Felip Bens i Josep Vicent Miralles publicaren l’any 2004 el llibre Levante UD. El libro del ascenso, amb un subtítol significatiu i amb clara al·lusió a la nostra mitologia: 41 años después el gato volvió a subir a la palmera. Més de quatre dècades de passió (i quasi mort) per les zones subterrànies de les competicions de l’Estat acabaren aquell any amb l’elevació a la que llavors es denominava mediàticament Lliga de les estreles. En 2025, després de l’ascens matemàtic en la penúltima jornada, aconseguit en les terres castellanes de Burgos, s’ha parlat a bastament de la massa social incorporada a l’equip dels Orriols: xiquetes i xiquets, adolescents, jóvens, que acabarien de nàixer aquell 2004 o que encara no eren ni projectes mentals de les seues mares. I sabem per experiència que tot allò que succeïx abans del naixement de cadascú és prehistòria que llibres com este posen a l’abast.
Hi ha obres importants que són arqueologia i corda llançada cap al demà. Molt més importants que un partit de mitjan febrer. Llibres que constituïxen ànima, que aviven els colors d’un club, que capgiren el temps perquè el passat i el futur cessen de sobte quan ens deixem penetrar per les seues fotografies i les seues paraules. Són importants perquè al remat es convertixen en planter, en repositori, en coordenades per a una trajectòria no a soles deportiva, sinó emotiva i social, intimíssima. Però som oblidadissos. I manquem de memòria. Els records no els imaginem com una llança al rest que vindrà a recuperar-nos de la grisor quotidiana, sinó com el pòsit d’un líquid que no beurem ni ho voldrem. Però la memòria és, abans de res, carn.
I història, història periodística i deportiva, és este llibre, important, com deia, i que sintetitza dos dels moments més emblemàtics i inoblidables per a totes les persones que se senten blaugranes: la gesta de 1963 en el camp de Vallejo, gràcies a la qual va romandre dos temporades en Primera Divisió; i la de 2004 en Chapín, quan l’alegria només durà la temporada 2004/2005… Eren els anys del Vila-real de Diego Forlán i de Riquelme, del Barcelona de Samuel Eto’o, i d’aquell València que després de guanyar la Supercopa d’Europa iniciava una llarga decadència…
Bens i Miralles comencen el seu volum amb una introducció en la qual passen revista als preliminars del partit contra el Deportivo de La Coruña, i realitzen al mateix temps una xicoteta antologia de la prosa dels principals periodistes valencians d’aquella època, pertanyents a diferents generacions, com ara el gran degà Santiago Carbonell Sincerator (1895-1972), Alfonso Torrente Tristán (mort nonagenari en 2007), Ricardo Ros Marín (1930-2018)… Prolegòmens, desenrotllament i apoteosi després d’aconseguir l’ascens en el partit de tornada jugat en Vallejo el 2 de juny de 1963. Texts acompanyats de la narració de Bens i Miralles, de succeïts gràfics i de fotografies d’aquelles hores transcendentals per a la ciutat de València.
Però sense solució de continuïtat, Bens i Miralles callen la veu i fan servir la memòria oral per a alçar l’edifici al record, antic i immediat en aquell moment. Així, prosseguirà el volum amb entrevistes a protagonistes d’aquell 1963 (Rodri, Pedreño, Calpe, Serafín, Wanderley, Domínguez i Quique), que aniran seguides per les dels herois de 2004, començant per Manolo Preciado, l’entrenador que aconseguí la fita, i continuades per Rivera, Aganzo, Descarga, Jofre, Reggi, Carpintero, Mora i Villarroel. I, per a tancar simètricament el volum, les imàtgens i el text en què es narra el com d’aquell Llevant UD, primícia del que alguns anys després arribaria a Europa.
