Ens trobem en la València de principis del segle XX; el camp de Mestalla encara ni existia. Aquella era una València dinàmica, en expansió, que volia presentar-se al món com una ciutat moderna a partir de l’Exposició Regional de 1909. L’agricultura d’exportació, especialment de cítrics, i la creixent indústria n’assentaven les bases. Els qui sostenien esta relativa industrialització eren els obrers: cada vegada hi havia més demanda de mà d’obra en València, així com de llocs on poder allotjar-la. La Societat Constructora de Cases per a Obrers, fundada pel general Luis María Pando, va respondre a esta necessitat edificant nous conjunts d’habitatges socials en diferents zones de la ciutat. Hui només en queda en peu el grup Ramón de Castro, en Patraix, amb més de cent anys d’història i catalogat com a Bé de Rellevància Local.
A l’altra vora del riu, entre 1909 i 1911 es van construir, de forma perpendicular a la séquia de Mestalla, els habitatges obrers que configuraren l’antic carrer General Pando. Eren cases adossades de planta baixa, amb un xicotet pati en la part posterior; la rajola i la pedra n’eren els materials principals —quant costaria una d’estes cases hui en dia, en esta ubicació? Es trobaven junt amb tota l’arquitectura de l’Exposició, amb edificis com el Palau de l’Exposició o la Tabacalera, que encara es conserven. Una dècada després, estos habitatges van vore l’arribada d’un nou veí de grans dimensions que venia per a quedar-se: el camp de Mestalla, inaugurat en 1923. Tot i que este era un carrer xicotet, habitualment era molt transitat pels aficionats que es dirigien cap a Mestalla des de Ciutat Vella. No és difícil imaginar a alguns dels mateixos residents d’estes cases com a assidus del camp.
Així com la construcció d’estos i altres habitatges socials responien a la major afluència d’obrers industrials en la ciutat, la nova llar del València FC també venia a cobrir una necessitat: acollir el creixement inexorable de la massa social valencianista durant els seus primers anys d’existència. Una aposta decidida del club en el seu camí cap a la professionalització i la conquesta de l’hegemonia futbolística del cap i casal. La cosa no es va quedar ahí. Prompte n’arribarien reformes i ampliacions: la inauguració de la tribuna en 1927, la reconstrucció després de la Guerra Civil, el projecte del Gran Mestalla dels anys cinquanta… Mestalla va ser la base que va impulsar al València FC en el seu ascens a l’elit del futbol espanyol. I el carrer General Pando va ser testimoni directe de tot allò. També de la riuà de 1957, que va espentar els veïns d’estes plantes baixes a refugiar-se en l’altura de Mestalla.
La reforma per a ser seu del Mundial de 1982, celebrat en Espanya, va ser determinant; malauradament també per al nostre carrer i els seus habitatges socials. El camp de Mestalla, llavors anomenat Luis Casanova, es va haver d’adaptar a les noves exigències de seguretat. Les butaques de plàstic cobriren el ciment sobre el qual la major part del públic veia dret els partits. També substituïren les tradicionals cadires de boga de la tribuna. Un nou primer anell va fragmentar el que abans era una imponent i vertical graderia unitària de dalt a baix. Esta reforma va marcar la frontera entre el Mestalla clàssic i el Mestalla modern, i va permetre acollir diferents partits de la selecció espanyola, inclòs el seu debut, i d’altres combinats durant el torneig.
La reforma va anar acompanyada d’un projecte d’urbanització de tot el seu entorn, que tradicionalment havia sigut d’horta. El Mundial de Naranjito va significar la fi definitiva dels pocs camps de cultiu que quedaven prop de Mestalla. Les barraques van ser substituïdes per grans edificis i les vies de l’antiga estació xurra per l’avinguda Aragó. Els habitatges obrers van ser enderrocats per a construir-hi noves residències anomenades com a “Torres del Mestalla” i per a ampliar un tram de l’avinguda de Suècia. Estos habitatges van aconseguir sobreviure a una guerra civil i a una riuada, però no a un mundial. Una mostra de com el futbol i els grans esdeveniments esportius poden afectar a la fisonomia de tota una ciutat. I de com les pretensions de modernitat solen entrar en conflicte amb el patrimoni que heretem de les generacions que ens precedeixen.
En la foto de portada podem apreciar com Mestalla s’erigeix com un gegant de formigó que contrasta amb estos humils habitatges, situats a la seua esquerra. Com si fora la silueta d’un gratacel que es dibuixa amenaçant darrere d’una vella alqueria de l’Horta. L’estadi que un dia va servir de refugi als seus veïns en la riuà de 1957, vint anys després va acabar provocant l’enderrocament de les seues cases. Paradoxalment, hui és el centenari camp de Mestalla qui veu amenaçada la seua pervivència. Per un Mundial, de nou, el de 2030. El gran esdeveniment de torn, l’excusa que serveix a les elits locals —i a les singapureses— per a continuar donant joc a l’especulació urbanística i a l’extrema mercantilització que caracteritza el futbol modern i les nostres societats en general. Mentrestant, qui perd és el nostre patrimoni: un dels grans perjudicats habituals.
Foto de portada: Vista aèria del camp de Mestalla. Cartoteca digital. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.
