Si em pregunten pels meus records de la capital del Vallès Occidental, no seré capaç de respondre. No hi he tornat mai en l’última mitja centúria, i les imàtgens se’m confonen, s’encalitgen en allò que sembla producte de la fantasia però fon real. Com deixí imprés en esta mateixa revista (“Els colors del nostre cor”), Sabadell té un espai singular en ma vida més llunyana, no imaginari però de vegades paral·lel, remotíssim, desaparegut, i més quan ja moriren les persones que em vinculaven a eixe territori, a banda que s’haurà afonat com les ruïnes de tot allò que canvia. Si torne a Sabadell, serà un altre Sabadell. Ni aquella ciutat ni aquell infant que jo era existim. I per això, supose, comprí el llibre Mala piel de Toni Padilla, i m’escabussí en les seues pàgines: per a vore què trobava de mi, i quant, en els seus mots.
Toni Padilla demostra en Mala piel que la millor manera d’acostar-se a una ciutat és per mitjà d’un club de futbol, i de la memòria que s’arrossega en frustracions i vivències. Dic açò de bestreta perquè no traga després ningú una idea errònia d’estes línies. Este breu article és una “Cançó d’amor a Mala piel”, però també podria ser la meua personal i impúdica “Cançó d’amor a Sabadell”, la Manchester catalana, “una ciutat sense mar, però amb flota mercant”, una cançó d’amor a un espai i des d’un altre temps, atarantat per una fascinació com aquella que impremtà William Irish en Cançó d’amor a Manhattan, de la qual, amb llicència, n’he pres el títol.
Veges tu ara William Irish… Ho barrege tot, se’m mescla tot, sorgixen rostres, una piscina olímpica, una casa, un carrer, una família: Arenys de Mar, Barcelona, Llívia, el Principat d’Andorra… i Sabadell, la camiseta de l’equip dividida en quatre trossos, blau i blanc, una col·lecció de cromos, un pòster, aquell equip de mitjan setanta, aquells tios meus, Timo i Marina, sa filla Maria Teresa, somriures congelats en àlbums de fotos… Què soc jo de totes aquelles experiències? Potser, ara que escodrinye les paraules, jo també vaig ser del Sabadell, almenys una sola temporada. I no són records falsos, introjectats gràcies a una obra formosíssima com l’escrita per Padilla. Ho sé perquè no em centre amb la ment en eixe equip i estire sensacions, sinó que pense en altres clubs de Catalunya (el Girona FC, el RCD Espanyol, la UE Lleida, el Nàstic de Tarragona…) i no hi ha un tràfec interior com quan sent el CE Sabadell.
Toni Padilla demostra que quan parlem de futbol sempre hi ha un component passional, que no escriurem mai un article sobre este deport sense que convulsione el nostre jo més íntim, i no sapiem si cal contentar algú amb dades històriques o deportives, o ens hem de deixar emportar per allò que significa per a nosaltres eixe trajecte de dolors i d’alegries: “El futbol com a excusa per a descobrir històries” apunta l’autor. Certament. I per damunt de totes potser la pròpia.
En Mala piel el CE Sabadell vol dir per a Padilla parlar de sa mare i de son pare, jóvens que eixiren a passejar perquè ell, emigrant, i ella, autòctona, procedents de galàxies de sentit distintes, resultà que eren d’eixe equip; és recular més en el temps i mirar d’entendre el dolor de sos iaios, la fortalea de les iaies; és acceptar els períodes de bonança amb son pare en la directiva del club, i fitxatges com el del porter camerunés Thomas N’Kono, i assumir la tendror d’una època mirada amb nostàlgia perquè fon la de la infantea, l’adolescència, la joventut; és a dir, com qui no vol, fets històrics d’importància, per exemple que en Sabadell va celebrar-se la primera sessió de cine de la història de Catalunya, que el primer partit de futbol amb llum artificial en l’Estat es jugà en Sabadell, o que en els anys 30 la iaia Quimeta i altres noies de la capital del Vallès Occidental s’interessaven per la política i defenien els drets de les dones; és reaprendre que Sabadell sempre ha sigut una ciutat rebel, amb esclats i revolucions des del segle XIX; i és així mateix saber escriure les paraules justes, meravellades, i a voltes només en cal una, com ací: “Creo que todos los catalanes recordamos el momento en el que Juan Antonio Samaranch pronunció aquello de ‘à la ville de… Barcelona’. Nos abrazamos, saltamos, qué alegría tan tonta”, i eixe adjectiu (“tonta”), tan d’estar per casa, resplendix com un far de sensibilitat, i amara tot el llibre.
Per descomptat, en Mala piel apareixen noms de les glòries de l’equip: el sabadellenc Antoni Estruch i el menorquí Joan Capó, porters; els defenses José Joaquín Saura i Isidro Sánchez, pare de qui va ser tants anys jugador del València CF Quique Sánchez Flores; els migcampistes Motoret Sala i Lino Gutiérrez; el davanter càntabre Pedro Zaballa, qui donaria nom al Premi a la Deportivitat de la RFEF per una acció com a jugador justament del Sabadell… Noms i noms que per poc que u escorcolle establixen connexions amb les grans èpoques del futbol en l’Estat. Aconseguiren glòries i fracassos que no tenen res a vore amb les elits milionàries: descensos que signifiquen dècades de supervivència en les profunditats o ascensos a Segona Divisió celebrats com si foren copes guanyades en Europa.
Cap a la fi de Mala piel, Toni Padilla fa una confessió: “Ame un club de futbol que em dona poques alegries”. Quina manera tan delicada de reconéixer que la lírica de la derrota també engendra herois, i epopeies, i històries privades que esdevenen història amb majúscula. La del CE Sabadell n’és una, i l’ha contada en este llibre qui millor podia fer-ho.
