La –mai millor dit– sucosa anècdota –recollida, entre d’altres, per Jaime Hernández Perpiñá en la seua seminal “La gran historia del Valencia CF” (1994)– situa amb precisió la gènesi del fitxatge de Faas Wilkes pel club blanc. La nit del 20 de juny de 1953, durant el banquet posterior al València-Torino disputat en Mestalla, el president de la Federació Valenciana, Guzmán Zamorano, es dirigí al vicepresident del Torino, Giovanni Costa, per preguntar-li, de manera molt gràfica, el preu de l’interior neerlandès. «Quants camions de taronges acceptarien vostès per Wilkes?», inquirí Zamorano.
Tot havia començat feia a penes quinze dies, quan la premsa local informà de la imminent visita del Torino a València. El partit, organitzat per la Federació Valenciana, suposava el primer gran esdeveniment internacional per a la ciutat des de la visita del Sao Paulo en la primavera del 51, i s’havia projectat amb una doble intenció: per un costat, serviria per a recaptar fons per als equips amateurs valencians, sempre necessitats de múscul econòmic per a mantindre la seua activitat; per altre, actuaria com a desagravi per a Tonico Puchades, qui no havia sigut convocat amb la selecció espanyola per als partits contra Argentina i Xile.
En els dies previs a l’encontre, la premsa valenciana informà amb tot luxe de detalles sobre el gran Torino, en procés de reconstrucció, encara, des de la tragèdia de Superga, ocorreguda quatre anys arrere. S’explicà amb pèls i senyals el sistema de joc, a l’antiga (2-3-5), dels italians, i s’assegurà que el quadre piamontès compareixeria amb els seus millors hòmens. I els periodistes locals, singularment Miguel Domínguez, centraren el seu interès en Wilkes, citat com «la máxima atracción del fútbol italiano». «El partido», expressava el diari vespertí Jornada el 10 de juny, «promete ser una espléndida manifestación de la rivalidad deportiva entre el fútbol español y el italiano».
Per fi, el 20 de juny el famós Torino jugà per primera volta a Mestalla. Un València hipermotivat, liderat per Sócrates, Gago i Fuertes des de la davantera, amb Puchades actuant com a metrònom al centre del camp, infligí una sonora golejada (4-1) als italians, que només pogueren oposar contundència defensiva en la part final del partit.
Tornem, però, al relat del fitxatge de Wilkes, esta volta de la mà del propi Zamorano: «El señor Costa fue aquella tarde (21 de juny) a los toros», explicava a Jornada el 10 d’octubre, «y yo asistí al partido de Vallejo, Levante-España de Tánger, decisivo para la promoción, acompañado por el periodista italiano Alfredo Giorgi, que vino con el Torino. A la salida de los espectáculos mencionados nos reunimos en el hotel Costa, Giorgi y yo. Entonces Costa me dijo de pronto: ‘Voy a hablar con el Conte Novo, mi presidente. ¿Quiere que le diga algo sobre Wilkes?’ La verdad, me pilló de sorpresa, pero mantuve aquella pretensión que en un principio hice. Y más sorprendente todavía fue presenciar cómo Costa, erigido en defensor nuestro, lograba con dicha conversación telefónica la venia de su presidente».
Dit i fet. Eixa mateixa nit, Luis Casanova i Eduardo Cubells es reuniren amb Costa per tancar un principi d’acord. El fitxatge, subscrit amb el beneplàcit de totes les parts (i l’actitud entusiasta de Wilkes), es rubricaria en la seu de la Federació Valenciana el dia de Sant Joan: el València acabava de fitxar, per la via ràpida, a un dels millors jugadors d’Europa.
Portada: Cromo de Wilkes. Álbum Deportivo La Colonial, S.A. (1954) © Arxiu Francisco García Cubero
