Desconec de qui és la següent frase: “Els espanyols són tots del seu equip… i després de l’Athletic”. Certament, tal club sempre es caracteritzà per dos particularitats encomiables: una suposada noblea de caràcter, i el fet de jugar només amb futbolistes del planter o de fitxar-ne a soles d’origen basc. Per als seguidors de la Península, això era marxamo de patriotisme o almenys de buscada autoctonia, que fregava amb l’altre sentiment, el de la pàtria, més rotund. Desconec també, de la dita, si és verídica o almenys si ho fon en determinats moments històrics i amb l’aquiescència del Real Madrid (equip del poder central per antonomàsia i d’encuny franquista), en eixes vel·leïtats suprarepresentatives.
Jo no sé de quants equips pot ser un home o una dona al mateix temps o en el curs d’una vida. Un pertany a una samarreta, i després tens simpaties per una o per una altra, sobretot si juguen en categories distintes i rarament es creuaran en enfrontaments. Ara bé, eixa distància també pot ser a soles física. Mon pare, Carlos, era seguidor del València CF, però sempre li tingué carinyo al Celta de Vigo, quan de fet ni venim de família gallega (que se sàpia) ni ell visqué en Galícia mai. Jo, al contrari, vaig nàixer del Llevant UD, i encara que la meua adolescència i joventut les passí en Mestalla, al costat de mon pare, hi ha com una urgència antiga, d’arrels primitives, d’arrancada veloç per una banda, quan se m’apareixen, com sorgits del centre diametral de les meues vísceres, els colors, l’escut (inclús la tipografia), l’himne, l’antic Nou Estadi, els dibuixos més vells d’una granota… i no soc capaç de racionalitzar-ho, perquè les entranyes no són racionals, sinó carn viva que batega, eixa allau de veritats essencials, motor immòbil de qualsevol estima.
De vegades pense que la meua relació amb els equips de futbol li sembla a allò que m’ha passat amb les llengües durant ma vida: fora de les de la meua terra, he creat directament obra literària en aragonés i asturià, involucrant-me en els moviments de recuperació lingüística i cultural d’Aragó i d’Astúries, i sentint els colors, clar que sí, no plantejant-me l’acostament a eixes realitats com a mera atracció diletant, i això que amb Aragó encara hi ha una filiació sanguínia i sentimental de bressol, però amb Astúries no hi havia res, llevat d’haver-me enamorat de la llengua, del paisatge i de dos germanes, de pare asturià, en La Pola de Gordón… Totes eixes llengües han sigut portes a una experiència més plena i plural, però és el valencià, alié a la meua família més íntima, l’única que ara considere meua i per a la meua escriptura.
Em fa l’efecte que els equips, en mi, han seguit esta mateixa identitat múltiple, ja que les excloents, com les batejà el gran escriptor libanés Amin Maalouf, són moltes vegades assassines.
En diversos moments de la vida, el riu que és el futbol t’adreça a espais o sensacions potser ni intuïdes abans. Els clubs que he citat, i que són els colors del meu cor, marquen eixos meandres, revoltes, riberes plaents i torrencials cascades, com els dies que transcorren i no sabem gaudir-los, o pensem que s’incardinen en l’eternitat, i en algun moment regressarem a ells, enganyant-nos.
Adolescència, joventut, primera madurea, segona madurea… Quina riquea de sentiments se m’acumulen. Però… i la verdadera pàtria? Felip Bens ho encertà fa uns dies: “Ton pare sí que era del València, però tú…”. I tal volta és així, puix, si com volia Rainer Maria Rilke, la pàtria verdadera és la infància, allí… allí només està el Llevant.
Foto de portada: Camisola i gorra de l’autor, en la seua infància © Josep Carles Laínez.
