el programa en Radio Luz, després dels seus millors anys en La Voz de Levante, posterior Radiocadena Española, la COPE… En esta emissorà inicià el seu camí periodístic, com a col·laborador en la redacció, l’encara molt jove periodiste, ara dedicat al motor, Jordi Alberola. I amb un altre periodiste reconegut, José Luis Pérez Sala, pegà unes passes en el món audiovisual, ja en este segle.
Conejero entrevistà desenes, centenars de noms que eren present i futur del futbol valencià, i les seues veus es perderen en les ones, si mai foren gravades, o en trasllats i canvis de propietat; en este sentit, Eduard, amic des de fa dècades, i germà de José Luis Oltra, conserva una entrevista, en cinta de casset, que li feu Conejero a este exfutboliste i entrenador de tants equips, entre ells el CD Castelló, el Ciutat de Múrcia o el CD Tenerife, on quallà excel·lents temporades, a banda del Llevant UD, en el qual fon jugador i entrenador del filial i del primer equip. La difusió d’eixa conversa allumenaria no només la labor de Conejero en aquell programa, sinó també la història del nostre futbol. De fet, Conejero fon, com recordaven molts granotes en fòrums sobre el club degà del futbol valencià, qui no deixà mai de radiar els partits del Llevant UD, estiguera en la categoria en què estiguera, com a exemple de fidelitat.
Antonio Conejero va faltar en el Cap i Casal el 15/12/2013, i de la noticia es feren resò, almenys, Levante-EMV i La Vanguardia, amb sengles necrològiques preses de la nota d’EFE.
Estes paraules apressades volen ser un homenatge entretallat, una prèvia, una crida, tot esperant que es puga recuperar memòria, veu i imatge d’un home, d’un professional, d’un docent i d’un periodiste que en el maremàgnum de tantes vides humanes, deixà sempre bon record.
Portada: Recreació del Ourense-Llevant que representà l’eixida del Llevant del pou de Tercera, en 1984. Només Antonio Conejero radià el partit.
