A partir de 1922 València s’enamorà del futbol de manera definitiva. Este amor, apassionant i apassionat, prengué cos no només en els camps dels equips punters de la ciutat, sinó també en cada racó de la urbs. D’esta manera, els carrers i solars del cap i casal passaren a registrar una fulgurant activitat esportiva que canvià per a sempre la vida quotidiana dels valentins.
Bona part d’este incessant tràfec futbolístic estava protagonitzat per equips de carrer formats per xiquets o joves que aspiraven a emular els ídols que apareixien en els cromos del tabac i el xocolate. Amb el temps, algunes d’estes formacions anaren regularitzant la seua situació: una volta constituïdes oficialment, demanaven l’ingrés en la Federació Valenciana, que les enquadrava, a partir de 1928, en la categoria d’afiliats (clubs sense camp propi). Amb el plàcet del màxim organisme federatiu podien no només enfrontar-se de manera legal entre elles, sinó també aspirar a mesurar forces amb els titans del futbol valencià. Fou el cas, per exemple, de l’Azcárraga, que jugà en Mestalla contra el València en els anys 1932 i 1934.
Però molt prompte els tornejos i partits amistosos es quedaren curts per a estos entusiastes equips, que no podien accedir a categories superiors per no disposar de terrenys de joc reglamentaris. Alguns d’ells començaren a plantejar la possibilitat de crear competicions pròpies. Així, en l’estiu de 1929 tenim constància d’un campionat, organitzat amb el vist i plau de la Federació, amb participació de clubs com el Celta o el Mare Nostrum. Esta iniciativa suposaria l’inici de les competicions de clubs adherits, que s’estendrien fins a ben entrats als anys huitanta.
El primer torneig d’estes característiques en posar-se en marxa fou l’anomenat Campionat d’Afiliats o Adherits, una mena de lliga que ocupava la primera meitat del calendari futbolístic anual i que dominà, en les seues primeres entregues, la UD Malvarrosa. A esta competició, que cada temporada comptava amb un número variable de participants, s’afegiria, amb el temps, el popular Campionat Regional d’Adherits, que feia les funcions de torneig coper. El campió d’esta última competició passava a disputar el Campionat de València d’Aficionats amb els clubs enquadrats en les categories territorials. El menú es completà, ja en els quaranta, amb la celebració de la Copa Primavera (batejada més tard amb el nom d’Emilio Torres en homenatge al president del comité d’Adherits), el Torneig de Consolació i els trofeus fallers. Els partits es jugaven en múltiples escenaris, tant en València (Mestalla, Vallejo o els camps de la Creu, el Sagunt o la Malva-rosa) com en alguns municipis de l’Horta (Mislata, Manises, Alaquàs o Moncada).
El número de clubs adherits -generalment amb seu a València- es mantingué més o menys estable (al voltant de la quarantena o cinquantena) fins a la inauguració del complex de camps de futbol del Túria l’any 1970, qüestió que ocasionà un enorme increment d’equips, molts d’ells pertanyents a empreses o establiments d’hostaleria. En paral·lel, bastants dels clàssics d’estes competicions (Malvarrosa, Discóbolo, Colmena, Rayo, Murcia) s’anaren incorporant poc a poc a les categories territorials. Altres, com el Cuenca, alternaren grups regionals i d’adherits i tingueren l’ocasió d’experimentar l’última reforma de les competicions, que establí una primera i una segona divisions. En qualsevol cas, les reformes del futbol valencià de mitjans dels huitanta acabarien comportant la desaparició dels tornejos d’adherits, que no tardà en fer-se efectiva a València (no així en Castelló ni Alacant). Es tancava així un llarg cicle que va permetré organitzar i singularitzar el futbol modest valencià.
Foto de portada: Alineació del Mar del Plata, un dels quadres clàssics dels adherits valencians. © Arxiu de José Ricardo March.
