1923: l’any que el futbol colonitzà les Falles

La primavera de 1923 ja s’albirava en la llunyania quan els artistes fallers de la ciutat de València començaren a dissenyar els monuments que cremarien en la nit de Sant Josep d’aquell vibrant i, al remat, convuls any. En els dies posteriors a la plantà, els habitants de la ciutat (i els ocasionals turistes) pogueren comprovar com en els quatre cantons de l’urbs, des del carrer del Salvador fins al de Pelai, una innovadora temàtica colonitzava la festa: l’exaltació del futbol en contraposició amb l’exànime tauromàquia. D’esta manera, la celebració més satírica, barroca i popular dels valencians passà a reflectir, amb lemes pràcticament idèntics («El deport triunfa» / «El triunf del deport»), l’èxit aclaparador de l’sport anglés, convertit ja en el gran espectacle públic del nostre temps.

«Est’ any els ha pegat a tots per els balóns», explicava de manera molt gràfica l’anònim cronista de Diario de Valencia el 18 de març, en el qual s’inclouen els esbossos de totes les falles de la ciutat. Unes poques línies més avall, en el seu repàs a les escenes de la falla del Pilar-Torn de l’Hospital, el mateix periodista es lamentava amargament de la manca d’originalitat dels artistes: “Ya fan pudor tantes falles de lo mateix. ¿Que s’han posat d’acort?”. No es tractava d’una hipèrbole: dels quaranta-tres monuments de la ciutat de València i les seues pedanies, onze dedicaven al futbol els seus ninots i remats. Només la carestia de l’habitatge podia competir, com a motiu temàtic, amb les escenes protagonitzades per futbolistes i balons.

Quines foren les raons del boom futbolístic en les falles d’aquell any? Indubtablement, la intensa rivalitat entre el València FC i el Gimnàstic FC. La sonada victòria mestallista en el primer en el Campionat valencià 1922-23 i l’accés a les eliminatòries del campionat d’Espanya serviren com a inspiració per als artistes, alguns dels quals (com ara Carmelo Roda, un dels més prolífics) eren declarats aficionats al nou esport. Però estos no foren, segurament, els únics incentius per a omplir les falles de ninots vestits de futbolistes. Durant l’any anterior els clubs capicasalins s’havien multiplicat de manera exponencial. Infinitat de solars s’havien transformat en camps i la selecció llevantina (formada per valencians i murcians) havia debutat, en mig d’una gran expectació, en la Copa Príncep d’Astúries contra Andalusia. Esta incessant activitat era glossada diàriament no només per les capçaleres periodístiques generalistes, sinó també per una potent i combativa premsa específica. El futbol estava present en les converses de bar i de casino, en les barberies i en els mercats i, fins i tot, en el paper de fumar i els embolcalls de xocolate. «Des de Pekín a Museros», resava el cadafal de la falla Borrull-Socors, «està ple de futboleros”. En contraposició, el món dels bous havia patit una dolorosa estocada –literal– amb la mort del gran ídol dels tauròfils valencians, Manuel Granero, el 7 de maig de 1922. Un luctuós fet que acabaria marcant una frontera invisible entre l’ahir i el hui.

Les falles de 1923 exemplificaren perfectament el canvi d’hàbits d’oci de la societat del segle XX. Juntament amb els omnipresents ninots futbolistes i les múltiples al·legories esportives, el millor resum l’oferiren uns divertits versos, escrits en un cartell de la falla En Sanç-Gràcia, que explicaven de manera prístina el nou panorama: “El futbol està en la glòria… / lo demés passà a la història”.

Falles de temàtica futbolística plantades a València l’any 1923 i els seu artistes: