Diumenge, 28 de desembre de 1941. El dia és assolellat i Mestalla es prepara per a acollir el partit entre les seleccions espanyola i suïssa. Podria ser una innocentada, però no ho és: així lluïx la façana de tribuna. Amb l’escut franquista enmig, en gran, acompanyat dels emblemes de la Federació Espanyola de Futbol i la Federació Valenciana de Futbol, organitzadores de l’encontre. Encara que no hi va romandre molt més enllà del partit, se’ns presenta com el símptoma de tota una època que marcà profundament la societat valenciana: la postguerra franquista.
Durant la Guerra Civil, el València FC s’havia posicionat clarament amb la legalitat republicana. També la ciutat, que va arribar a ser capital de la República entre novembre de 1937 i octubre de 1938. El club, col·lectivitzat pels acomodadors de Mestalla a través de la UGT, passà a estar presidit per Josep Rodríguez Tortajada, regidor del Partit Valencianista d’Esquerra en l’Ajuntament del cap i casal –qui posteriorment va ser condemnat a mort, una pena finalment no executada–. Mestalla va acollir dos grans mítings polítics en defensa de la República i a partir de 1938 va funcionar com a base logística de l’Exèrcit Popular. En acabar el conflicte fou emprat com a camp de presoners, i acabà totalment destrossat.
El 29 de març 1939 es produïx la derrota. Arriba la instauració del règim franquista i amb ell la repressió contra els vençuts i les polítiques autàrquiques, un paradigma econòmic d’inspiració feixista que pretenia aconseguir l’autosuficiència a partir de la limitació de les importacions. El resultat de tot allò fou una crua postguerra que roman en la memòria dels nostres iaios com una època de fam i misèria. En este context tan complex, el futbol va guanyar molta popularitat com una via de fuga emocional, alhora que la dictadura va vore l’oportunitat d’instrumentalitzar-lo per a legitimar el nou règim.
Al capdavant del València es col·locà un home de l’exèrcit, Alfredo Giménez Buesa, antic dirigent del club. Va ser qui va intercedir per a aconseguir l’ajuda militar del Batallón de Levante per a reconstruir Mestalla en temps rècord. El canvi fonamental fou la substitució de la fusta per la mamposteria i la rajola, que també poblava la façana exterior de la tribuna com veiem en la foto. El nom original de València FC (Football Club) es mantingué durant tota la dècada dels quaranta, tot i el canvi castellanitzador imposat pel franquisme (a CF, Club de Fútbol) en 1941.
El remodelat camp de Mestalla va ser l’escenari escollit per la Federació Espanyola de Futbol per a disputar el tercer partit de la selecció després de la Guerra Civil. El rival era Suïssa, que va ser rebuda amb honors en l’Ajuntament en la vespra del partit. Segons el diari Gol, l’alcalde els donà la benvinguda exhibint “el buen vino español”, flors i una selecció de “las veinte valencianas más guapas, ataviadas con el típico traje que aquí llaman de labradora”. Una barreja del folklorisme agrari de l’Horta i del masclisme més ranci al servici de la fita internacional. Un reflex de la mentalitat de l’època.
Arriba el dia del partit. Les 22.000 entrades posades a la venda estan exhaurides i el camp obri dos hores abans de l’encontre per tal que la gent puga ocupar ordenadament el seu lloc en les graderies. La selecció espanyola presenta una alineació de gala amb un trident valencianista en la davantera: Epi en l’extrem esquerre, Mundo com a davanter de referència i Gorostiza com a extrem dret, a més de capità. Els tres, bascos; els tres, membres de la davantera elèctrica que va catapultar el València CF a la seua primera edat daurada durant els quaranta –ja venien de guanyar la Copa del Generalísimo sis mesos abans–.
Franco no estava en la llonja. De fet, no va acudir a presenciar un partit de la selecció fins a 1945. Qui estava present en el seu lloc era el general Moscardó, delegat nacional de deports. Això no va ser impediment per a que el partit començara amb salutacions feixistes dels jugadors, amb el Cara al sol i amb crits d‘Arriba Franco per part del públic, una tònica habitual en els partits del moment, també de clubs. L’equipació es va vore afectada per la ideologia del règim: el tradicional ‘roig’ de la samarreta, associat al bàndol republicà i al comunisme, va ser proscrit i substituït pel blau ‘falangista’. El coll estava rodejat d’una vistosa bandera ‘rojigualda’ –recordem que la bandera republicana encara estava molt recent en l’imaginari social–.
El partit va ser clarament dominat pels amfitrions, que, segons el periòdic de la Falange, jugaren amb “verdadera furia”. Per a ambdós entrenadors el resultat de 3-2 no reflectia amb justícia la superioritat espanyola durant el joc. Mundo, en el seu debut internacional, va ser autor de dos gols. Al final del partit va declarar que estava “reconocidísimo a la afición valenciana, que me ha distinguido con grandes muestras de afecto”. A banda dels elogis al públic valencià pel seu comportament, en trobem altres cap al que ja era considerat com un dels millors camps espanyols: “lo mejor de la tarde, el brillante aspecto de Mestalla”.
El partit va acabar amb els dos equips formats enfront de la tribuna mentre es tornava a entonar el Cara al sol. Per a aquells que encara pensen que el futbol i la política no van agafats de la mà. En este cas ens pot grinyolar molt, perquè es tracta de l’ús del futbol per part d’un règim dictatorial del passat, però… de veres es diferencia tant açò del moment de l’himne espanyol en la final de la Copa del Rei? O del mal ús de l’himne regional per part del València en cada partit en Mestalla? Excepte en determinats casos més alternatius o reivindicatius, el futbol tendeix a reproduir l’hegemonia ideològica i oficialista del moment. Per això, Mestalla, amb la seua trajectòria centenària, es podria convertir en un lloc de memòria a partir del qual recordar i entendre el passat, no sols deportiu, sinó també polític i social de la nostra ciutat.
