El dors de la imatge, ja groguenca, resa, sintèticament, “Valencia, 11 de agosto de 1932, en el campo de San Guillem”. A l’esquena del grup d’amics aguaiten figures de foot-ballers que batallen en un escenari ben modest: superfície dura, grosses ratlles de calç en terra, tosques baranes de ferro. Ningú podria endevinar hui, en examinar la fotografia, que l’espai capturat per a la posteritat fou un dels recintes esportius amb major i més variada activitat en la València de la Belle Époque.
Efectivament: el camp de Sant Guillem, situat en ple raval del barri de Morvedre, darrere de la “estación de los ferrocarriles económicos” i enfront del laboratori del popular Doctor Trigo, acollí en les dècades de 1920 i 1930 desenes d’esdeveniments esportius, molts d’ells partits de futbol d’enconada rivalitat local. La seua edificació, en el tercer trimestre de 1923, evidenciava dos realitats complementàries: per una banda, l’apogeu de l’sport en la ciutat, perfectament il·lustrat per la febra constructora de recintes on practicar-lo (recordem: Algirós, la Soletat, la Creu, Stadium del riu, Mestalla, camp del Bancario, etcètera); per una altra, l’intent desesperat de l’Espanya FC (campió de València en 1921 i primer club ciutadà en disputar la Copa estatal) de no perdre el pas dels seus rivals ciutadans, situats ja en un altre nivell. El vell campió, afonat en el grup B de la competició local, feia anys que actuava de prestat en Algirós, Mestalla o la Soletati fiava el seu renaixement al creixement que, suposadament, originaria la instal·lació en el nou espai.
Inaugurat oficialment en desembre del 23 amb un Espanya FC–València FC en el qual Ricardo Zamora actuà com a gran reclam, Sant Guillem era un escenari gens luxós, però còmode, situat en una zona de gran tradició futbolística (entre els Salesians i l’Stadium, a unes passes d’on s’acabaria edificant Vallejo) i relativament ben comunicat. Tot i les mancances de l’entorn del camp, encara per urbanitzar, per a l’aficionat resultava senzill aplegar, a peu o en el tramvia número 6, que cobria la línia Russafa-Peris i Valero-Morvedre.
Però el fet de disposar, per primera vegada en la curta història de l’Espanya FC, d’un camp on créixer, no suposà la projectada resurrecció del club. Ben al contrari: després d’un ascens al grup A, de passar dos temporades penant entre els millors i de buscar un impossible amb el lloguer de l’imponent Stadium, la davallada esportiva de l’entitat precipità el seu final. En paral·lel, les bones condicions del “antiguo campo del España” el convertiren en un recinte amb marcada vocació poliesportiva: en maig de 1926 la casa Orbis aprofità l’espai per a construïr el Velòdrom Hispano, en actiu fins a l’any 1928, on s’arribaren a celebrar vetlades de boxeig, balls i revetles i a projectar pel·lícules; en 1930 fou arrendat per un dels dos clubs ferroviaris de la ciutat, el Central de Aragón. En acabant, va ser feu de l’efímer Europa (1931-32) en el seu infructuós assalt al grup A, així com del CD Hispània (1932-33). I, en paral·lel, es convertí en el camp d’hoquei d’ús preferent en la ciutat: en març de 1933, l’auster espai acollí les semifinals del campionat d’Espanya, en les quals l’Athletic de Madrid s’imposà al València HC. Un brillant epíleg per a un espai que acabaria engolit per l’expansió urbana poc abans de l’esclat de la guerra.
Foto portada: Uns amics en dia de partit, en el camp de Sant Guillem. Agost del 32 © Arxiu José Ricardo March
