El 20 de maig de 1984, en l’estadi José Rico Pérez, l’Hèrcules vencia 2-0 el Castelló i aconseguia el 6é ascens a Primera de la seua història. La temporada del retorn a la màxima categoria no podia començar millor. Els herculans guanyaren en La Romareda amb un gol de Reces. El 9 de setembre, en la segona jornada i ja en el feu blanc-i-blau, havien d’enfrontar-se a un rival històric, l’Elx, que havia pujat amb l’Hèrcules i el Racing. Els jugadors herculans esperaven que la previsible bona taquilla els permetera cobrar uns pagaments pendents, però sorgí un imprevist…
El 3 de setembre l’assemblea de l’Associació de Futbolistes Espanyols (AFE), presidida per Juan José Iriarte, decidí iniciar una vaga indefinida a partir del diumenge 9 com a única solució per als múltiples problemes que arrossegava el col·lectiu de jugadors. Entre les reivindicacions de l’AFE destacaven la firma d’un conveni col·lectiu que eliminara les retencions, la creació d’un fons de garantia salarial, la modificació de la regla de descens per morositat o la participació en les negociacions per a preservar els drets d’imatge. Encara que no era la primera, la vaga de 1984 és especialment recordada perquè durant la seua vigència es disputà una jornada amb protagonistes sorprenents.
La resposta dels presidents dels clubs de Primera, Segona A i Segona B fou l’alineació en les competicions de Lliga de jugadors juvenils i aficionats junt amb els professionals que no volgueren fer vaga. L’Elx pretenia alinear els jugadors del CD Il·licità, que competia en Tercera, però decidiren secundar-la. Posteriorment, una reunió amb Diego Quiles, president del club franjaverd, convençut que el seu amateur guanyaria els juvenils de l’Hèrcules, feu que donaren marxa arrere. Davant el canvi d’opinió, el club blanc-i-blau, per a no ser sancionat, decidí acudir amb l’equip juvenil, que entrenava Humberto Núñez.
L’assistència al partit fou molt escassa, 6.000 espectadors, i la recaptació d’únicament 700.000 pessetes, quan en un derbi normal s’haurien aconseguit entre 12 i 15 milions. L’enfrontament començà amb 22 minuts de retard perquè les porteries havien sigut sabotejades i hagueren de ser substituïdes. La del fons sud fou serrada i la del fons nord doblada. A més, les xàrcies estaven trencades.
Amb la intenció d’amagar les cartes fins a l’últim moment, els equips comunicaren les alineacions 5 minuts abans de l’inici. A més, modificaren alguns noms de la llista perquè a primera vista semblaren desconeguts. Així, en l’Hèrcules jugava un tal “Pascual” i en l’Elx uns desconeguts “Doménech” i “José María”. En realitat es tractava de Parra, Asensio i Botella. El jugador herculà, encara que pertanyia al primer equip, tenia fitxa d’amateur i hagué de jugar pressionat amb l’amenaça d’una sanció de 6 mesos si no ho feia. El club blanc-i-blau també tirà mà d’altres 4 amateurs, Tola, Puncho, Campins i Ramos, que estaven cedits al Dénia, però que podien jugar amb el primer equip. Pel que fa a Asensio i Botella, tots dos entrenaven diàriament amb la plantilla de l’Elx i inclús havien votat en contra de jugar el partit després de la reunió amb el president del club.
L’enfrontament començà amb 22 minuts de retard perquè les porteries havien sigut sabotejades
Per l’Hèrcules jugaren: Tola; Gregorio, Isidro, Puncho, Antón (Villaescusa); Campins, Parra, Sabino (Ángel); Moreno Yuste, Esteve i Ramos. Per l’Elx, que jugà amb les calces verdes de l’Il·licità, ho feren Hernández; Clemente, Arce, José Tomás, Asensio; Santi (Antonio), Lafuente, Cota; Najar, Romero (Alberola) i Botella. Campins i Lafuente actuaren de capitans. Molts d’ells visqueren el somni de jugar en Primera Divisió per única vegada en la seua vida. Dels 13 jugadors que defengueren els colors de l’Hèrcules tornaren a jugar en la categoria Antón, Ángel, Puncho i Ramos (Marí i Brau, convocats per al partit, també ho farien). En canvi, dels 13 de l’Elx únicament Botella i Asensio jugaren en més ocasions en Primera.
Tornant al partit, un gol marcat per José Vicente Ramos fou suficient perquè l’Hèrcules aconseguira la segona victòria de la temporada. Eixa campanya l’alacantí jugaria 13 partits amb el primer equip (11 de Lliga i 2 de Copa) i marcaria altres 2 gols en el Rico Pérez, davant el Reial Madrid i el Racing. A més, fou clau en un dels gols més recordats per l’herculanisme: el gol de Sanabria al Bernabeu, originat en un xut de Ramos que fou desviat per Miguel Ángel, rebotà al pal i fou rematat a plaer per l’argentí.
Carlos Jurado, entrenador herculà, dedicà el triomf als jugadors professionals i el club anuncià una prima de 15.000 pessetes per als juvenils i aficionats com a agraïment pel seu triomf davant l’històric rival.
La tercera jornada, que havia de disputar-se el 16 de setembre, es va suspendre davant de la impossibilitat d’alinear jugadors juvenils i amateurs per un dictamen vinculant del director general de Treball. El futbol professional tornà el 23 de setembre, amb un Hèrcules-Osasuna que acabà 1-1 (Reces). 4 dies abans la vaga havia sigut desconvocada després que l’AFE aconseguira que foren acceptades algunes de les seues reivindicacions. La tercera jornada finalment es jugà l’1 de novembre.
Foto portada: Per l’Hèrcules posaren tots els jugadors convocats. Dalt: Tola, Campins, Antón, Ramos, Gregorio, Isidro, Esteve, Sabino i Marí. Baix: Puncho, Villaescusa, Moreno Yuste, Parra, Brau i Ángel © Arxiu de Luis J. Hernández
