Com si es tractara d’una profecia, els colors que el Burjassot FC va triar en 1916 per a vestir els diumenges van ser el groc i el morat. La ciutat de les Sitges no podria entendre’s tal com és hui en dia sense el seu fort esperit republicà.
El rastre de Blasco Ibáñez seguix present al poble, vestigi d’una època en la qual Burjassot va acollir als més destacats intel·lectuals i artistes de la societat valenciana. No obstant això, que el centenari equip es tinya de morat no té res a vore amb estos vincles, sinó a un casual episodi amb unes bufandes com a protagonistes.
Va haver-hi un temps, però, en el qual el club i el moviment republicà sí que van estar estretament relacionats. I com la història és capritxosa a l’hora de perdre els capítols que incomoden als que l’escriuen, pocs recorden que en 1931 el Burjassot FC va passar a dir-se CD Republicano.
Així, en juliol de 1931, els socis del club van decidir, en junta general ordinària, modificar la seua denominació “en honor a la reciente República”, adoptant l’apel·latiu oficial de Deportivo Republicano Burjasot FC. La decisió, que va meréixer la conformitat tant de la Federació Valenciana com la de la Espanyola, es va materialitzar immediatament: el Burjassot competí ja durant la temporada 31-32 amb el seu nou nom. El rastreig de la premsa permet comprovar que la denominació es feu servir, com a mínim, fins a finals de la temporada 1933-34.
No es coneix molt d’este període, excepte l’escut amb la tricolor republicana, el canvi de color de l’equipatge (camiseta roja i pantaló blanc) i l’enginy dels aficionats del Deportivo Republicano. Aficionats als quals no els feien falta la ràdio o la televisió per a escalfar l’ambient. Amb enviar una esquela a la premsa pregant per l’ànima de l’equip que perdera en el Camp del Bassot els bastava.
Amb la guerra, el plor va substituir a les riallades. I en 1939, amb l’inici de la dictadura feixista, el règim es va fer càrrec de tots els clubs esportius. Conscient del poder mediàtic del futbol, el Movimiento es va infiltrar fins als vestuaris, obligant a tindre en plantilla un mínim de dos futbolistes de la Falange i canviant qualsevol nom que poguera contradir els seus principis. El CD Republicano va ser condemnat a desaparéixer de les competicions pels “camisas viejas” i bandejat per la pols de la nostra memòria. Ja és hora d’obrir finestres!
