Això era una vegada quatre germans… Bo, en realitat, n’eren cinc, però tenint en compte que un era una dona i el futbol femení en els anys 40 no s’havia popularitzat encara, ho deixarem en quatre. Nascuts a cavall entre la dècada dels anys 20 i els 30, tots visqueren de primera mà l’hegemonia futbolística del València CF de la davantera elèctrica. El major, Pepe, va ser fotografiat en el seu quint aniversari al costat d’una pilota, probablement el seu joguet més estimat. Després d’ell anaven Paco, Abraham El Camús i Luis. Als germans menuts els agradava dir-li al major El Sheriff, atés que exercia de primogènit i sempre tingué un fort ascendent sobre tots ells. Escolaritzats i gràcies, quan els primers granets aparegueren en els seus rostres, el carrer s’havia convertit en la seua escola de veritat. I en el carrer sempre hi havia a muntó de pedres, bona cosa de pols i xics ociosos, com ells, als quals reptar per a un partit.
En eixa pista borda i impia es forjaren les primeres jugades, encara recordades en els passejos rutinaris cap a Mestalla els dies de partit. La primera joventut, perlada amb entrades furtives al camp de Mestalla, pels racons del Gol Sud, caigudes d’El Sheriff en la séquia que dona nom al camp i escapades in extremis de la policia armada, va donar pas a una altra joventut plena de futur. Els anys 50 s’instal·laven en les seues vides oferint-los balls estiuencs i partits de futbol en els equips del barri. D’allí a la glòria de l’Olimp futbolístic només els separaven alguns partits i uns quants gols per l’esquadra. Benvolguts lectors, com sospiteu, estigueu certs que allò mai va succeir. Però el futbol, malaltia o mode de vida, bogeria transitòria o felicitat completa, ja era una seqüència més de l’ADN de tots ells.
Paco, Paquito Valor quan va començar a treballar com a representant de la marca de xocolates, jugava allí on li deixaven, fins i tot va estar a prova en l’Oliva per a jugar en Tercera Divisió. El Sheriff sabia que el futbol no li donaria a menjar i va contraure núpcies amb una rica hereua, passant a formar part de l’Imperi del Lleixiu Valencià. El Camús buscava el seu lloc en el món i va unir el seu destí al de Paco, venent xocolate per tota la ciutat; durant el seu servici militar, l’Atlètic Balears el volgué fitxar, però una lesió de menisc li posà la cameta. Luis conegué Holanda, va ser emigrant i després tornà i va jugar al futbol, encara que ningú confiava massa en ell, potser per ser el benjamí. El carrer ja estava asfaltat en aquells dies: eren els anys 60 i el teatre dels somnis va passar a ser la platja. Natzaret, primer i Les Arenes, després. I els vestuaris d’El Áncora, emulant els de tants camps de mala mort en els quals els seus turmells foren colpejats.
Com els pioners del futbol valencià, en els mesos d’estiu, tots els dijous, anaven fins a unes cases prop de les Termes, treien unes porteries de ferro i les clavaven en l’arena. I jugaven. Com a xiquets, com aquells xiquets que coneixien de memòria l’alineació: Epi, Amadeo, Mundo, Asensi i Gorostiza. Els diumenges de la resta de l’any també es repetia esta litúrgia pagana. Va arribar el dia en què els meus cosins i jo jugàvem fent castells en l’arena quan Paco va passar a Abraham i este va deixar a soles a Luis per a marcar. Una mossa més. Uns minuts plens de vida. Els millors, estic segur. Envoltats de la seua gent: Belinda (a qui anomenaven així per ser homosexual), Cuenca, Pie Duro, l’impressor (a qui trencaren tíbia i peroné en un episodi del joc), el professor Pardo, Congel (un militar molt bru que jugà fins als 50 anys), Parra (que era dependent d’una botiga de moda femenina en Poeta Querol), Luis el pintor, Valero (un tio que conduïa un deportiu, a qui mon pare intentà colar en un partit contra l’Atlètic de Madrid en 1974, però el pescaren), Amalio (que contava als altres com de bé li l’havia mamada la seua dona la nit anterior), el Culturiste, l’Holandés, Coco (homosexual i revenda), els germans Willy, el fill d’Iturraspe, els hereus de La Marcelina i desenes o potser centenars que passaren per allí i jugaren un partit o dotzenes d’ells. Sol, Suso Martínez i Kempes, també.
Malfaeners, tancabars, vividors, futbolistes, honrats treballadors que tenien a bé celebrar la mort del dictador jugant al futbol un diumenge ventós. Als 12 anys vaig jugar amb ells. De porter. Tota una consagració per a un xiquet que veia en les figures de son pare i sos tios a autèntics herois vius. Jugadors de futbol primer. Gerent d’una fàbrica de lleixiu i venedors de xocolate en segon lloc. Sí, perquè Luis també acabà venent-ne. Mestalla seguia en les seues vides, llavors, d’una forma més respectable. Socis del club dels seus amors. Els quatre germans viatjant a la final de 1967, fent-se un lloc en el món, veent créixer a sos fills i vivint el futbol dia i nit. Els germans xocolaters eixint de viatge de negocis cap a Astúries i tornant una hora després, perquè s’havien oblidat de la pilota. El Sheriff seguint al València per tota Espanya i part de l’estranger, amb la meua cosina, enamorada de Sol, arreplegant jornada a jornada en un àlbum retalls i autògrafs, que potser encara conserva o tal vegada haurà cremat en una pira esotèrica. Paco anant habitualment al camp i El Camús i Luis esporàdicament.
Un dia aquell panorama idíl·lic es truncà I, per raons que encara no he comprés, tot canvià. Coses de família, em digueren. Les tumultuoses reunions familiars, abans tan desitjades: el sant de Casimira (la mare de tots ells), el dia de Nadal (i les generoses estrenes del meu padrí, el tio Pepe) i el d’Any Nou (en ca la germana que mai jugà al futbol, però que feia unes mantegades manxegues d’antologia) s’esvaïren. De la mateixa manera i a l’uníson, els cosins perdérem peu i contacte amb la realitat de cadascun de nosaltres. Fins al punt que ara ja som quasi uns desconeguts. Encara veia, anys després, amon tio Pepe unes files baix de mi, en tribuna, els dies de partit, i ell es girava i em saludava, i igual feia jo. Si en eixir ens creuàvem, sempre comentàvem alguna cosa del partit, però sense arribar a detindre’ns, ni besar-nos. Passaren molts anys. Molts. I la mort aplegà a la família.
Quan s’emportà davant a Abraham, va anar a traïció, com una destralada de Benito. Vaig anar a vore’l a l’hospital. Les últimes paraules que recorde haver intercanviat amb ell tenien a vore amb el fitxatge d’un jugador que deien que era molt bo. De Río Cuarto. Allí, en la UCI del Dr. Peset, els meus últims instants amb El Camús, mon tio més divertit, foren d’il·lusió i esperança en què un nou jugador faria que el nostre equip triomfara per fi. Després un càncer de còlon va fer canviar el pas, sempre ferm i autoritzat, d’El Sheriff i encara en eixes condicions, sense poder tornar a xafar Mestalla, l’actualitat del València era la que li permetia escapar de si mateix i de l’Alzheimer de la seua esposa. A Luis també li donà bitllet el càncer. Encara queda en vida un d’estos futbolistes mítics, valencianistes sempiterns i vividors nats. Paquito Valor, mon pare, que, tot i la seua demència i Alzheimer, sempre que em veu em pregunta quan juga el València… Així que com comprendràs, benvolgut lector, no cal que una campanya publicitària de cerveses em recorde que el futbol és la vida. Jo ja ho sé des de fa molt, i de bona font.
Foto de portada: cromo de Mundo. Enciclopedia Cultural de «Chicos», 1942. Arxiu de Francisco García Cubero.
