Si preguntem a qualsevol aficionat veterà de l’Hèrcules per una llista dels millors jugadors que han vestit la camiseta blanc-i-blava probablement la majoria inclouria en ella a Kempes, encara que no va arribar a completar dos temporades en el club alacantí. Mario Alberto Kempes Chiodi (Bell Ville, 1954) tenia un palmarés impressionant. 3 vegades mundialista amb l’Argentina. En 1978 fou campió del món i màxim golejador amb 6 gols, 2 en la final contra els Països Baixos. Amb el València CF, dos vegades Pichichi (1976-77 i 1977-78), campió de Copa (1979), de la Recopa d’Europa (1979-80) i de la Supercopa d’Europa (1980). Malgrat això, en juny de 1984 isqué del club de Mestalla per la porta falsa junt amb altres jugadors com Botubot, Manzanedo o Pablo Rodríguez.
El Matador, com era conegut, amb 30 anys i sense equip, estigué a prova durant unes setmanes en el Tottenham Hotspur, on jugava el seu company de selecció Osvaldo Ardiles, però finalment fou descartat. Abans dels anglesos hi hagué rumors de l’interés, del Cosmos, del Manchester United, del Niça o de l’Atalanta, però sorprenentment Kempes acabà en un equip de la Divisió d’Honor de Futbol Sala, l’Autocares Luz de València, on a canvi d’un sou fix i d’un percentatge de la recaptació de taquilla podria mantindre la forma fins que algun club professional de futbol s’interessara per ell, moment en què podria abandonar el club sense oposició. Sabem que el València jugà brut i donà informes negatius als clubs que preguntaren per ell, però tot i això rebé ofertes del Castelló, de Segona Divisió, i del Llevant, de Segona B. El president granota, Antonio Aragonés, li oferí 200.000 pessetes per partit i un 25% de la recaptació dels encontres que superaren el milió i mig de pessetes. Però Kempes volia jugar en Primera.
El 19 de desembre de 1984, quan Mario estava en contactes amb el Grasshopper de Zúric, el president de l’Hèrcules, José Torregrosa, viatjà a València i tancà un acord amb el jugador, que jugaria de blanc-i-blau fins al final de temporada. Els termes econòmics no es feren públics, però Torregrosa indicà que l’import que s’estalviaria amb la baixa de Velásquez, que no s’havia adaptat a la Lliga, es destinaria a pagar a l’argentí. El peruà havia cobrat poc més de 2 milions de pessetes pels mesos que havia estat a Alacant.
Kempes arribà quan l’Hèrcules estava a un punt de la zona de descens. El 23 de desembre estigué en el Rico Pérez veient els seus companys contra el Reial Madrid (2-2). Una setmana després debutà en un Hèrcules-Saragossa de la jornada 18a que acabà 0-0. L’argentí, que encara no es trobava bé físicament, només jugà la primera part. Uns dies després, el 3 de gener, viatjà a València a rebre un homenatge del seu ex club de futbol sala, Autocares Luz, que s’enfrontà a Interviú Lloyd’s. L’Hèrcules l’havia autoritzat a jugar 10 minuts amb els seus antics companys.
En la campanya 84-85 Kempes isqué sempre en l’onze inicial i en 12 dels 17 partits disputà els 90 minuts. Pel que fa a l’anotació només feu un gol (de falta directa) al CD Màlaga en la Rosaleda (1-1). Curiosament fou l’únic que marcà fora del Rico Pérez en la seua etapa herculana. La temporada acabà amb un agònic partit en què l’altre argentí de l’equip, Dante Sanabria, marcà el gol de la salvació al Bernabeu, un dels moments mítics de l’herculanisme.
Mario havia contribuït a la consecució de la permanència de l’Hèrcules i en juny de 1985 renovà per una segona temporada, la de la seua consolidació. En 21 partits de Lliga marcà 9 gols, alguns d’ells decisius, com el de l’empat contra Osasuna o els 2 de la victòria sobre la Reial Societat. Però sense dubte, el més recordat a Alacant és el gol olímpic que marcà el 4 de setembre a l’Atlètic de Madrid, al seu compatriota el Pato Fillol, i que suposava el 2-2 definitiu. Altres tants especialment celebrats a Alacant foren un golàs a Urruti front al Barcelona o el que marcà al seu equip de sempre, el València, derrotat 3-2 en el Rico Pérez.
El bon joc i els gols de Kempes van atraure l’atenció d’un consorci austríac de publicitat, que oferí al jugador 250.000 dòlars, casa i cotxe per una temporada i mitja. L’Hèrcules l’havia revaloritzat, l’havia tornat a posar en el mercat. La directiva herculana sabia que la seua baixa seria determinant i que l’oferta que arribava d’Àustria, 40 milions de pessetes al canvi, era irrenunciable. L’únic que es va poder fer fou arribar a un tracte que també fora beneficiós per al club alacantí. Durant la negociació Mario va arribar a dir que estava disposat a deixar el futbol i tornar a l’Argentina, però finalment hi hagué un acord. Kempes perdonaria els 6,5 milions que li devia el club de la fitxa de la temporada i a més pagaria 5,5 milions del que rebria dels austríacs. L’eixida li va costar a l’astre argentí un total de 12 milions de la seua butxaca. Malgrat això sempre ha tingut paraules d’agraïment cap a l’Hèrcules.
El nou destí de Kempes fou el First Vienna FC i no el Wiener Sport Club com digué per error algun mitjà alacantí. Ambdós eren clubs de la Segona Divisió austriaca i ascendiren a Primera gràcies als fitxatges del Matador i de l’exbarcelonista Hans Krankl respectivament.
La despedida de Kempes fou el 26 de gener de 1986 (jornada 22a), amb victòria 2-1 davant el Sevilla. Quan fou substituït al final del partit, correspongué a l’ovació que va rebre amb aplaudiments a l’afició herculana. L’argentí va deixar l’Hèrcules amb 18 punts, en la 13a posició, i Mario, amb 9 gols, era el 5é del trofeu Pichichi, darrere de jugadors com Hugo Sánchez o Valdano. El club alacantí acusà la seua baixa i li intentà buscar un substitut. Estigueren a prova davanters com ara el danés Klaus Grandlund, o el suec Peter Karlsson. Finalment es quedarem amb un migcampista bosni, Mehmed Janjoš, que només jugà 4 partits. En un intent a la desesperada, l’Hèrcules, entrenat per Manolo Vilanova, també fitxà el davanter argentí Horacio Moyano per als 5 últims encontres. Però des de l’eixida de Kempes l’equip havia realitzat un desastrós final de temporada. Únicament aconseguí 4 punts, amb 1 victòria (1-2 a Balaidos contra el Celta), 2 empats i 9 derrotes. Els blanc-i-blaus acabaren 17ns amb 22 punts, un lloc que els portava de nou a la Segona Divisió, acompanyats del València.
Kempes jugà 42 partits oficials (4 d’ells en la Copa) amb l’Hèrcules i marcà 11 gols (1 en la Copa). La seua exida prematura fou determinant per als alacantins, que no van poder trobar un substitut de garanties. No només impactà en el joc de l’equip, sinó que també ho va fer en un sector de l’afició, que desil·lusionada amb el descens deixà d’anar al Rico Pérez durant un temps. Passaren 24 anys fins que un campió del mon tornara a vestir de blanc-i-blau. Fou el franco-argentí David Trezeguet i la seua única temporada, la 2010-11, acabà com la 1985-86…
Foto de portada: Mario Alberto Kempes en un plujós Hèrcules-Saragossa (29 de desembre de 1985). Arxiu de Vicente Mestre.
