El 23 de febrer de 1936, el centrecampista castellonenc Inocencio Bertolí es convertí en el quint jugador valencià (i quart del València FC) en debutar amb la selecció espanyola*. Ho feu contra la poderosa Alemanya, a l’estadi de Montjuïch, en el segon dels quatre partits amistosos planificats per Amadeo García Salazar durant el curs 1935/36. La convocatòria, considerada una gesta pels mitjans de comunicació valentins, tingué, però, un final ben trist. Les circumstàncies que envoltaren la citació i participació de Bertolí en el partit contra l’equip germànic conformen una de les històries més cridaneres i, alhora, menys conegudes del futbol valencià immediatament anterior a la guerra.
Bertolí, nascut a Pina de Montalgrao en 1911, formava part del club de Mestalla des de l’estiu de 1933. Fitxat del Sants barceloní amb l’aval del seu cunyat Doménec Torredeflot, extrem del club blanc, s’acoblà ràpidament a la ciutat i l’equip i es convertí des de la seua arribada en un fixe en les alineacions del València. Soci de Carlos Iturraspe en la línia mitja durant més d’una dècada, complementava amb treball fosc i entrega l’extraordinària qualitat del donostiarra. El València tardà poc en beneficiar-se del seu ímpetu i solidesa: la contribució de Bertolí fou fonamental, per exemple, per tal que l’equip arribara a la final de Copa de 1934. I ho continuaria sent en els èxits de l'»equip elèctric»; ja en els anys quaranta.
Però no ens avancem més del degut. En febrer de 1936, dos anys i mig després del seu debut amb l’onze blanc, Bertolí rebé la sorprenent notícia de la seua convocatòria amb la selecció. Sorprenent, sí, perquè la intrahistòria de la seua citació fou certament curiosa: després de la disputa d’un Barcelona-València de Lliga, i aprofitant la setmana de descans futbolístic motivada per l’Espanya-Alemanya, el jugador castellonenc demanà permís per a prendre’s unes vacances en la ciutat comtal, on residien els seus pares i el seu cunyat. Un d’aquells dies, Bertolí acompanyà Torredeflot a un partit d’entrenament entre les seleccions espanyola i catalana. Aquella decisió aparentment trivial comportaria un gran premi per al nostre home: la seua convocatòria per part de García Salazar.
El propi Bertolí relatà setmanes després les circumstàncies de la seua citació al periodista Víctor Martínez: «Estaba tranquilamente viendo el partido, y al poco rato noté que Zabalo quería decirme algo. Esperé al descanso y, efectivamente: me daba la primera noticia de un rumor que se corría respecto a que yo formaría probablemente parte de la selección nacional. No acertaba a creerlo. Pero a renglón seguido de la noticia, Zabalo me hace la presentación de don Amadeo García Salazar, quien, aunque era la primera vez que hablaba con él, me dice; «Vaya al vestuario y equípese.» Dentro de mi asombro accedí a su deseo, y cuando intentaba ponerme las botas contaba los minutos que faltaban para terminar el entreno. Pasé uno de los peores ratos de mi vida. Ninguna de las botas que había me estaban bien. La oportunidad se esfumaba por el maldito “número” de mis pies. Expliqué azoradamente el asunto al seleccionador, y dándome una palmadita en el hombro, me vuelve a decir: “ Mañana, sin falta, preséntese en Bella Terra.»
Dit i fet, Bertolí viatjà ràpidament a la concentració, on fou rebut càlidament pels seus companys. Complides les formalitats habituals, García Salazar s’adreçà a ell en privat no només per a confirmar-lo com a membre de la selecció, sinó també per a comunicar-li que seria titular contra Alemanya, ocupant el lloc de Simón Lecue, considerat en aquell temps una de les grans estreles del futbol espanyol.
Un parell de dies després, Bertolí botà al terreny de joc de Montjuïc enfundat per primera volta en la camiseta roja de la selecció espanyola. L’ambient, diuen les cròniques, era extraordinari. El nostre protagonista, integrant d’una línia mitja amb (finalment) Lecue i Muguerza, degué acusar la pressió del debut i no tingué una actuació massa lluïda. Per si fora poc, s’emportà una dolorosa genollada de Fath, bigolejador alemany, que el deixà malferit. Ja fora per la seua poc afortunada actuació, ja per les molèsties físiques derivades de l’acció del davanter germànic, García Salazar prengué la determinació de retirar Bertolí del camp un parell de minuts abans del descans, a penes deu minuts després d’haver substituït, també, Muguerza. El centrecampista rebé la decisió de l’entrenador com una poalada d’aigua gelada. «El caso es que cuando yo empezaba a confiarme y a saber que tenia los pies en el suelo», explicà a Martínez en la citada conversa, «me tira don Amadeo la esponja y… abandono».
Podem imaginar la frustració que degué sentir Bertolí en ser retirat del camp. «Estaba tan atónito», comentà setmanes després, «que ni hablar ni llorar podía. ¡Qué justificación podía dar, si sabia yo que no babia hecho nada que valiera la pena en un partido de tal trascendencia. Tan sólo una mano amiga se volvió a posar sobre mi hombro, y oí que me decían; “Ánimo. Bertolín; no será éste el último partido internacional que juegues. La novatada ya se ha pasado.”
Malgrat estes paraules de consol d’Amadeo García Salazar, el seleccionador errà en el seu pronòstic. Les duríssimes critiques a l’actuació de Bertolí vertides en de la premsa madrilenya, primer; l’esclat de la guerra civil, després; i l’escassesa de partits de seleccions en el període 39-45, finalment, barraren el pas del futbol internacional al centrecampista castellonenc. Fou un injust i excessiu castic per a un dels millors migcentres de la història del València i el futbol valencià.
* No incloem en les relacions d’internacionals valencians (Agustí Sancho, Eduardo Cubells, Enrique Molina i Gaspar Rubio) i valencianistes (Cubells, Molina i Miquel Garrobé) el porter Enrique Cano i el defensa Benito Torregaray, els quals disputaren amb la selecció un partit amistós en Mestalla en 1934 contra el Sunderland.
