Els amants del futbol en general i en particular els de la seua història s’adonen de com han canviat, des de fa uns anys, amb el pas del temps, les imàtgens preses pels fotògrafs a peu d’herba, des de l’altre costat de les ratlles de calç del terreny de joc d’un camp de futbol.
El món –i també, per descomptat, el dels estadis– és com és en gran part per l’òptica des de la qual l’observem. La nostra percepció, de fet –allò que estem convençuts que és–, és en realitat només la visió que d’ell té el nostre cervell. En este context i tenint tot açò en compte, la mirada del fotògraf, a mitjan camí entre el periodiste i l’artiste plàstic, ha condicionat durant dècades la forma en què vivíem el futbol.
¿Quina és la raó per la qual les fotos de futbol del nostre temps presten més atenció a la circulació del baló, als posats amb el joc parat i sobretot a les celebracions que a les altres accions, que en realitat tenen més efectisme estètic, com per exemple: el moment de centrar un baló, els remats –parabòlics, de cap, de xilena…–, les parades del porter, les seues eixides de punys, les entrades brusques, l’èpica…? ¿Per què ja no solen prendre’s detalls, sempre tan rics, dels espectadors en les grades, conformant un bestiari singular? ¿Per què les fotos d’alineacions solen ser en posats descuidats i fons monòtons? ¿Per quin motiu ja no s’incorpora l’arquitectura dels estadis a les imàtgens?
La meua particular resposta és que, des que es generalitzà el futbol televisat, hem passat a “vore” el futbol d’una altra manera, segons com ens el mostra la realització dels partits. I pel camí ha anat perdent interés una altra mirada, la que ens oferia el binomi crònica descriptiva del partit mes imàtgens que il·lustraven els moments importants. Açò, durant dècades, havia esdevingut fonamental per a fer-se una idea de partits que no havíem pogut vore, per qualsevol motiu… Així fon durant molts anys, fins que irromperen en les nostres vides el futbol televisat, l’Estudio-Estadio i el Minut a minut, i, amb l’evolució tecnològica, aplegà un nivell de detall, qualitat i repeticions que permeten percebre tots els detalls de l’encontre. Tot açò provocà la decadència del gènere de la crònica i, de la seua mà, de la fotografia de futbol, dos pèrdues irreparables. La foto fixa que alimentava la imaginació del lector-observador fon suplantada per la imatge en moviment d’un client més passiu, el de la plataforma que explota els drets televisius.
Alhora, l’ofici del fotògraf que seguia els diversos deports dels quals es feia ressò la premsa, estava, en aquell temps passat, més exigit que hui: obligava a explicar en una imatge allò que en l’actualitat observem en moviment i des de diversos angles.
Siga com siga, igual que la crònica ha sobreviscut, a pesar de tot i encara que haja acabat com un gènere admirat per una minoria, la fotografia de futbol mereix una revisió i una reflexió profunda que permeta tornar unes dècades arrere, per a recuperar l’impacte gràfic del futbol amb tot el seu potencial, amb tot el seu esplendor.
Imatge de portada: Claudio entra al remat front al Castella en la 81-82. Foto: Palanca
