Fa anys en alguns carrers del barri de Llemosí, a esquena de l’església dels Àngels, on un dels torrellons era far i l’altre campanar, les Senyeres onejaven al costat d’unes altres banderes blanc-i-blaves. Eren festes. A banda de les Falles o de la Festa, la Setmana Santa Marinera.
Hui s’han perdut, però les festes de carrer eren molt habituals en tot el Cabanyal, una transformació més tolerable pel règim dels antics i tradicionals Carnestoltes, moltes voltes. La gent d’un carrer s’ajuntava al voltant d’algun menjar típic, es disfressava, desfilava, bevia i ballava. Com en totes les riberes del Mediterrani. No sé si en el Cabanyal hi havia més germanor entre el veïnat que en uns altres pobles. Probablement. Les circumstàncies socioeconòmiques (hòmens en la mar, dones en els mercats) i la necessitat engrandien la solidaritat. I quan la gent treballa junta, té gust de celebrar també junta. Això devia ser.
Aquells colors blanc-i-blaus de les banderes de Llemosí pareixen obvis. Igual que la bandera marítima d’Alacant coincidix amb la de la ciutat, la de la província marítima de València és una creu blava sobre fons blanc, com la de Finlàndia. L’Hèrcules vestix de blanc-i-blau. I el Llevant, que nasqué blanc-i-negre, alternà el seu apel·latiu històric amb el de blanc-i-blau des de mitjans dels anys 20. La seua secció d’hoquei, a més, tenia com a emblema un gallardet amb l’ensenya de la creu blava circumdada pel nom en la part central (Levante H. C.) i amb una corona, segurament motivada pel vincle amb el Club Nàutic, reial des de 1906 per orde d’Alfons XIII. Entre la fundació en 1903 i el canvi de seu de 1933 (a l’emblemàtic edifici racionaliste de Goerlich i Fungairiño), la societat recreativa tingué la seu al costat de l’Escala reial i de l’Edifici del Rellonge, en l’epicentre grauer del mateix Llevant FC.
Icones del Llevant d’hoquei.
No existix documentació que confirme la raó per la qual el Llevant nasqué blanc-i-negre ni per què canvià al blanc-i-blau. El blanc-i-negre, però, ve del fet que el FC Cabanyal, primer nom del club, jugava amb camisola blanca i una ratlla diagonal negra que, amb el temps, es va convertir en les tres barres verticals negres del Llevant FC. Del blanc-i-blau vostés mateixos poden aventurar la hipòtesi, amb la informació de línies ensús.
Primera seu del Nàutic de València, abans de la construcció de l’Edifici del Rellonge i dels tinglados.
Blanc-i-negre i blanc-i-blau són cromatismes irrenunciablement propis de l’esquadra –blaugrana!– del Cap i Casal, però el Llevant FC era anomenat per la premsa blanc-i-negre fins i tot quan ja jugava de blanc-i-blau i fon recordat així durant moltes dècades després, per penyes i llevantins.
De blanc-i-negre disputava el FC Cabanyal els primers derbis del Cap i Casal en la platja de les Arenes i així es desplegà el futbol marítim a vora mar, en la Platgeta, “acadèmia de futbol”, segons la premsa de l’època. De blanc-i-blau feu olor el club a sal i brea portuària des de les primeres reunions en el “bar del vell federal Arlandis”, en el carrer Xapa, a esquena de l’actual carrer del Doctor J. J. Dòmine, entre la medina que era el Corralàs del Grau abans dels bombardejos feixistes en la Guerra, a un pas del primer Club Nàutic.
Banderí blanc-i-blau del Llevant FC de 1937
Arrelar-se als orígens i vincular desacomplexadament al Llevant UD a la nostra mar, a la València marítima, és un pas de gegant, des del punt de vista social, que mai s’havia pegat amb tanta convicció i que cal aplaudir amb entusiasme. La segona equipació, a més, és una joieta retro, l’última creació en què participà (junt a Raúl Flores, Iván Herráiz i la gent de Macron) Héctor Conesa, que tant ha aportat durant setze anys a millorar i fixar la imatge del Llevant.
