José Luis García Nieves (Montcada, 1983) és periodista des de fa 20 anys i constructor dels «episodis nacionals» del Llevant UD.
He escrit diversos llibres absurdament llargs sobre la història llevantina. Tant, que alguns amics em vacil·len i me demanen que n’escriga un altre cada volta que guanya el meu equip. Soc més d’observar que d’implicar-me, però sempre tracte de prendre partit. Ah! Odie estos qüestionaris que t’obliguen a fer examen de consciència i a tractar de ser més graciós i ocurrent del que realment eres.
—Primer record futbolístic: No sé si és el primer però sí el més nítid. Baixar de la mà de Paquito Fenollosa des de la llonja al túnel de vestidors per a eixir al camp a fer-me la foto amb l’equip en un Llevant-Elx. Març de 1990. Aquella fogonada de llum i color verd.
—Un futbolista: Joaquín Béjar Quini (1992/94). Un geni amb totes les conseqüències, incloses la indolència i eixa rebel·lia autolesiva de tants cracks de la Segona B i la Segona que podrien haver aplegat molt més lluny. Una llum en els anys de plom en Orriols. Si haguera tingut tants poetes com el Trinche Carlovich ja li haurien alçat una Església. Té un catàleg de gols en Youtube acollonant. Busqueu-lo.
.—Un entrenador: Per carisma, Manolo Preciado. Per emoció, Paco López (2018/21), amb una llarga primavera, de dies lluminosos i setmanes de núvols negres. El volies abraçar o el volies matar, però aquells anys tot pareixia possible. El Maig del 68 granota. Només que davall de les llambordes no hi havia una final de Copa. Més prompte ens emportàrem una pedrada en el cap.
—Un equip: El Llevant de JIM (2011/13). Guanyàvem encabronant als rivals.
—Un partit: Diria que l’ascens en Xerez (5/6/2004). Aquell plor alliberador i incontrolable. El primer ascens. Però m’he quedat a viure en el minut 96 del Burgos-Llevant (25/5/25). El gol immortal de Carlos Álvarez, l’ascens que va soterrar tots els fantasmes.
—Un estadi: Mestalla. És el meu plaer culpable. Un camp que guanya partits. Una catedral laica. Si el València CF tinguera dos o tres historiadors com els que tenim en Orriols, els xotos no se n’anaven de Mestalla. No és una provocació. És una invitació a la rebel·lió. Espavileu. Salvem Mestalla.
—Una competició deportiva: Els Jocs Olímpics. Conserven la poca puresa i innocència que queda en el món del deport.
—Un llibre de futbol: Amb un conte en tinc prou. «19 de desembre de 1971». El vell Casale de Fontanarrosa. Ací està tot.
—Un objecte futbolístic per a col•leccionar: Les entrades dels desplaçaments.
