Qualsevol que inicie una investigació sobre la història d’un club de futbol s’adonarà que el patrimoni i la documentació que conserven estes entitats són molt reduïts. En els primers anys d’existència, la majoria dels clubs no tenien seu pròpia, la documentació es trobava a casa d’algun dels directius i les reunions es realitzaven en establiments d’hostaleria que cedien el seu espai als entusiastes d’eixe nou deport que era el futbol. Les societats deportives cresqueren i començaren a tindre locals propis on ja podien guardar documentació, trofeus, banderins i altres objectes. És comprensible que amb el pas del temps molts papers generats pel dia a dia acabaren destruïts per raons d’espai, però la realitat és que sovint s’han eliminat documents que pel seu valor històric s’haurien d’haver preservat. Així, és injustificable que alguns clubs hagen perdut les actes de les reunions de les directives, els estatuts o les fitxes dels partits que jugaren.
Un cas semblant és el de les federacions (la FFCV en el nostre cas), on es troben a faltar les actes dels partits, les fitxes de jugadors o molts dels documents que les societats deportives entregaven per a inscriure’s. Els arxius públics tampoc són una excepció. Els antics governs civils tramitaven el registre d’associacions de tot tipus, que passaven a formar part d’uns llibres que arreplegaven dades tan importants com el nom, l’adreça, la finalitat, la data de constitució o qui les presidia. Malauradament a Alacant i a Castelló han desaparegut els volums de l’època en què s’inscrigueren els primers clubs deportius. Possiblement este fet està relacionat amb un intent de protegir de la repressió franquista les persones vinculades amb les associacions republicanes que hi apareixien. A més, cap dels arxius valencians conserva els expedients complets de les associacions (amb els estatuts, directives, correspondència, etc.).
Tornant als clubs de futbol, estos no han sigut conscients que calia preservar el seu llegat històric, tant documental com material, per a les noves generacions. En la majoria d’ocasions s’han limitat a conservar els trofeus (i no tots) aconseguits. L’aparició de les Societats Anònimes Deportives (SAD) ha provocat que persones alienes a les entitats i inclús al futbol passaren a controlar-les. La falta de sentiment identitari dels propietaris ha potenciat la deixadesa en qüestions com la història i les senyes d’identitat. Un exemple el tenim amb els banderins que es rebien dels contrincants en els primers enfrontaments al seus estadis o en competicions de nivell, que estaven brodats i personalitzats amb dades com el nom de l’equip i la data. Estos records d’un esdeveniment únic s’exhibien en les parets de les oficines dels clubs. Amb el pas del temps feren nosa, s’amuntegaren en algun magatzem i acabaren llançats a la brossa o a casa d’algú que els apreciara.
Els clubs de futbol no han sigut conscients que calia preservar el seu llegat històric, tant documental com material, per a les noves generacions.
Algunes peces que els clubs no han sigut capaços de preservar han acabat en mans de col·leccionistes, l’existència dels quals és clau per a la conservació de moltíssim patrimoni històric futbolístic (trofeus, banderins, camisetes, balons, medalles, insígnies, carnets, entrades, fotografies, cromos, publicacions periòdiques…). Alguns inclús col·laboren amb historiadors o amb els clubs per tal que eixos objectes es difonguen en publicacions, en museus o en exposicions i arriben així als aficionats.
Afortunadament, en els últims anys alguns clubs han posat en marxa departaments de patrimoni històric amb la intenció d’investigar i divulgar la seua història. Altres tenen un museu o una sala d’exposicions. Entitats amb menys recursos han optat per la creació de comissions o consells d’història, que col·laboren desinteressadament amb els clubs. Sens dubte, el capdavanter en temes de patrimoni és el FC Barcelona. El seu museu, inaugurat en 1984, és el tercer més visitat de l’Estat. A més, en 1994 nasqué el Centre de Documentació Barcelonista, hui Centre de Documentació i Estudis, que compta amb arxiu, biblioteca i hemeroteca accessibles a investigadors. Quant als clubs valencians tant el Llevant com el València han creat departaments de patrimoni. En el primer cas la seua existència no s’ha traduït en l’obertura d’un museu físic, mentre que els blancs compten únicament amb una sala que es visita dins del Tour de Mestalla. Per últim, el Vila-real ha començat a construir els seu arxiu històric i té un museu visitable en la Immersió Vila-real. Altres clubs històrics, com el Castelló, l’Hèrcules o l’Elx, encara tenen una assignatura pendent respecte a la preservació i difusió del seu patrimoni.
Les entitats sensibilitzades amb la recuperació de la seua memòria històrica intenten augmentar els seus fons fonamentalment amb donacions o cessions temporals de persones i entitats o amb la digitalització dels objectes que no poden obtindre d’altra manera. La principal dificultat amb què es troben és la reticència a donar o cedir materials a les que són SAD, on un canvi en la propietat pot suposar un gir en la política de patrimoni històric i inclús la desaparició de peces per una falta de control. L’única manera de vèncer estes reticències és amb una estratègia seriosa i decidida de conservació, recuperació i difusió del patrimoni que compte amb una dotació econòmica pròpia i personal especialitzat estable.
¿I què fan els clubs en el cas d’objectes que es troben en plataformes de coleccionisme o en mans de persones que no volen cedir material sinó vendre’l? La resposta generalitzada és que no compren. Esta política fa que es perden peces claus que haurien d’estar en les vitrines dels museus o en els seus arxius i que probablement mai tornaran a estar a l’abast. Per això seria bàsic que comptaren amb una aportació pressupostària perquè els tècnics de patrimoni (o les comissions d’història) seleccionaren quins objectes o documents importants per a la història de l’entitat s’haurien d’adquirir, sense entrar a valorar si originalment pertanyien al club. De la mateixa manera, federacions i arxius públics haurien de tindre també una política d’adquisició de material significatiu que les generacions futures agrairan poder consultar o vore exposat.
Foto de portada: Membres de la directiva de l’Hèrcules FC en la seu del club en 1935. S’aprecia un banderí del CD de La Coruña (amb l’escut republicà) i un altre de l’Újpest FC de Budapest. Ambdós estan desapareguts © Col·lecció Francisco Sánchez. Arxiu Municipal d’Alacant
