En un esplèndid relat, “El tiempo abolido”, publicat en el segon volum de la Història del Llevant UD, l’escriptor i crític literari Toni Sabater delinea amb precisió la geografia urbana del vell Gimnàstic FC en la València prèvia a la Guerra Civil. A partir de la narració autobiogràfica d’un oficinista anònim de vida aparentment anodina, militant del conservadorisme ultramuntà i model de rectitud moral en una societat en vertiginós canvi, es dibuixa el que fou l’espai bàsic d’influència del club granota durant els seus trenta anys de vida, amb fronteres ben definides en el cor de la Ciutat Vella, entre els barris de la Seu, la Xerea i Sant Francesc.
El Gimnàstic, nascut com a secció esportiva del Patronat de la Joventut Obrera en setembre de 1909, es nodrí bàsicament de practicants i seguidors procedents de diversos sectors de la València de principis de segle –advocats, militars, xicotets comerciants i alguns obrers–, vinculats al projecte polític del carlisme i al catolicisme social liderat per Luis Lucia. A banda del Patronat, el Diario de Valencia funcionà com a gran catalitzador del sentiment granota. D’esta manera, podem establir com a espais d’irradiació inicial del gimnastiquisme les estretes vies pròximes a la catedral i adjacents al vell casalot jesuïta (Landerer, Salines o Portal de Valldigna) i els carrers, d’indubtable sabor carlí, situats a l’ombra de l’edifici del periòdic (Aparisi i Guijarro, Trinquet de Cavallers, Poeta Liern, Sant Esteve o Comunió de Sant Esteve). En este últim barri residia el joveníssim líder de la societat gimnàstica, Amador Sanchis Mora, qui encarnava totes les influències que articularen el club granota: antic estudiant del Patronat, militava a les joventuts jaumistes i exercia com a redactor esportiu del diari degà.
El desenvolupament definitiu del futbol en València a partir de finals de la dècada dels deu possibilità un important augment de la massa social blaugrana, que arribà a situar-se a mitjans del següent decenni al voltant dels quatre o cinc mil simpatitzants: més enllà dels benefactors i treballadors del Patronat i de les classes populars educades per la institució jesuïta, el sentiment granota es va estendre ràpidament entre nous aficionats al futbol compromesos amb la romàntica idea de l’amateurisme, en contraposició al futbol d’orientació professional liderat pel València FC. El successiu trasllat del Gimnàstic a seus socials situades en punts diversos de la Ciutat Vella (Pau, Garrigues, Sant Martí i, finalment, Barques), també serví per a eixamplar la base social del club. Alternativament, la utilització de l’equip de camps i estadis del nord de la ciutat (el parc del Patronat, La Soletat, Stadium i, finalment, Vallejo) va comportar l’aparició de nuclis de seguidors al voltant d’estes instal·lacions. El gimnastiquisme cresqué amb força al districte de la Vega, molt especialment al barri de Morvedre: entre les relacions de socis granotes dels anys trenta trobem gran presència de veïns dels carrers d’Alboraia, Santa Mònica, la Volta del Rossinyol o el camí de Barcelona.
Foto portada: Portada del llibre «XV Aniversario de la fundación del Gimnástico F.C.».
