És dilluns, 11 de desembre de 2023. A mitjan matí un grup de jóvens arreplega els instruments després d’una actuació en mig de la pista de futbol del pati del seu institut. Una professora i un professor han posat en marxa el projecte d’un cor escolar i, des de principi de curs, canten en fites assenyalades. Hui, les veus de l’alumnat han omplit el centre amb una cançó molt especial, nascuda per a contar la història del personatge que dona nom al centre, José Ballester Gozalvo, amb motiu del Dia Internacional dels Drets Humans. Pepet fou un lluitador incansable per la llibertat, la igualtat de les persones i la justícia social, una manera d’entendre la vida que l’acabà duent a l’exili, sempre amb la seua inseparable Tereseta. Gran part de l’alumnat i del professorat del centre desconeix la seua història, però eixe dia una part de Pepet i Tereseta ja torna a casa, convertida en cançó, en record i en exemple.
Molt poca gent en este lloc de Torrefiel sap que Pepet va fundar el Llevant un llunyà 6 de setembre de 1909. Tampoc que fou mestre, com son pare i molts dels seus germans i germanes. Ni que, més tard, es va llicenciar en Dret i Pedagogia. Molt poques persones saben que va ser un autèntic Da Vinci del segle XX. Que va treballar de mestre, advocat i professor d’universitat i que, a més a més, va exercir de periodista, dramaturg i poeta. Tampoc saben que va ser un polític molt destacat de la Segona República espanyola i que, per damunt de tot, era una bona persona que sempre va intentar millorar el món que l’envoltava.
I si ell ha quedat com un total desconegut esborrat per la història i pels guanyadors d’una guerra incivil, Teresa Molins Gausach, la seua Tereseta, ho ha estat encara més. Sempre estigueren junts. Mai no es van separar des d’aquell 3 de maig de 1920, quan s’uniren en matrimoni en la ciutat de València, quan decidiren caminar de la mà i no detindre’s davant de cap dificultat. Després vindrien altres destins: Sòria, Segòvia, Toledo, Madrid. I a la fi el seu París, el de l’exili, el del desterro i la pena, però també el de la resistència, la lluita per les llibertats perdudes i l’esperança. Allà moriren l’any 1970 i allà reposaren, en un xicotet cementeri d’un poblet prop de la capital francesa, Villiers-Adam, lloc natalici d’Aristide Quillet, el fraternal amic de Pepet que els va acollir. El seu desig era tornar per a descansar en el seu enyorat Cabanyal, quan Espanya recuperara la democràcia. Així ho confiaren a les seues nebodes, nebots, germans i germanes. No tingueren descendència, però van deixar un llegat de dignitat i memòria.
I de sobte, una idea desgavellada i boja que passa pel cap i que té la força de convertir un moment fugisser en un instant màgic. Mentres la professora plega un faristol i el professor enrotlla la cinta de la seua guitarra acústica, s’atura el temps: Mante, volien tornar i estan allà. Alguna cosa hem de fer, no? No fundaren el Llevant? Per què no li escrivim al club?
I es posen mans a l’obra amb la convicció de qui sap que es disposa a fer una cosa important. Escriuen al Llevant, i al cap de pocs dies contesta Puri Naya, que fa uns pocs mesos que és la DirCom. I tots tres s’ho creuen. I s’arremanguen i es llancen de cap a la piscina. Contacten amb familiars, investigadors, periodistes, persones que han estudiat la figura de Pepet quinze anys enrere. I s’informen del procés legal, parlen amb funeràries i contacten amb la secció de memòria històrica de la Diputació de València, que serà la que concedirà la subvenció a través de la Fundació del Llevant.
Serà quasi any i mig de reunions, telefonades, sol·licituds, permisos, autoritzacions, comptes i pressuposts. De vegades l’espera es fa llarga, amb la incertesa i el dubte que alguna cosa no vaja bé. Però serà alhora un temps il·lusionant, esperançador, on la sensació de fer justícia i complir la voluntat de dos persones apaga qualsevol sensació de desànim.
I quina força és capaç de moure a dos persones amb l’únic vincle d’ensenyar en l’institut que porta el nom de José Ballester Gozalvo? Com pot començar una història en un faristol i acabar en una repatriació? El mateix Pepet, l’any 1964, en un homenatge que organitzà al seu amic Antonio Machado deia textualment: “Los muertos hablan, aunque sólo en determinadas circunstancias. Quienes con este designio se acerquen a una tumba, han de hacerlo a impulsos de verdadero amor”. L’amor, sens dubte, és la força que ens va moure. L’amor per la llibertat, la justícia social, la igualtat, la democràcia i la vida. L’amor, i l’exemple inesborrable de Pepet i Tereseta. I la convicció que les utopies deixen de ser-ho si es creu fermament en el propòsit que es vol dur a terme. I també la certesa que per a canviar el món, primer hem de sembrar la llavor en els nostres jóvens que són, indubtablement, l’esperança en el futur. Ells i elles tenen la responsabilitat que la nostra memòria col·lectiva continue recordant i defensant els seus valors i principis de justícia, igualtat i educació, com un llegat viu que ens inspira a continuar avant, sempre avant.
Des del passat 6 de setembre de 2025, Pepet i Tereseta reposen per a l’eternitat en el cementeri del seu poble, el Cabanyal, en el millor final possible d’una bonica història d’amor.
Foto de portada: José Ballester i Teresa Molins. Arxiu de la família de José Ballester Gozalvo.
