El València CF mai juga a soles a Cartagena. La presència d’aficionats de l’equip blanc a les graderies dels camps de la ciutat mediterrània ha estat una constant des de les primeres visites del club del rat penat, en els temps heroics dels Cubells, Gascó o Llovet. La successió de partits copers disputats en els últims anys (2022, 2024 i enguany) ha servit per a donar continuïtat en el segle XXI a una tradició quebrada l’any 1987, quan el València jugà el seu últim partit oficial a El Almarjal, en Segona Divisió, amb 1500 valencianistes al camp. Una magnífica xifra que, per cert, comportà la millor recaptació d’aquella temporada per a la societat cartagenera.
Per a trobar les raons d’esta querència pel València a Cartagena hem de remuntar-nos un segle arrere. Poques setmanes després de la fundació del club, la junta directiva presidida per Augusto Milego programà una «excursió» per terres alacantines i murcianes amb parada destacada a l’antiga ciutat cantonal. Malgrat els roïns resultats esportius (el València caigué per 2-1 a mans del Cartagena), els directius del club d’Algirós aprofitaren el viatge per a trenar una bona relació amb els seus amfitrions, que tindria com a conseqüència la disputa de nombrosos amistosos entre les dos esquadres durant els anys 20. Especialment significativa fou la doble visita cursada al Cartagena el setembre de 1925, en la inauguració del camp esportiu El Almarjal, de la qual ens ocuparem de seguida. Amb el temps, el València seria requerit pel Cartagena en ocasions molt especials: per exemple en els anys seixanta, amb motiu de la inauguració del sistema d’il·luminació a El Almarjal, primer, i del partit en homenatge als treballadors de la refineria d’Escombreras, després. Ja en els huitanta, el València acudí novament a la crida de l’entitat germana amb motiu de l’homenatge a Pedro Arango, exjugador dels dos clubs.
Juntament amb esta relació d’amistat entre entitats (enquadrades, recordem, en la mateixa federació «regional» entre 1919 i 1924), altres tres aspectes podrien explicar el gran suport que el València ha rebut històricament a Cartagena: el primer, la relativa proximitat geogràfica entre les dos ciutats, qüestió que permetia desplaçaments relativament còmodes per als aficionats valencians; el segon, l’existència de rivals comuns (molt significativament, el Múrcia, bèstia negra de tots dos clubs a començament dels anys vint), un factor que sempre unix; el tercer i, segurament, més determinant, la presència habitual a Cartagena d’una nodrida colònia valenciana que prestava servicis a la base naval de la ciutat.
Reprenem en este punt el moment de la inauguració d’El Almarjal, en setembre de 1925. El Cartagena sol·licità la presència del València FC, campió territorial, per a la disputa dels dos primers partits del nou recinte. El València fou rebut amb traques i complimentat de manera fervorosa, tal i com recollia Murcia Deportiva: «Tracas por un lado, cohetes por otro, pólvora a todo pasto, comidas en todos los sitios, manifestaciones de simpatía por la calle, a las puertas del hotel». El camp cartagener, ple fins a la bandera, registrà una important presència d’aficionats del València, aspecte que coneixem gràcies no només a la premsa, sinó també a un document de valor incalculable: l’emocionant postal dirigida per un soldat destinat a la base, anomenat Ramonet, als seus pares:
Cartagena, 16-10-925
Padres. Les dedico esta postal que me hicieron en el campo de fut-bol del Cartagena en su partido con el Valencia F.C.
A mis queridísimos padres, y hermanos, les dedico este pequeño recuerdo de su hijo que no los olvida,
Ramonet
Esta carta d’un modest soldat hui desconegut, conservada miraculosament, servix com a testimoni dels dos primers partits disputats a El Armarjal els dies 19 i 20 de setembre de 1925 (1-4 i 1-1), als quals el València FC actuà com a gran reclam, acompanyat pels seus seguidors.
Foto de portada: postal fotogràfica presa en El Almarjal en un dels dos partits inaugurals entre Cartagena FC i València FC (19 i 20 de setembre de 1925) © Arxiu de José Ricardo March
