Emili Albi (València, 1979) és escriptor i editor. Ha ocupat diferents càrrecs en grans grups editorials, primer com a editor de narrativa i després com a responsable de segells de no-ficció. En l’àmbit literari és autor dels llibres de poemes Amb veu d’on mai som vinguts i Solitud i labor, publicats per l’editorial Neopàtria, i de les novel·les La amante ciega (Altamarea, 2022) i Esta vana esperanza (Pez de Plata, 2024). Al llarg de la seua trajectòria ha col·laborat amb diferents mitjans.
—Primer record futbolístic: El meu primer partit a Mestalla —bé, al Luis Casanova. Va ser un València-Athletic de Bilbao en què va debutar Rabah Madjer i vam perdre 1-2. Ja havia estat en un estadi, al Bernabeu, on m’hi duia mon pare sempre que venia el València, però en aquella ocasió m’hi va portar el meu tio, que, a més, és granota. De tota manera, el meu primer record futbolístic probablement siga un cúmul confús i indeterminat de pilotes de plàstic, dos jerseis tirats a terra com a porteries, un caos de cames de xiquets i la pols de l’arena d’un pati d’escola.
—Un futbolista: Aimar, és l’elegància feta futbolista. Quan corria semblava que flotava.
—Un entrenador: Guus Hiddink, pel joc d’aquell València i perquè, quan va manar retirar aquell símbol nazi de la grada, va demostrar que el futbol no ha d’estar separat de la societat, que de fet n’és una part fonamental.
—Un equip: Són tres etapes diferents, però sens dubte el València que va del 1997 al 2004: el València vibrant de Ranieri, el gran València de Cúper i el València guanyador de Benítez. Són tres equips molt diferents, però va ser el meu moment més dolç com a valencianista.
—Un partit: La final de l’aigua del 95, la meua primera final que, com el meu primer partit a Mestalla, va ser una derrota. Aquell gol de Mijatovic va ser el més èpic de la meua vida; recorde que un home immens que tenia al seient de darrere, completament xopat i a qui no coneixia de res, em va abraçar i em va alçar un metre de terra. Va ser una de les abraçades més boniques de la meua vida, i ni tan sols sé qui era… la màgia del futbol.
—Un estadi: Òbviament Mestalla, i ara més que mai!
—Una competició deportiva: Soc infinitament més de club que de selecció, però les eurocopes i els mundials em semblen fascinants.
—Un llibre de futbol: Qualsevol d’Osvaldo Soriano.
—Un objecte futbolístic per a col·leccionar: Els records del meu avi, el seu carnet de soci del València, per exemple, i samarretes. En tinc dues d’entrenament, una de Romário i una altra de Robert, que van ser suades per ells, i són els meus objectes més preuats.
