La nit del 24 d’octubre de 1976 les portes de Mestalla s’obriren, a la manera taurina, per tal que els seguidors del València dugueren al be per l’avinguda de Suècia el, en aquells dies, gran heroi de l’afició blanca. No era per a menys: el jove davanter paraguaià Carlos Diarte, el Lobo, havia signat minuts enrere una actuació realment extraordinària en marcar tres gols al Racing de Santander. El seu company de davantera, Mario Alberto Kempes, que també havia donat mostres de la seua enorme qualitat des del començament de la temporada, havia arrodonit la golejada (4-2) infligida al conjunt montanyès.
Aquell triplet anotador, l’únic que Diarte aconseguiria com a jugador del València en partit oficial, implicava una doble derivada: per un costat, feia que l’ariet sud-americà arribara a la magnífica xifra d’onze gols, amb la qual es situava al comandament de la taula de realitzadors del futbol espanyol; per altre, la victòria comportava l’ascens de l’equip de Mestalla a la primera plaça de la taula classificatòria, amb deu punts en set jornades. El famós somni del president José Ramos Costa (sistematitzat en el seu eslògan “Per un València gran” i alimentat per una fortíssima inversió econòmica) semblava començar a prendre cos.
Diarte havia sigut la més impactant de les incorporacions realitzades per Ramos en el seu primer mercat d’estiu com a màxim dirigent del València. Adquirit al Saragossa per la xifra rècord d’un milió de dòlars -al canvi, uns seixanta-set milions de pessetes-, el seu fitxatge i la ratxa golejadora dels seus primers partits com a jugador de l’equip blanc causaren sensació dins i fora de la ciutat. Alfredo Relaño, en un text escrit per al diari El País la semana posterior al partit contra el Racing, definí Diarte com a “un goleador extraordinario”, que, al seu parer, reunia “las mejores condiciones para el puesto de ariete”. “Tiene una elevada estatura, pero su estrecho esqueleto y su constitución atlética le permiten ser veloz y ágil para el regate. Además, es valiente y posee la mejor técnica sudmericana”, explicava el llavors jove periodista.
Amb només vint-i-tres anys i la magnífica carta de presentació d’haver marcat 51 gols en 94 partits a la Lliga (als onze aconseguits fins a la data amb el València s’havien d’afegir els quaranta materialitzats amb el Saragossa en les tres temporades anteriors), el futur de Diarte es relatava, en aquells dies, amb les majúscules i exclamacions pròpies de la il·lusió. Però, malauradament, l’anunciat Pichichi i els títols que havia de dur aquell davanter de pinta formidable es quedaren pel camí. Després del partit contra el Racing, Diarte entrà en una preocupant sequera golejadora que duraria cinc partits. Entre novembre i maig de 1977, l’ariet només seria capaç de marcar set gols més, cinc en Lliga i dos en Copa, i seria avançat pel seu company de davantera Kempes -qui, al remat, s’acabaria fent amb el trofeu de màxim golejador-. Pel camí, Diarte havia sigut sancionat -en abril del 77- amb 110.000 pessetes per “indisciplina”.
El pitjor moment del Lobo, però, encara havia d’arribar. L’1 de maig, en el minut 35 del partit lliguer contra el Sevilla, Diarte rebé una fortíssima entrada que li trencà els lligaments d’un dels seus genolls. La lesió va posar el punt i final a aquella temporada que havia començat de manera tan prometedora. I marcà un indubtable punt d’inflexió en la carrera de l’infortunat davanter que havia eixit, aquella vesprada d’octubre, per la porta gran de Mestalla.
Foto de portada: Cromo de Diarte. «Fútbol, Campeonato nacional 1977-1978» (Ruiz Romero) © Arxiu de Francisco García Cubero
