No porte molt bé que els meus coneguts, sabent de la meua filiació, a vegades gasten amb mi eixa compassió de marca blanca que sovint només perseguix omplir amb paraules l’incòmode silenci d’una trobada fortuïta: “I què fem amb l’Hèrcules?” em diuen amb aire compungit, en creuar-nos pel carrer o coincidir en un ascensor. Vaja per davant que aprecie l’amable interés que tots estos tios volen mostrar per mi; confesse que jo mateix actue d’igual manera en conéixer la desgràcia que li ocorre a algun d’ells: “Sent molt això de ton pare”; “Està millor ton fill?”; “M’alegre de vore’t ja recuperat” i totes eixes frases d’humana cortesia que vam aprendre amb l’exemple i que reproduïm sempre que s’escau. Inclús a vegades també caic en eixos maldestres equívocs que ens porten, en el meu cas, a preguntar per la mare quan era la sogra la convalescent, i a ells, a parlar-me de la promoció quan en realitat estem a la vora del descens.
Però allò que realment m’incomoda d’estes suposades llepades afectives és tindre la certesa que els meus interlocutors es compadixen de mi perquè sincerament creuen que ho estic passant malament. Ai, pobret!, pensen en el seu fur intern, mentres imaginen com de trist estic per no eixir en els cromos. En qualsevol cas, mai els advertisc del seu error perquè això em portaria a llargues explicacions, i amb els anys m’he fet prou zelós del meu temps. Així que simplement em limite a torejar la qüestió com millor puc, esbossar un somriure beneit i seguir el meu camí, quant abans. Que els donen. Però hui no. Hui em sentiran.
¿Com poden pensar tots estos insensats que ho estic passant malament? ¿Quina curtesa de mires els fa creure que fer costat a l’equip del teu poble suposa una càrrega? Potser pensen que no tindre títols, o pitjor encara, ni expectatives d’aconseguir-los, porta inevitablement al Prozac. ¿Potser les seues ments mesquines no són capaces de vore més enllà de la classificació? Seria més fàcil explicar-los la física quàntica que fer-los entendre que es pot ser feliç jugant contra la Pobla de Mafumet.
No amic, no estic trist ni deprimit. Més prompte al contrari. Sempre estaré agraït als meus majors per llegar-me este sentiment que em va unir per a tota la vida a la meua terra i a la meua infància. Em sent molt afortunat de poder vore el meu equip cada diumenge a l’estadi i caminar de tornada a casa després del partit, acompanyat dels meus. És tot un privilegi formar part d’esta il·lusió centenària i animar els nostres jugadors amb l’esperança de ser conscients que dona més força saber-se estimat que saber-se fort. Sí, els confesse que soc feliç.
Sempre estaré agraït als meus majors per llegar-me este sentiment que em va unir per a tota la vida a la meua terra i a la meua infància.
Tot açò, per no parlar de la gent meravellosa que he conegut compartint esta passió. Un d’ells, per cert, un dia, camí d’una promoció a Barakaldo, em va dir que de seguir en esta espiral d’èxits acabaríem sent una secta. Una mica d’això hi ha, no ho negaré. Però preferisc eixe infaust destí a sentir-me foraster en la meua pròpia ciutat i vestir a mon fill amb els colors d’un cantó suís o regalar-li una motxilla amb el nou d’embapé.
Així que, estimat conegut, la pròxima volta que ens creuem, no es compadisca vosté de mi i millor pense en tot allò que s’està perdent. De res.
Foto de portada: Hugo Izquierdo. Hèrcules CF.
