A Silvino Cervelló López, in memoriam
Amb l’efemèride del centenari de la inauguració de Vallejo encara recent, Felip Bens em demana relatar per a FC la història del primer futbolista que marcà un gol al camp granota: Silvino Cervelló Herrero, davanter de curta i apassionant vida i icona del nostre futbol. Un jugador que, a banda de les seues qualitats sobre el terreny de joc (a dir de Josep Simón Barceló, «juego rápido, brillante, ligero y elegante»), destaca per una curiosa dada: fou un dels primers equipiers que vestí les samarretes dels tres grans clubs de la ciutat. Un camí, el de la militància múltiple, poc transitat, inaugurat per José Pérez «El Forneret» l’estiu de 1927, i seguit, amb posterioritat, per només cinc jugadors: José Suay, Daniel Villarroya, Francisco Montañés, Pío Bau i Vicente Serrador.
Fill del comerciant Silvino Cervelló Bisbal i net de l’exalcalde d’Alberic Silvino Cervelló Aliaga, el nostre protagonista nasqué a València el 24 de març de 1902. Espolejat pel descobriment del futbol després d’assistir al torneig de l’Exposició de 1909, Silvino creà, en companyia dels seus amics, diversos equips, tant de carrer («Numancia», «Valencia») com de col•legi («Andrea», de les Escoles Pies). En 1916 passà a jugar en el tercer equip del Gimnàstic, entitat de la qual formà part durant més d’una dècada, amb una cridanera (i, fins a hui, inèdita) excepció: en juliol de 1920, Silvino ingressà en el València FC, aparentement per a integrar-se en el segon equip del club d’Algirós. Fou, però, un miratge: a finals d’any, tornat a la casa granota, ja era un fixe en el Gimnàstic, amb el qual es proclamà campió local.
Jugador talentós i intel·ligent, Silvino alternà a començaments dels anys vint les seues aparicions en el el quadre blaugrana amb alineacions amb l’Universitary, conjunt no federat format per estudiants valencians. En aquella època, en plena guerra entre granotes i blancs pel domini del futbol valentí, Silvino es convertí en un dels referents del gimnastiquisme. La seua identificació amb el club era total i el seu compromís, indubtable. Un exemple valdrà més que mil explicacions: en nombroses ocasions Silvino es desplaçà a propòsit a València des de Madrid, on estava estudiant Ciències, per a jugar partits amb el seu equip.
El 29 de novembre de 1925, Silvino Cervelló es convertí en el primer golejador a l’històric camp de Vallejo, en materialitzar l’1-0 contra el Saguntí en l’encontre corresponent a la huitena jornada del Campionat Regional. Esta qüestió i els seus magnífics números (especialment brillants en la campanya 26/27, en la qual marcà 18 gols en 16 partits) el catapultaren ja per sempre a l’Olimp gimnastiquista. Era una conseqüència lògica de la seua longevitat: en un club desprovist de jugadors franquícia de la primera part de la dècada com Peral, Molina, Harker o Boro, Silvino va ser tractat, malgrat la seua joventut, com una llegenda viva, i, en conseqüència, col•leccionà diversos honors. El més emocionant, segurament, fou el de ser triat abanderat de l’entitat en l’acte de benedicció de Vallejo, en desembre de 1926.
El fútbol i els seus aficionats, però, són ingrats i obliden brillants fulls de servicis com a conseqüència d’actuacions poc lluïdes. En juny de 1928, després d’una llicència de tres mesos per estudis, Silvino reaparegué amb el Gimnàstic, sense massa fortuna, en un doble enfrontament contra el Deportivo Alavés. En el partit de final de temporada contra el Llevant, el davanter fou increpat per un grup de seguidors granotes, «lo que», segons narrava la premsa valenciana, «dio lugar a un ligero lío, que produjo tal disgusto en el citado jugador, que parece ser aseguró su separación del equipo». Dies després, Sincerátor censurava a Las Provincias l’actitud dels aficionats: «No tuvieron en cuenta», relatava, «que este jugador se ha partido siempre el pecho por su Club, despreciando cuantas proposiciones se le han hecho de otros, y menos aún que por estar cerca de tres meses sin jugar, se encontraba sin la preparación debida para dar su natural rendimiento. En cambio, hay otros que aún no han jugado, y cuidado que han salido veces, y otros que son la inutilidad personificada, y para ellos son los mimos y las simpatías». La mateixa qüestió de sempre, vaja.
Malgrat este panorama, la notícia del fitxatge de Silvino pel València sorprengué i alçà polseguera. En juliol de 1928, Sincerátor escrivia que «Por unos amigos de la familia Mestalla, y para su equipo, ha sido pedida la mano del joven Silvino Cervelló de Vallejo». A finals d’agost, La Correspondencia confirmava el rumor, explicant, a grans trets, que el temps del futbol romàntic i amateur havia finalitzat: Silvino abandonava el Gimnàstic per a signar pel seu etern rival mentre Arturo Montes realitzava el camí invers.
El fitxatge de Silvino pel València fou molt ben acollit per la parròquia blanca i considerat una gran incorporació. El davanter pogué, per fi, complir el somni, acariciat amb el Gimnàstic en 1924, de jugar la Copa d’Espanya, i fou titular indiscutible i un dels referents golejadors en la primera temporada del club en el Campionat Nacional de Lliga. Però la felicitat esportiva en Mestalla durà ben poc: en 1930 la irrupció de Juan Costa reduí la seua presència en l’equip, qüestió que motivà la seua eixida, eixe mateix estiu, en direcció al Llevant. Al club marítim disputaria la última temporada de la seua carrera, amb unes xifres anotadores discretes.
Després de la seua retirada, Silvino passà a treballar al laboratori de Farmàcia de la Universitat de València. De tant en tant es tornava a vestir de curt amb els seus excompanys en partits de veterans molt celebrats pels aficionats, que servien per a reeditar les velles rivalitats de la dècada anterior. Malauradament, el destí no seria benèvol amb el gran davanter. Durant la Guerra Civil, Silvino patí la pitjor de les sorts possibles: una explosió al seu lloc de treball li ocasionà ferides molt greus que el van dur a la mort en febrer de 1939. Un tristíssim final per a un dels primers mites del futbol valentí.
Foto de portada: Silvino Cervelló, cromo d’Ediciones Turia. Arxiu de José Ricardo March.
