La temporada 2001-02 arribà una nova marca a l’Hèrcules, Kelme, que havia vestit durant molts anys l’Elx. Fins ara la firma il·licitana és l’única que ha confeccionat la roba herculana en dos etapes, de 2001 a 2008 i de 2017 a 2020, amb models que generalment agradaren a l’afició. Quant als dissenys, les dos primeres temporades utilitzà bandes estretes. Les dos següents tornaren a la tradicional ampla, que fou la que duia en l’ascens a Segona contra l’Alcalá (2005), fet que provocà que s’esgotaren en tots els establiments, inclús en la fàbrica de Kelme. Altres models destacables són les camisetes blanc-i-blaves de les temporades 2005-06 i 2006-07, amb un teixit elàstic i transpirable, banda ampla blava i escut al centre del pit. A més, Kelme fou la primera marca en elaborar una camiseta especial de l’Hèrcules amb un motiu diferent a un aniversari. Fou per als dos partits de l’eliminatòria de Copa contra l’Athletic en novembre de 2007. El model, amb una tirada limitada de 200 exemplars, era blanc amb una franja horitzontal negra i altra blava, fet que provocà alguna crítica per les similituds amb l’Elx.
En 2008 Astore firmà un contracte de 4 temporades amb l’entitat blanc-i blava, tot i que només n’estigué dos. Els guipuscoans, que vestien des de feia temps clubs com Osasuna, Reial Societat o Sporting, realitzaren un disseny que podem situar en el podi de les 3 millors camisetes d’estos 45 anys (junt amb l’Adidas, les Ressy o alguna de les Rasán): bandes amples (com cal), dorsal inscrit en la silueta de l’escut i els noms de tots els pobles de la demarcació d’Alacant. La segona equipació, amb els colors negre i gris, també fou molt ben acceptada. El segon i últim any de la firma fou decebedor perquè s’utilitzaren els mateixos dissenys de la 2008-09, tot i que fou l’última marca amb què s’aconseguí un ascens a Primera. Va ser a Irún, amb un model groc, un color gens representatiu per a l’herculanisme i que està sent utilitzat els últims anys, sobretot per Kappa, com a segona o tercera opció perquè no sol donar problemes de coincidència amb altres rivals.
La tornada a Primera atragué una marca mediàtica, Nike, que firmà un contracte per dos temporades, encara que s’ampliaren a set. Si la primera camiseta de esta primera campanya dels nord-americans era clàssica, la segona tenia una estètica més que discutible, amb bandes horitzontals grogues i negres. Este disseny, conegut com “el de l’abella” és molt recordat perquè fou el que portaren els herculans en la victòria al Camp Nou davant el FC Barcelona l’11 de setembre de 2010 (0-2). No va ser l’únic model curiós que realitzaren. En la 2011-12 jugaren amb una segona equipació rosa i negra i amb una blanc-i-blava amb línies estretes que s’eixia del cànon herculà, com també ocorregué amb la de 2012-13, que a més de no tindre la banda central ampla la tenia de color blanc. En canvi, les temporades 2015-16 i 2016-17 la banda blava tenia un ample exagerat. Un altre model que destacà fou una tercera de la 2013-14, blanca amb una banda lateral roja, que només s’utilitzà contra l’Eibar en Lliga i contra Las Palmas en Copa.
De Nike també fou una camiseta commemorativa d’un gens habitual 90é aniversari, amb els colors fundacionals, que només s’utilitzà en un partit, davant el CD Guadalajara, el 20/10/2012. Com a dada curiosa, els blanc-i-blaus no han aconseguit cap ascens amb Nike, però han descendit en dos ocasions amb els americans: a Segona en 2011 i a Segona B en 2014.
La temporada 2017-18 es produí el retorn de Kelme, que inicialment firmà per 2 anys que s’ampliaren a un més. Eixa campanya elaborà una segona camiseta verd-i-negra amb les ones de l’Esplanada i una tercera rosa, les dos amb l’escut monocrom. A més hi hagué una quarta equipació, amb camiseta, pantalons i calces blanques, que només s’utilitzà contra la Llagostera i l’Olot. De la 2018-19 destaca una segona negra i groga amb la silueta de l’estadi Rico Pérez en la part de darrere, i una quarta camiseta, de color blau, feta especialment per la marca il·licitana per a jugar contra el Castelló, perquè cap dels 3 models de la temporada era compatible amb els colors dels orelluts. Per últim, el curs 2019-20 Kelme s’acomiadà amb una blanc-i-blava que portava inscrits els noms dels jugadors de l’Hèrcules que havien jugat en Primera.
En 2020 l’Hèrcules trenca amb Kelme i firma per dos temporades amb Kappa, que continua vestint el club, encara que sembla que al final d’esta campanya acabarà el seu contracte. Una novetat de la marca italiana fou que els abonats pogueren votar entre dos models quina seria la primera camiseta de l’equip de la campanya 2020-21. L’opció triada fou una amb una banda central blava degradada. Per a la campanya següent es tornà a realitzar una votació, esta vegada entre tres opcions possibles.
Amb motiu del centenari Kappa tragué una camiseta commemorativa blanc-i-roja, dissenyada per la Comissió del Centenari, però no fou utilitzada en partits per dur cordons, encara que altres clubs havien jugat amb este element uns anys abans. No obstant, elaborà dos dissenys per a les camisetes de joc amb el logo del Centenari, una blanc-i-blava i una blanc-i-roja, les dos amb detalls daurats.
Kappa ha passat sense pena ni glòria per l’Hèrcules, amb segones i terceres equipacions de catàleg i dissenys dels models blanc-i-blaus poc atraients en general. Encara que la primera camiseta d’esta temporada probablement és la millor de les seues 5 campanyes, és el moment d’un canvi. Actualment hi ha marques puixants com Macron (quina preciositat la camiseta blanc-i-blava del Llevant!) o Castore. També agradaria el retorn d’Adidas o l’arribada d’una marca autòctona que done més “afecte” a l’Hèrcules. Siga la firma que siga, un club amb 106 anys d’història i més d’11.000 abonats es mereix un disseny personalitzat per a les tres equipacions i una disponibilitat en tenda de tots els models i talles d’inici a fi de la temporada, cosa que no ha ocorregut amb Kappa…
Foto de portada: el migcampista colombià Abel Aguilar amb una camiseta de Nike inspirada en models clàssics que dugué l’Hèrcules l’última temporada en Primera Divisió (2010-11) © Arxiu de Luis J. Hernández
