El 13 de març de 1932, en el camp d’El Parral, l’Hèrcules FC finalitzà amb una dolorosa derrota la seua segona participació en la Lliga de Tercera Divisió. El CD Nacional de Madrid s’havia desfet dels herculans en la primera eliminatòria de la promoció d’ascens a Segona. Malgrat això, els alacantins havien realitzat una gran temporada, amb victòries sobre l’Imperial, Cartagena, Alacant i Elx. Este fet no passà desapercebut i dos clubs algerians, el Club Athlétique Liberté d’Oran (CALO) i l’Association Sportive de la Marine Oranaise (ASMO), convidaren l’Hèrcules a disputar tres partits a Orà.
No és casualitat que el primer viatge a l’estranger dels blanc-i-blaus es realitzara a esta ciutat algeriana. El Club Natació Alacant ja feu una gira en 1923 i un dels seus rivals fou l’ASMO. Alacant tenia i té una connexió històrica amb Algèria, especialment amb Orà. Els alacantins foren un dels col·lectius més nombrosos que emigraren al país magrebí, un territori molt pròxim, després de la seua colonització per part de França. L’última gran emigració tingué lloc al final de la guerra civil, quan molts republicans s’exiliaren a Algèria. Un gran nombre d’espanyols tornà amb l’esclat de la guerra d’independència, que provocà el desplaçament massiu dels anomenats pied-noirs.
La vesprada del 29 de març, jugadors i directius de l’Hèrcules embarcaren cap a Algèria a bord del Vicente la Roda. Arribaren a Orà el matí següent, on, després de ser rebuts per una delegació del CALO i l’ASMO, tingueren una recepció en el consolat d’Espanya.
Encara que l’excursió per terres magrebines fou seguida per la premsa alacantina, els mitjans francoalgerians aporten una informació més detallada i inclús analitzen un per un els jugadors herculans. Per exemple, de Manolo Macià (Macià II, perquè també hi jugava el seu germà gran José —Macià I—, extrem esquerre) deia que: “És l’esperança i el descobriment de l’Hèrcules FC. Nascut i resident a Santa Pola, a 20 km d’Alacant, este jove jugador de 19 anys té una classe extraordinària. Un directiu de l’Hèrcules ens ha dit que podria fer tot allò que es proposara”.
El primer rival de l’Hèrcules, el CALO, a més de jugar en la divisió d’honor del Campionat d’Orà, s’havia classificat per a la Copa d’Àfrica del nord, una competició on participaven els cinc departaments dominats per França: Alger, Constantina, Orà, el Marroc i Tunísia. El 2 d’abril, en l’Stade du colonel Ben Daoud, els alacantins, molt superiors, guanyaren amb facilitat 0-4, amb gols de Gorduras, Gorgé (denominat Perea en les cròniques, 2) i José Ayguadé.
Un dia després, en el mateix estadi i davant de cinc o sis mil espectadors, l’Hèrcules s’enfrontà a l’ASMO, un dels quatre millors equips del nord d’Àfrica, campió d’Orà en 1920-21 i 1928-29. El resultat fou encara més contundent: 1-6, amb gols de Gorgé (3), Ramonzuelo (2) i Gorduras. Per l’ASMO marcà Cayuela, un dels molts jugadors d’origen espanyol del conjunt algerià (Pérez, Vicedo, Medina, Macià, Llobet…).
En el tercer partit, disputat el dia 5 en l’estadi del CALO, els oranesos ho intentaren amb una entente CALO-ASMO que reunia els millors jugadors de cada club: Nieto; Ortiz, Vincent; Manchón, González, Sánchez; Mestre, Artero, Macià, Llobet i Cayuela. Una vegada més els alacantins foren intractables i guanyaren 1-3, amb gols de Pérez, Gorduras i Gorgé. L’Hèrcules jugà amb Colomer; Juanele, Macià II; Monllor, Cuenca, Paez; Ramonzuelo, Pérez, Gorgé, Gorduras i Macià I. En la segona part Juanele fou substituït per Davó.
Els blanc-i-blaus finalitzaren la gira oranesa amb 3 victòries, 13 gols a favor i únicament 2 en contra. El matí del 6 l’expedició herculana arribà a Alacant. Uns dies després, el setmanari deportiu Gong publicà un poema de Pascual López Morales dedicat a la gira de l’Hèrcules. L’èxit d’este primer viatge a Orà feu que els alacantins el repetiren en altres tres ocasions: en 1935, 1949 i 1950.
Foto portada: L’expedició herculana a bord del Vicente la Roda camí d’Orà © Família Giner Ayguadé.
