A finals de juny de 1969, com a colofó a la celebració del cinquanta aniversari de la fundació del València CF, va vore la llum una de les obres de major importància dedicades a l’estudi del futbol en les nostres terres: el llibre «Valencia CF (1919-1969): Bodas de Oro», escrit pel periodista José Manuel Hernández Perpiñá. El volum, editat per l’autor amb el plàcet del club, era una veritable joia bibliogràfica, que fou produïda i impresa als tallers de la Tipografia Vila: la luxosa coberta roja, de tapes dures i lletres daurades, quedava protegida per una sobrecoberta a color il·lustrada amb un bodegó de motius futbolístics; a l’interior de l’obra, 407 planes explicaven de manera didàctica i amena la història del València amb l’ajuda de centenars de fotografies captades per Luis Vidal i «Finezas».
No cal dir que «Bodas de Oro» generà una gran expectació i, només posada en el mercat, una extraordinària acceptació. La venda d’exemplars es planificà mitjançant un sistema mixt: a banda d’estar disponible en llibreries, el volum es podia adquirir contra reemborsament, sense despeses afegides, al preu de 460 pessetes, enviant un gir a la seu valentina de Radio Nacional de España.
L’èxit de «Bodas de Oro» estigué indubtablement marcat pel prestigi del seu autor. En el moment de la confecció del seu text, Hernández Perpiñá era no només el periodista esportiu valencià més popular dins i fora de la ciutat (gràcies a la seua activitat radiofònica a Radio Nacional, així com a les seues freqüents col·laboracions en mitjans escrits de tot l’estat), sinó també el gran cronista del futbol valencià i espanyol, amb una creixent obra publicada que s’havia iniciat amb «Campeones» (1949), fullet dedicat al triomf del València en la Copa d’aquell any. De fet, a penes unes setmanes abans de l’eixida al carrer de «Bodas de Oro», Hernández Perpiñá havia donat a la impremta «De Amberes 1920 a México 1970», al qual repassava la història de la selecció espanyola a través de les biografies dels seus futbolistes.
«Bodas de Oro» fou concebuda com una obra superior, en tots els sentits, als textos precedents d’Hernández Perpiñá. Elaborada amb criteris moderns i, en certa mesura, científics (ús d’abundant documentació; recerca en hemeroteques i arxius particulars; combinació de fonts orals i escrites; utilització de nombrosos llistats i taules; pretensió d’exhaustivitat i imparcialitat), revolucionà la manera d’enfocar la història de l’esport a casa nostra. L’obra depurà i augmentà el relat iniciat, cinc dècades enrere, pels periodistes que acompanyaren el València des dels seus primers dies de vida: Luis Torres, Pepe Llorca o José Fernández, «Caireles». I prengué el relleu de la primera història del club, «Historial del Valencia FC», publicada per Santiago Carbonell, «Sincerátor», en el llunyà any de 1941.
Malgrat totes les seues bondats (el relat, completíssim, repara en infinitat de detalls de la vida del club i els seus equips –València CF, però també CD Mestalla, conjunts amateurs i inferiors i seccions esportives-) i els elogis que concità (Marca, de fet, el definí com «uno de los «hits» de las bodas de oro»), el volum d’Hernández Perpiñá presenta algunes mancances o errades que, des de la perspectiva actual, convé senyalar: l’autor, centrat en la construcció del relat històric del València, només esbossà els orígens del futbol a València, amb el qual perdé una oportunitat única, ja que molts dels pioners encara estaven vius; la utilització, com a font hemerogràfica principal, del diari Las Provincias, va fer que Hernández Perpiñá incorreguera en algunes errades no corregides fins a dates relativament recents (omissions i datacions incorrectes en el llistat de dirigents, denominació errònia del segon entrenador del València i altres qüestions més o menys anecdòtiques); per últim, les circumstàncies històriques en què va ser escrita l’obra derivaren en una lògica autocensura per part de l’autor, que optà per no relatar unes temporades, les de la guerra, que havia cobert com a periodista. En qualsevol cas, l’extraordinari treball d’Hernández Perpiñá es convertí immediatament en el text que marcà el cànon valencianista durant dècades: un treball que influí de manera decisiva en tots els cronistes i historiadors posteriors.
