Si aplegàvem prompte ens enfilàvem a la part alta de la Grada Central i ens enjogassàvem observant al senyor que, pacientment, hissava les banderes del Llevant i dels seus dèneu competidors, en orde classificatori, de l’últim al primer. Tenia la comissura dels llavis coronada per un puro ja exhaurit. El rostre malcarat empitjorava amb el bigoti hongarés. Vestia pantalons de campana i camisa de llana, amb una insígnia de la Penya Royalti en el trau d’una de les amples solapes de la jaqueta de pana. Ens mirava de gaidó i alhora escoltava com anàvem encertant els noms dels equips, a mida que el vent (de Llevant) desplegava l’ensenya, mentres s’elevava pel màstil. No tots eren els rivals d’eixa temporada. Si la bandera d’algun equip era difícil de trobar se’n posava la de qualsevol altre poc conegut en el seu lloc.
Si aplegàvem de nit des del camí de Vera, per senderes asfaltades que serpejaven l’horta de Sant Llorenç, tot tenia un punt irreal. D’aquell volcà rectangular de formigó emergia un poderós feix de llum fins al cel negre, matisat per la humitat de l’ambient. I les banderes al vent pareixien les veles esgarrades del gran vaixell a la deriva que era el Llevant dels anys 70, 80 i 90… El territori màgic de la (nostra) infància i adolescència. Màgic i estoic.
Aquelles banderes eren el cim d’Orriols, on ja no aplegava l’olor de l’herba tallada. Eren la identitat indesxifrable del sentiment que havíem decidit sostindre contra tota lògica, contra rivals de difícil pronúncia acostumats a la terra i el fang; no a l’herba ni a les meravelloses grades dissenyades per Juan José Estellés. Jugar en el Nou Estadi era un premi per a molts.
Aguaitàvem a través del muret que tancava la grada per a dotorejar als que jugaven a tenis sobre terra batuda en les pistes annexes. Davant l’absència de victòries i èxits dels quals traure pit, l’estrambòtica iniciativa del Club de Tenis —que pretenia ser una font d’ingressos— era com un símbol de club modern, un motiu d’orgull no massa fàcil d’argumentar. En algun moment allà darrere, on ara està el Centre Comercial Arena, en un tros de terra furtat a la xufa, les cebes i les carxofes, nasqué també el Torrelevante i, de tant en tant, entrenava el primer equip.
Teníem la Malva-rosa, però no Bunyol, encara. I no teníem ja Vallejo, des del 68. Venguérem el vetust estadi que fon del Gimnàstic des de 1925 —i que està de centenari—, quan els blaugranes pujaren (junt amb l’apel·latiu de “granotes” baix del braç) des de l’Stadium del riu, on només jugaren dos anys.
I tan granotes com eren! Nasqueren en el Patronat de la Joventut Obrera, pegat al riu, on ara es troba Nuevo Centro i l’estació d’autobusos. Cresqueren en la Soledat, en el cor de l’Albereda, al costat del Jai Alai, a un pas d’on també estigueren els camps de l’Exposició de 1909 i el d’Algirós, tot a un pas del Túria. I ja, des del 39, formant part indissoluble de l’ànima dual del Llevant UD, visqueren tres dècades més en Vallejo com a granotes i blaugranes. Granotes, amb l’anca recolzada sobre l’àncora marítima del Llevant FC. Riu i platja, fluvials i marítims.
En la roda de premsa de presentació del nou flamant míster blaugrana, Luis Castro, el portugués defengué la història i la identitat del Llevant com un dels principals motius per a haver acceptat el projecte granota. I és que les banderes que eren el cim del Nou Estadi no són les penyores nostàlgiques d’uns pocs. Són, entre moltes altres coses, elements d’identificació i fidelització de les llevantines i els llevantins. El nostre relat, forjat en 117 anys d’història, és la bandera que ens mostra al món. Poca broma.
Foto de portada: Banderes en un Llevant-Lleida de la temporada 1974-75 © Historia del Llevant UD
